Posts Tagged ‘treball’

h1

Diari de Campanya (5): L’Hospitalet en 15 Gràfics

maig 7, 2015

Avui comença la campanya electoral, la meva primera com a candidat. Com son les persones que em podran votar el proper 24M? Que els preocupa? Quin son els seus problemes? Doncs bé, com soc un científic he tractat de buscar explicació a aquesta pregunta en 10 gràfics!

Piramide demogràfica

Piràmide demogràfica

Una ciutat envellida, amb pocs joves. Una base molt estreta de la piràmide causada per un baix índex de natalitat que ha reviscolat un xic els darrers 10 anys per la nova migració.La majoria de persones que aniran a les urnes el 24M tenen entre 30 i 55 anys.

evolucio demogràfica

Evolució Demogràfica 1950-2015

Una ciutat molt densament poblada, que va viure el seu gran boom de persones migrades als anys 60’s, arribant al cènit als 80’s. Des d’aleshores s’ha estabilitzat, tot i que molta població s’ha reemplaçat amb nova migració estrangera a la zona nord.

Barris

Densitat de població per barris, en h/km2

Una ciutat amb grans desequilibris demogràfics entre barris, on alguns llocs de la zona nord i sud arriben a tindre unes xifres rècord de densitats en habitants/km2 tan sols superades per Caltuta en tot el planeta. Segur que cal fer més pisos?

Habitatge

Tipus d’habitatge a la ciutat (IDESCAT)

Doncs bé, resulta que tenim més de 8.000 pisos buits. Habitatges que es podrien posar en lloguer i no caldria seguir edificant més i més fins al darrer racó de la ciutat.

Lloc de naixement

Lloc de naixement

Una ciutat oberta i integradora forjada per persones migrades de diferents llocs de Catalunya, Espanya i el món. Una ciutat multicultural, amb múltiples identitats i procedències.

Ultradreta

Evolució del vot a la ultradreta a L’H

Per desgràcia, però, alguns veïns de la ciutat creuen que aquesta pluralitat d’identitats es dolenta i que alguns migrants  (els que son culturalment més diferents) son els culpables de la crisi. Aquests veïns s’han deixat seduir per un metzinós discurs de l’odi i han votat partits nazis, tot i que la tendència va a la baixa.

Principal problema

De fet, al baròmetre municipal moltes persones expressen la seva preocupació per la immigració molt per sobre que l’atur. Inseguretat, incivisme i neteja son les preocupacions estrella.Carnassa de populisme.

afectacióPero quan el mateix baròmetre pregunta per quin problema li afecta realment a la seva família… sorpresa! Es l’atur i la crisi. Resulta que la immigració i la inseguretat son problemes de la ciutat que realment afecten molt menys. Una percepció distorsionada pels discursos populistes.

AturUn atur en xifres alarmants i escandaloses que es va disparar a partir de 2007 amb la crisi de la bombolla immobiliària i que sembla que comença a començar a baixar  tímidament. Però encara es troba amb xifres escandaloses, absolutament inacceptables. Aquesta, i no cap altre, ha de ser la prioritat dels candidats a l’alcaldia.

pob act

Població activa/Inactiva

Entre l’alt atur i el gran nombre de persones jubilades (així com també menors d’edat) ens trobem que un 39% de la població treballadora ha de fer front al manteniment del 61%. Una situació absolutament insostenible si no hi ha un fortíssim estat del benestar que garanteixi pensions, escoles, beques menjador i sanitat per tots i totes.

ideologiaUna ciutat molt d’esquerres, que no de centre-esquerra ni de extrema esquerra, on molta gent no té una ideologia definida i tan sols un 6,4% es defineix de dretes i un 3,8% de centredreta.

eix identitariUna ciutat on els sentiments identitaris es troben molt barrejats i on tan sols un 10,4% no es sent espanyol. Una ciutat oberta i cosmopolita on els discursos nacionalistes i excloents l’únic que provoquen es indiferència, llàstima i rebuig.

estudis

Nivell d’estudis finalitzats

Una de les claus de l’alt percentatge d’atur, sens dubte, es la falta de preparació acadèmica. Una educació de qualitat es imprescindible per sortir de la crisi amb millors oportunitats.

Català

Posició davant la llegua catalana

Un altre aspecte a tenir en compte es la diversitat lingüística a la ciutat. Ens trobem en un indret on la immersió lingüística a l’escola resulta fonamental per preservar la cohesió social i fonamentar que tothom tingui les mateixes oportunitats, però també cal fer servir el bilingüisme en els mitjans de comunicació o documents oficials, doncs encara tenim molta gent que no entén el català ja sigui escrit o parlat. Cal seguir treballant per la normalització lingüística, sense oblidar que el castellà així com altres llengües minoritàries com l’urdú o l’àrab son igual d’importants.

Acces a les xarxes socials

Accés a les xarxes socials a L’H per grups d’edat

Finalment una advertència aquells grups que pretenguin fer campanya només, o bàsicament, a través de les xarxes socials. En una ciutat tan envellida com l’Hospitalet es una idea suïcida, si tenim en compte aquest gràfic. Està bé tenir presencia a Twitter i Facebook, però cal fer carrer, carrer i carrer per arribar a aquesta gran massa de votants de 35-65 molt majoritàriament desconnectats d’Internet a la ciutat. Ah! I fer més Aules Omnia a la ciutat per tal que tothom tingui accés a la xarxa i pugui aprendre a fer-les servir

FONTS: Idescat, Baròmetre Municipal de 2014, Centre d’Estudis de l’Hospitalet

h1

#MWC15 Crònica personal del Mobile World Congress 2015

març 6, 2015

MWC1

Treballar per tercer cop al Movile World Congress es com visitar Disneylandia tres anys consecutius (llegiu aquí les meves cròniques de les diferents edicions passades). Ja no em sorprèn res. Els mateixos estands en el mateix lloc. Alguns, com el de Catalunya, eren quasi idèntics a la edició de 2014. Un cop més es tracta d’una competició en fer lluminosos lemes sorgits de la combinació entre els mots “Future”, “Innovation”, “Revolution” i “Technology” . Es com Las Vegas, però canviant les màquines escurabutxaques per tablets.

A mi personalment aquest mon tan friki-nerd de megapixels, apps i pantalles tàctils em fa més fred que calor, que voleu que us digui. Per mi com si el congrés tracta de rentadores i torradores. Si, m’encanta que gràcies a les telecomunicacions jo pugui escriure el que em doni la gana en aquest blog i algú a Austràlia pugui llegir-lo mentre camina pels carrers de Sidney, però no es quelcom que em desperti un gran entusiasme. Em sentiria molt més còmode en un museu mirant peces prehistòriques i estudiant com els pobres neandertals tallaven un ganivet a partir d’una pedra.

Tot plegat em donava molta sensació de deja-vu. Fins i tot van repetir la màxima estrella de les conferències, el CEO de Facebook Mark Zuckerberg, tot i que aixecant molta menys expectativa: no es va retransmetre en cap sala en streaming, ni per cap pantalla gegant exterior i molt poca gent preguntava per la ubicació de l’esdeveniment, en comparació a l’histerisme i els col·lapses del passat any. Clar que trobar una altre estrella en aquest camp deu ser complicat, tenint en compte que l’elitista Apple segueix fent el buit a aquest esdeveniment (el deu trobar vulgar i ordinari?). Paradoxalment, però, quasi tothom portava mòbils i tablets d’aquesta marca.

Per acabar-ho d’adobar dimecres al mig dia va caure un aiguat i divendres al matí vam tindre una bona ventada. Senyors de GSMA no sé si s’hauran adonat que en els països de clima Mediterrani al Febrer-Març aquestes coses passen. Tan complicat seria posar una carpa d’aixopluc a les zones exteriors? Si Ericsson pot fer un bosc lluminós per 2.000 persones dins el seu pavelló, no crec que això sigui tan complicat.

Les úniques novetats destacables que vaig poder veure, mentre treballava a la sala més morta i avorrida de tota la Fira, va ser que els jardins de la zona centrals estaven ambientats en la Rambla de Barcelona, amb estàtues humanes, reproduccions de la font de Caneletes o decorats del Liceu. També m’he assabentat que hi ha una sala multiconfessional per anar a resar (com algún error en l’horari barregi a jueus i àrabs pot haver estat molt divertit). I finalment celebrar que la ONG Nutrició Sense Fronteres redistribueixi el menjar que sobra de Gastrofira, proporcionant 4000 àpats diaris.

Un any més tanquem sense cap menció a les condicions d’esclavisme en les que s’extreu el Coltan a Àfrica i amb la exagerada divisió sexual del treball, on el 90% d’executius son homes vells i lletjos i el 90% d’hostesses noies joves i tan primes que fan angúnia de mirar. I la inquietant noticia publicada per La Directa sobre que els mossos havien obligat a acomiadar treballadors pel simple fet de tenir-los identificats en manifestacions; desconec que li hagi passat a ningú, però em semblaria un escàndol antidemocràtic, la veritat. Estaria bé que la oposició investigués al respecte, estic convençut que la seguretat es perfectament compatible amb els drets laborals.

MWC

.

Per passar l’avorriment de les llargues jornades estajanovistes m’he dedicat a fer treball de camp en etnografia de la cultura japonesa. Realment em tenen fascinat la seva curiosa forma de saludar-se, fent reverències i intercanviant targetes com si fessin una cerimònia ancestral. Això per no mencionar la seva curiositat extrema i la mania de ficar-se als llocs sense preguntar; de sobte et trobaves un japonès remenant entre els abrics del guarda-roba buscant l’estand de Samsung. M’han vingut moltes ganes de llegir quelcom d’antropologia japonesa, igual començo amb “El crisantem i l’espasa“.

He de confessar que després de 3 anys encara no he entès exactament que ve a fer la gent en aquesta fira. Cal aquest espectacle per fer un negoci? No estarien més tranquils en una sala tancada? Val la pena deixar 4000 euros en el passe golden per entrar a veure conferències del CEO de Telefònica? Els surt a compte muntar els caríssims estands, simplement per presentar la darrera novetat? Bé, suposo que si ets una multinacional de les telecomunicacions deu ser com anar al cine per algú de la meva classe. Jo els animo a que segueixin venint, gastant forces diners que permetin crear molts llocs de treball. Que si, que son feines molt efímeres, però jo l’espero com aigua de maig, ja que em permet sobreviure una bona temporada.

h1

Quant hauria de cobrar un Polític?

desembre 1, 2014

##aaasous

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

cupevegenciaQualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

h1

Crònica del Mobile World Congress 2014 des del Backstage

febrer 28, 2014

Per segon any consecutiu, he tingut la oportunitat de treballar en la organització d’aquest macro-esdeveniment anomenat Mobile World Congress. No espereu que narri les innovacions tecnològiques o que expliqui les darreres novetats del mercat audiovisual, doncs la veritat es que m’interessen zero i no he tingut ni un segon per fixar-m’hi.  Per mi ha estat, tan sols, un creuer en mig d’un Tsunami de caos i estres, tot i que enguany ja venia mentalitzat de casa.

#mwc2014

No entraré a valorar de nou els nombrosos pros i contres que aquest congrés aporta a la ciutadania, doncs ja ho vaig fer l’any passat, però deixeu-me que desmenteixi dues clamoroses falsedats virals:

1) L’esdeveniment no s’ha pagat amb 100 milions d’euros per part de l’Administració com va afirmar David Fernàndez (CUP) al Parlament. Qui ha posat fins al darrer cèntim es l’associació GSMA formada exclusivament per empreses operadores privades de mòbils i que ha deixat 350 milions en impacte econòmic i 7.500 llocs de treball directe (sense comptar als muntadors dels 1.800 stands)  sent el gran esdeveniment mundial més compromès en impacte ecologic (30 persones treballen certificant el reciclatge de materials). Els 100 milions als que es referia el diputat son de la fundació Mobile World Capital Barcelona (dedicada a l’emprenadoria tecnològica) que no té res a veure amb l’organització del Congrés.

2) Es una burda badomia que el Govern hagi regalat bitllets de metro gratis als participants de l’esdeveniment. Es GSMA qui ha pagat 400.000 euros a la Generalitat, per tal de no saturar les taquilles del metro cada dia a la sortida. La majoria dels bitllets ni s’han fet servir ja que molts d’ells ha preferit viatjar en taxi.

L’única crítica documentada que he llegit enguany es de elDiario.es sobre la exagerada divisió sexual del treball, que l’autor quantifica en 90% de dones hostesses pel 9% d’intervinents en conferències. En dono fé i afegiria que la marginació de la dona també es dona entre els obrers que munten els stands i que algunes hostesses tenen unes talles impossibles d’aconseguir sense una anorèxia forçada.

Anecdotari

-> No sabeu la feinada que va donar la xerradeta de la diva Mark Zukerberg a la organització: que si munta sales en streaming, que si pantalles gegants, que si els passadissos es bloquejaven per que la gent s’amorrava a les pantalles i es formaven aglomeracions… Ni que hagués revelat el sentit de la vida! Va ser graciós que es presentés en texans i samarreta, trencant l’estricte dress-code masculí d’americana i corbata, sacsejant aquest encorsetat món dels negocis. En canvi, la conferència de la CEO d’IBM va passar totalment desapercebuda, eclipsada per l’estrella de les xarxes socials.

#mwc2014 españa-> L’estand d’España era un horrible atemptat estètic, cutre, folklòric, ultranacionalista i provincià. Per si fos poc que les columnes s¡il·luminessin amb la bandera nacional, les hostesses anaven vestides amb els colors de la rojigualda, hi sonava flamenc i feien conferències actors de Telecinco. Només faltava Kiko Rivera de DJ o que regalessin barrets de mexicà, tapes de paella i xupitos de sangria. Com desentonava en mig de tant progrés cosmopolita! El pavelló de la Generalitat també era molt lleig (semblava un corral a mig fer), però al menys no feia tanta vergonya aliena.

-> En un dels Halls vam viure un petit conflicte ètnic als lavabos: Els jueus ortodoxes no volien pixar en un lavabo que haguéssim netejat dones, mentre que alguns àrabs no volien entrar per la mateixa porta que les fémines. Només ens faltava haver-nos de preocupar per tenir lavabos kosher! Vam optar per tancar-los i que anessin a pixar a l’hotel abans que s’ens presentés el Mossad.

-> De nou els capricis dels expositors ens han fet anar de cul. Una dona volia que lloguéssim una grua per tal de comprovar si al sostre hi havien nius de coloms ja que tenia una minúscula cagada d’ocell al seu estand. Al darrer dia, a poques hores d’obrir al públic, hi havia que descobria que al seu mostrador hi feia corrent d’aire no no hi tocava el sol. En fi…

-> Per tal d’evitar que cap periodista publiqués imatges dels estands el dia abans de la inauguració (quan ja es podien acreditar) es van cobrir els passadissos de teles opaques i una empresa alemanya de màxima seguretat comprovava que cap persona amb un passi de premsa accedís a l’interior dels pavellons.

-> D’entre les 900 persones contractades per les dues empreses d’hostesos/es, un centenar d’ells van treballar aguantant un cartellet que indicava al camí fins al metro. D’altres feines un tant originals, hi havien els que anaven disfressats de mascotes de Firefox o d’Android, per tal que la gent s’hi fes fotos com si fos EuroDisney.

Doncs res! Jo personalment m’enduc una molt bona experiència. El millor de tot, conèixer a companys amb qui treballar ha estat una delícia; gràcies per fer que eternes jornades estajanovistes passessin volant i que cada petit problema esdevingués un divertit anècdota, fins a fer-nos plorar de riure, mentre cruspíem les restes de canapès que els estands ens donaven com a mostra de caritat.

Fins l’any vinent? Qui sap!

h1

Nova Estafa Laboral: les Formacions “Selectives”

juliol 27, 2013

trilero

M’estic convertint en un veritable expert en ofertes laborals fraudulentes, a base de caure-hi i ser-ne una víctima innocent. A dir, veritat però, les enganyifes han millorat sensiblement des de que vaig escriure un anterior post dedicat al tema, i cada cop s’esmercen més en camuflar-se de feines més o menys dignes.

Doncs res, fa un parell de mesos em van trucar d’un “call center” (Konecta) per fer-me una entrevista i posteriorment dir-me que havia estat seleccionat per una feina d’atenció telefònica a grans clients en una gran empresa multinacional de serveis energètics (Gas Natural Fenosa). Fins aquí bé.

Segons ells la feina era segura, indefinida, amb horari de funcionari i un sou llaminer. La petita pega es que havíem de fer 28 dies de formació no remunerada. Ens van assegurar, però que si arribàvem puntuals i estàvem atents no tenia més dificultat.

Doncs res, van començar les classes de 6 hores al dia, amb unes 100 fotocòpies diàries plenes de fórmules trigonomètriques, programes de comptabilitat i aplicacions informàtiques avançades. Infinitament més complexe que cap assignatura que hagués tingut mai a la facultat, ni tan sols al doctorat.

Quan falten pocs dies per acabar ens comuniquen que en realitat no necessiten tanta gent i, sense més explicació es desfan de 13 persones suposadament a l’atzar, ja que havien calculat malament el nombre de treballadors que necessitaven, doncs no recordaven que a l’estiu baixa en volum de trucades, ja que les empreses estan tancades. Jo sobrevisc i juntament amb altres 7 continuem fins al final.

El darrer dia de formació ens fan un examen, que ens havien plantejat com a pur tràmit, extremadament complexe i dificultós, amb rebuscades preguntes sobre rarunes excepcions de temes que havíem vist per sobre. Tan sols aprovem totes les parts de l’examen 4, la resta els truquen perqué no tornin després d’aguantar estoicament 27 dies una formació no remunerada.

Jo vaig obtenir la nota mes elevada doncs veritablement m’havia esforçat i m’havia cregut les condicions de la oferta. Signo el contracte i començo a treballar… però no en el departament d’on havia fet la formació, sinó en un altre força diferent ja que els novells “necessitàvem rodatge”. Ens va tocar explicar a persones aturades que trucaven desesperades i somicant que o pagaven les seves factures endarrerides, o els tallaríem la llum i el gas immediatament.

Les aplicacions son força complexes i cometo algún error de principiant el primer dia, res greu, cap client enfurismat ni res per l’estil. El dia següent, però, ens fan fora a tots excepte a un, sense més explicació. No havíem superat el període de prova. Es a dir, en realitat tan sols tenien UNA plaça vacant i van fer aquella formació selectiva, que a ells no els va costar un cèntim, com un procés darwinià per escollir al treballador perfecte, garbellant entre un grup de més de vint persones que hem perdut un més i mig de la nostre vida estudiant com bojos quelcom que no té cap mena d’utilitat fora d’aquell context concret.

A la sortida vam veure a 23 persones esperant a la porta. Començaven entusiasmats una nova formació…

h1

Una setmana venent Targetes de Crèdit

maig 22, 2013

10286298-falsificar-tarjetas-de-credito-en-una-fila-cayendo--concepto-de-deuda-de-tarjeta-de-credito

El pitjor del l’atzucac laboral no son tan sols les espantoses xifres històriques d’atur, sinó la puta merda de treball que s’està creant. Des de que al 2011 vaig acomiadar-me de la meva carrera científica per endinsar-me en les turbulentes i escasses aigües “del que sigui“, no he parat d’encadenar experiències d’allò més dantesques i delirants: des de captar socis per ONG‘s, a pasturar Hooligans en un partit de futbol, passant per gestionar l’organització un festival de mòbils ultra-elitista. Cinc anys de carrera… en fi…. millor em callo.

Aquest país ha renunciat a la cultura (“un luxe innecessari en temps de crisi”), a la investigació (“que inventin els altres“), a la producció industrial (“preferim comprar el que es fa a Xina per 2 cèntims“), així com a tot servei social (“hem viscut per sobre de les nostres possibilitats“) i ens dediquem doncs a crear treball de venedor de fum: comercials, teleoperadors, porta freda, assegurances, enganyifes, fraus piramidals, estafes… i poc més.

I com un ja ha esgotat l’atur i les pírriques ajudes diverses, doncs res: a participar d’aquest circ absurd, amb un somriure a la cara, que d’alguna cosa s’ha de menjar! Us explico el darrer episodi:

Em van trucar d’una empresa de telemàrketing que endossa targetes de crèdit d’un Banc X (tant es quin, tots son més o menys iguals). Tenien un equip de comercials en un poble i els teleoperadors trucàvem aleatòriament a la guia telefònica d’aquell indret per aconseguir-los una cita per aquell mateix dia o el següent. Per fer-ho més difícil, tan sols podíem concertar visites a persones d’entre 23 i 70 anys que treballessin des de feia més d’un any a la mateixa empresa i cobressin més de 900 euros/més. Només els hi faltava exigir un signe zodiacal específic.

Ens van fer tres dies de formació selectiva (sense cobrar ni cotitzar) on tot semblava bufar i fer ampolles. Em vaig adonar que algú que emprés la targeta  sense gaire coneixement de finances podia perdre molts diners en interessos, però com un té fusta d’actor i de Diva, vaig donar-ho tot als rol playing i em van contractar.

I res! Com tiràvem de llistin telefònic, només trucàvem a fixes de poblets, es a dir, gent gran, sorda i que superava de llarg l’edat màxima per l’oferta. En el 95% de trucades no vaig passar dels 25 sg: en quan deia la paraula “banc” em penjaven. La única conversa que va arribar al minut va ser més o menys així:

– Hola bon dia que puc parlar amb la Senyora X?

– Si, soc jo. mani

– Hola, bon dia, soc Arqueòleg Glamurós i el truco del Banc X…

– NOOOO. NO VULL SABER RES DE BANCS!

– Té vostè targeta de crèdit?

– NOOO. NO M’INTERESSA RES. SOU UNS LLADRES. NO VULL CAP TARGETA

– Però miri tenim una oferta que…

– NO VULL SABER RES! DESGRACIAAATS

– Però tindria descomptes…

-QUE JA T’HE DIT QUE NOOOOOOO! PROOOOOOU!

Absolutament impossible, estàvem tots desesperats. Llavors els coordinadors ens van dir que, com anàvem molt malament d’objectius (havem d’aconseguir una visita amb contracte signat cada dues hores), una opció que teníem era oferir aquest producte a amics i familiars. I al dia següent molts companys van aparèixer amb sol·licituds omplertes per piadosos col·legues i parents diversos.

Jo no. Encara em queda una petita engruna de dignitat i ètica. Una cosa es enganyar a iaies sordes de comarques que no coneixeré en la vida, però… als meus propis pares i amics? Ho sento però per aquí no hi passo.

Resumint: Cada setmana contracten a 10 persones noves, de les que s’aprofiten de la desesperació laboral actual. Els hi fan creure que els objectius son fàcils i que ells son idiotes per no arribar-hi; els hi proposen, a canvi, enganyar als seus coneguts i quan l’agenda de contactes subornables s’acaba… doncs al carrer, i a exprimir als 10 següents. A la sala del costat feien el mateix, però amb companyies elèctriques, on l’estafa encara era més agosarada.

Em van fer fora als cinc dies. Una setmana de sou, cotització i finiquito, per passar l’estona gastant llum i telèfon. Podríem dir que vaig ser jo qui va estafar al banc!

h1

Un Arqueòleg al Mobile World Congress

març 4, 2013

Japonesos fotografiant convulsivament i sense cap criteri, hostesses ultra-anorèxiques, executius sexis quarentons, nerds sorgits d’un episodi de “Big Bang Theory“, periodistes rapinyant promocions gratuïtes de stand en stand al crit de “Aquí que regaleu?” i, en mig de tota aquesta fauna, un Arqueòleg. Us pregunteu ¿que hi feia jo al bell mig del Mobile World Congress? Doncs aquí la meva crònica!

20130222_mobileworldcongress_tcm32-242846

Just quan m’havia sumit en un apocalíptic drama, davant la mancança absoluta de perspectives laborals, les meves pregàries varen ser escoltades i el meu currículum va ser escollit per l’empresa organitzadora de l’esdeveniment econòmic més important que es celebra a la meva ciutat. Atzar o talent? Sempre em quedarà el dubte.

Així doncs he tingut la oportunitat d’estar al bell mig de l’ull de l’huracà i veure les entranyes  d’aquest festival del capitalisme tecnològic, des de l’inici del muntatge fins a la recollida final. Ha estat un curs accelerat d’anglès oral, he aprés a fer-me el nus d’una corbata (no es tan fàcil!) i m’he enfrontat als meus dubtes i dilemes a l’hora de prendre decisions organitzatives.

En faig una valoració personal molt positiva, tot i els horaris estajanovistes i que en algun moment pensava que acabaríem naufragant en el caos: el dia abans d’obrir portes encara hi havien stands a mitges i s’acabava d’emmoquetar quan el públic ja feia cua per accedir al recinte; de fet, la CNN estava retransmetent en directe quan l’empresa de neteja acabava d’escombrar just pel darrere. Però finalment ha sortit tot genial!

El Congrés s’ha realitzat aquest any per primer cop a L’Hospitalet de Llobregat, en un laberíntic espai immens, amb 8 pavellons enormes, jardins i passadissos de més de 2km de llargada. Han participat 1.500 stands de totes les empreses dedicades a les telecomunicacions i la tecnologia, excepte Apple (suposo que trobaven l’esdeveniment massa vulgar per ells). La posada en escena era veritablement impressionant: espectacles de break-dance a HTC, un bosc electrònic a Erickson o geishes a China Movile, tot entre pantalles gegants i llums de tota mena que deixaven en ridícul a Las Vegas.

Els 72.000 visitants havien pagat entre 700 i 4.500 euros per entrar amb diferents passis que els donaven accés al pavelló VIP amb càtering  i avorrides conferències d’executius que presentaven les darreres frikades en telecomunicacions: que si més píxels, que si més velocitat, que si un mòbil per programar la rentadora o una tablet per veure la tele o mesurar l’estat d’insulina. I jo que no sé ni fer servir el 90% d’aplicacions del meu telèfon!

Algunes demagogues avorrides s’han dedicat a criticar el MWC des del Twitter de la seva Blackberry, en una paradoxa força hipòcrita, comparant frívolament la tecnologia i el progrés industrial amb els casinos d’Eurovegas. Per tal de posar una mica de seny i objectivitat entre tant cinisme populista anti-tot i sense criteri, en faré un balanç de pros i contres

Aspectes Positius

– 3.000 llocs de treball directe: Organització, logística, neteja, hostesses, càtering, seguretat, riscos laborals, reciclatge, electricistes, muntadors, rotulistes, transportistes, informadors i tans altres proletaris que hem fet possible aquest esdeveniment i que, tot i no aparèixer als mitjans, n’hem estat els veritables protagonistes. En un context d’atur al 26% ha estat un regal del cel!

– 320 milions d’euros en benefici econòmic per la ciutat: Plena ocupació hotelera amb tarifes que han arribat al 400% del preu habitual, 40% d’augment de la demanda de taxis, restaurants i llocs turístics a vessar en plena temporada baixa.  Hem saquejat a aquests rics a base de bé!

Part dels beneficis van a cooperació internacional: L’empresa organitzadora (GSMA) destina part dels guanys al seu programa “Movile for Developement” que fomenta el comerç just, els microcrèdits i les comunicacions entre les petites comunitats rurals i indígenes d’Àfrica, Índia o Sud Amèrica.

– Reducció de l’impacte ecològic: Una empresa s’ha dedicat a regular i obligar al reciclatge de tots els materials emprats en la construcció dels milers de stands, així com de tots els residus generats durant el congrés. Tot i així cal destacar un alt malbaratament de recursos amb mobles i cadires que tan sols s’han fet servir un sòl cop.

– Foment d’autònoms i de la petita empresa: Tant l’stand de la Generalitat com del Ministeri d’Indústria van cedir espai a PIMES i em consta que es van regalar moltes entrades a petits autònoms per facilitar els seus contactes empresarials.

Aspectes Negatius

Coltan: Les empreses que participen al MWC s’han negat a aclarir quina dependència tenen del Coltan, un mineral que s’extreu de les mines a Congo, per tal de fer els dispositius mòbils, en condicions d’esclavitud i treball infantil, que ha provocat una cruenta i llarga guerra en aquest país africà. En comptes de competir en píxels o connectivitat, podrien trobar una forma de prescindir d’aquest mineral o de proporcionar unes condicions justes a la seva extracció o, al menys, ser honestos i explicar la seva implicació en l’assumpte.

Esdeveniment d’esquenes a la ciutat: Per una vegada que L’Hospitalet té una cosa bona i de ressò mundial, s’ha fet completament d’esquenes a la ciutadania, en un racó apartat de la ciutat. Tot i que evidentment, amb la que està caient, tots preferim un treball a una visita a un congrés!

Sexisme: Cal que les hostesses siguin jovenetes anorèxiques fins a fer angúnia i que es limitin a somriure mentre que les dones executives i empresàries del sector encara son una ridícula minoria? Es evident que aquest mon encara es veu afectat per una fonda divisió de gènere. Això per no parlar dels típics comentaris lascius dels muntadors envers les noies de l’organització.

Doncs res! Tan sols felicitar a l’Ajuntament de l’Hospitalet per haver aconseguit dur a la vila aquesta fantàstica oportunitat de creixement econòmic i treball i fins l’any vinent! Jo per la meva banda torno a buscar feina però amb un currículum molt més variat i complert.