La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.
Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.
Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.
De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.
Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.
I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.
La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?
I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.
Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.
PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 