Per què La Sexta dona suport a Podemos?

Darrerament s’han escoltat tota mena de teories conspiranoiques sobre les fosques raons que han dut a La Sexta, o Público a donar suport a Podemos. Jo simplement em limitaré a fer un breu repas, el més objectiu possible, per la història de les relacions entre l’esquerra i els grups mediàtics a Espanya en els darrers 40 anys, per tal de poder entendre les arrels de tot plegat.

Comencem pel començament. Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, concretament el 1958, a Santander (Cantabria), un fill orfe de militars franquistes, membre de associació feixista “Frente de Juventudes“, el qual funda l’Editorial Santillana, dedicada a fer quaderns de cal·ligrafia. El seu nom es Jesus de Polanco. Aquesta editorial s’enriqueix enormement el 1970 al disposar del monopoli dels llibres de “Formación del Espíritu Nacional“, per ideologitzar els infants en el nacionalcatolicisme, gràcies a l’ajuda del Ministeri d’Educació, que li filtra els temaris abans que a la resta d’empreses (que no estan a temps de fer els canvis), aconseguint així el monopoli del mercat.

Poc després de la mort de Franco Estats Units, en plena Guerra Freda, vol evitar l’auge el Partit Comunista d’Espanya donant suport al PSOE, liderat llavors per un grup joves carismàtics, per tal de fer una Transició sense ruptura. Es dins aquesta lògica que Polanco funda El País el 1976, amb tots els diners guanyats gràcies al règim feixista. El seu director serà Juan Luís Celebrian, cap dels serveis informatius de RTVE durant els darrers anys de la dictadura, així com de la revista “Pueblo”, veu del sindicat vertical franquista.

L’operació surt perfecte: el 1982 el PSOE puja al poder amb Felipe Gonzalez i el PCE/PSUC s’enfonsa completament. Polanco cada cop acumula més poder i, gràcies als favors de la Moncloa, funda el holding empresarial comunicatiu PRISA, amb la Cadena SER, Cadena Dial, 40 Principales, M80, Canal +, Radio Olé, Màxima FM, part de Cuatro i Telecinco. La seva influència dins el PSOE durant el felipisme es tan gran que una editorial dolenta podia tombar un Ministre.

Quan Felipe Gonzalez perd el 1996, unes inesperades i sorprenents primaries celebrades el 1998 donen tot el poder a un díscol als interessos del grup editorial, Josep Borrell. Aquest acaba dimitint pocs mesos després, quan dos ex-col·laboradors seus son imputats en un escàndol fiscal. Segons un d’ells, Ernesto Aguiar, va ser una conspiració tramada per PRISA, La Caixa i la vella guàrdia del PSOE.

Després de que Almunia, el candidat fidel a Polanco, s’ensorrés a les urnes contra Aznar l’any 2000, el XXXVé congrés del PSOE el guanya, contra tot pronòstic, un desconegut José Luís Rodríguez Zapatero, derrotant al candidat favorit per PRISA José Bono. PRISA tracta des del primer moment de doblegar i domesticar a Zapatero. Es comenta que Polanco i Cebrian el visiten al 2002 per dictar-li els seus designis. Tenen una agria discussió, Polanco i Cebrián tracten ZP de ximple i pusil·lànime i no perden ocasió per ridiculitzar-lo en els seus mitjans, esperant fer una “Operació Borrell 2” i posar un candidat més afí als seus interessos.

Però… sorpresa! ZP esdevé President del Govern el 2004. Zapatero no ha oblidat les ofenses i humiliacions que PRISA li ha dedicat durant el seu període com a Líder de la Oposició i decideix culminar la seva venjança definitiva: encarrega al seu Secretari d’Estat de Comunicació Miguel Barroso la creació d’un grup de comunicació d’esquerres independent de PRISA, anomenat Mediapro amb un canal (La Sexta) i un diari (Público), a qui afavoreix descaradament per davant del grup de Polanco.

Durant els 7 anys de Govern ZP les guerres entre PRISA i Mediapro son èpiques i sanguinolentes, especialment després que Zapatero donés a Mediapro els drets del futbol el 2009, amb uns beneficis de 350 milions. El País carrega durament contra les mesures de ZP, especialment contra la Ministra de Vivenda Carme Chacón, esposa del creador de Mediapro, Miguel Barroso. El Govern es divideix en dos bàndols, la vella guàrdia més favorable a PRISA i els joves zapateristes afins a Mediapro.

L’enfrontament entre els dos grups de comunicació progressistes arriba la seva culminació a l’hora d’escollir successor a ZP, en el XXXVII Congrés del PSOE. Com ja vaig explicar en un article, PRISA va fer campanya descarada per Rubalcaba i Mediapro per Carme Chacón. Rubalcaba-PRISA guanya i Chacón-Mediapro perd.

Derrotada i enfonsada, Mediapro no pot sobreviure sense les ajudes del poder i es veu obligada a tancar Público en paper. El 2012 La Sexta es fusiona amb Antena 3, presidida per Jose Manuel Lara. Tot i així Mediapro-Globomedia manté el 51% de capital a “Getsora de Inversiones Audiovisuales La Sexta” i aconsegueix mantenir una línia editorial pròpia d’esquerres.

Però a qui donaria suport ara Mediapro? Chacón es troba marginada al Congrés de Diputats i acaba exiliada a fer de professora, així doncs cal descartar aquesta opció. El poder de Rubalcaba-PRISA dins el PSOE es absolut i combatre’l des de dins resulta impossible, ja que aquest es dedica a aplaçar sine die les primaries internes. I es llavors quan descobreixen a Pablo Iglesias. Igual donant veu a nous grups podien debilitar la candidatura europea d’Elena Valenciano, ma dreta de Rubalcaba?

Ja el 2012 Iglesias col·labora escrivint a Público,el novembre d’aquell any apareix per primer cop en televisió a La Sexta Columna i, a partir de maig de 2013, esdevé un habitual als debats de La Sexta. El 5 de Desembre de 2013 el Diari Público passa a emetre La Tuerka (debat polític digital creat per Pablo Iglesias) a la seva pàgina web. Tan sols un més després, el 12-13 de Gener del 2014, es presenta Podemos en un acte retransmès en directe per Público.

A les eleccions europees, Podemos aconseguia 5 eurodiputats i Rubalcaba presentava la seva dimissió al front del PSOE. Mediapro havia guanyat la batalla i culminat la venjança política. Les accions de PRISA passen de 10 e/acció (al 2008) a tan sols 0,2 e/acció actuals, mentre que en el mateix període la cotització d’A3Media-Mediapro puja dels 4 e/acció als 11,1. Però la guerra just havia començat. Chacón ni tan sols presenta candidatura al XXXVIII Congrés del PSOE. Mediapro ha perdut absolutament tot l’interès en aquest partit. Quina necessitat hi ha de batallar amb PRISA pel timó d’aquest vaixell a la deriva quan en poden tenir un de nou per ells sols? Una operació que recorda bastant, per cert, a la que van fer Polanco i El Pais amb el PSOE el 1976.

PD: Amb aquest article no vull deslegitimar en absolut a Podemos i al seu projecte. Simplement es una exposició objectiva de fets i dades. No pretenc entrar en el debat ètico-moral sobre si es legitim emprar eines del capitalisme per transformar el sistema. Jo personalment crec que si, ja que soc maquiavèl·lic i materialista, per tant defenso que els fins justifiquen els mitjans i hauria fet el mateix. Els felicito, doncs, per saber aprofitar la ocasió en mig d’una guerra que no era la seva. Lenin també va fer quelcom similar en mig de la I Guerra Mundial, per tal que els alemanys el deixessin tornar  en tren a Rússia i fer la Revolució de Febrer, cobrant quantioses sumes del Kaiser Guillem II.

Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

– Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

– Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

– Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

– Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo“. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

– Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

– Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

– Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.

Valoració Global del Govern de Zapatero

El dia 30 de Juny de 2005 resumeix perfectament el millor i pitjor de Zapatero: en la mateixa sessió en que s’aprova el Matrimoni Homosexual, es vota la reducció d’impostos a les grans fortunes a les SICAVS, on els rics amaguen el seu patrimoni.

Zapatero es ara mateix el polític menys valorat de tot el panorama polític actual, generant un àmpli rebuig i desconfiança des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant pel seu propi partit que durant aquesta campanya l’amagarà dissimuladament al darrere de totes les velles glòries socialistes.

I, certament, ZP ha acabat el seu mandat enfonsat per la crisi, l’atur i, sobretot, les mesureres neoliberals que ha aplicat pressionat pels mercats internacionals; però seria molt injust acomiadar aquests 8 anys mirant tan sols la “foto finish” i no realitzant un balanç el més objectiu d’aquestes dues legislatures d’una forma global i objectiva.

COSES QUE HA FET PROU BÉ

– IGUALTAT: Aprovació del matrimoni i adopció homosexual, la llei d’identitat de gènere i aprovació del canvi de sexe gratuït. Llei d’Igualtat i contra la Violència de Gènere. Ampliació de la Llei de l’Avortament als 16 anys i sense condicions prèvies.

– INTERIOR: L’adopció del carnet per punts, que ha fet baixar en picat el nombre d’accidents en carretera. La fi del terrorisme al País Basc, Zapatero va arriscar molt amb la treva etarra, va viure l’assetjament de la dreta i la traïció dels sectors més ultres de la banda terrorista, amb morts pel mig, però finalment s’ha acabat amb aquesta lacra.

COSES QUE ES PODRIEN HAVER FET MILLOR

– EDUCACIÓ: Retirada de les lleis que pretenien fer una educació elitista (LOE i LOU), introducció d’una assignatura per ensenyar valors cívics i tolerància (Educació per la Ciutadania), tot i que al mateix temps s’aplica un Pla Bolònia que encareix molt l’accés a la universitat i dificulta compaginar estudis i treball.

– DEFENSA: S’han retirat les tropes d’Irak, s’ha rebaixat tímidament el pressupost armamentístic, però seguim mantenint tropes a l’estranger (Afganistan i Líbia) a un preu elevadíssim que no ens podem permetre, sense entrar en si la seva presència està justificada o no.

– RELACIÓ AMB CATALUNYA: Es retornen els Papers de Salamanca, però per fascicles i amb retard; s’aprova l’Estatut de Catalunya, però descafeïnat i obrint polèmiques absurdes en tribunals que tan sols beneficien a la dreta essencialista; no s’actua amb prou fermesa davant les onades d’anticatalanisme pepero ni davant els atacs a la immersió lingüística per part d’alguns jutges; s’aprova un nou finançament per l’administració catalana, però que la crisi redueix a escorrialles.

– IMMIGRACIÓ: Es regularitzen la majoria de nouvinguts il·legals que el PP tenia treballant en negre i fent competència deslleial; però es mantenen els CIES com a centres de detenció per motius ètnics, amb pallisses al marge de la llei. No s’il·legalitzen aquelles formacions polítiques de caire antidemocràtic i feixista, com PxC, que promouen l’odi racial i ataquen la convivència.

– CULTURA: Algunes propostes interessants com la Llei del Cinema, per protegir les nostres produccions envers Hollywood, o la Llei de la Memòria Històrica (que certament podria haver estat més contundent), han quedat eclipsades per la nefasta gestió de Sinde, al servei d’una màfia corrupta com és la SGAE en contra de la llibertat de circulació de la cultura.

– MEDI AMBIENT: Cristina Narbona va ser una bona ministra, fent algun esforç per protegir les costes de l’especulació; però aquí es van acabar les bones notícies: s’allarguen la vida a les nuclears, es subvenciona el carbó i es protegeix l’industria pesquera  per davant de l’extinció imminent dels bancs de pesca.

COSES QUE S’HAN FET FATAL

– ECONOMIA: Un desastre absolut, sense pal·liatius. Zapatero realment no té ni idea de teoria econòmica i ha anat canviant d’opinió sobre la marxa: primer va seguir amb la des-regulació neoliberal i la bombolla immobiliària que li va deixar Rodrigo Rato, generant riquesa i superàvit de la especulació pura i dura; després es va entestar en negar la crisi tot i la seva evidència; posteriorment va adoptar el keynesianisme socialdemòcrata amb un Pla Espanya mal enfocat i definit; posteriorment recula i acaba obeint als mercats, realitzant reformes al servei dels rics i de les finances internacionals. El rebaix de la tributació al Patrimoni i a les SICAVS es per penjar-lo a la forca.

-TREBALL I PENSIONS: 5.000.000 d’aturats hauria de ser un motiu suficient per empresonar a un President del Govern. En quin moment se li va passar pel cap que la reforma laboral per abaratir l’acomiadament serviria per generar ocupació? Com es pot ser tant estúpid? Això per no parlar de l’endarreriment de la jubilació als 67 anys, justificat amb teories demogràfiques falsejades que oculten la tassa de natalitat dels nouvinguts. En cap moment ha estat capaç d’adoptar una planificació estratègica per re-orientar la creació de treball envers la innovació, la qualitat i les noves fonts d’energia.

– REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ: Per acabar d’enfonsar al seu propi partit en la marginalitat, a Zapatero no se li ocorre cap altre forma d’acabar la legislatura reformant la Constitució per blindar el dèficit zero neoliberal i primar la paga del deute a la política social, sense sotmetre la reforma a cap mena de referèndum democràtic i sense que la prima de risc  del nostre deute públic baixés ni una dècima (al contrari).

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

– Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

– Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

– Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

–National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

FILTRACIONS DE LES CONVERSES AL CLUB BILDERBERG

Aquest blog ha tingut accés en exclusiva a unes gravacions secretes de les converses que s’han dut a terme entre els personatges mes poderosos del món al Club Bilderberg a Sitges aquest cap de setmana, gràcies a un talp que em devia favors sexuals. A continuació la transcripció literal de la conversa:

Imatge del Club Bilderberg, en el moment de fer els jocs de presentació

SITGES, HOTEL DOLCE, DISSABTE 5, 23:30h

Montilla– Mireu, de ressopó tenim una tapa de carquinyolis i uns gotets de Kalimotxo. Si en sobren, us puc preparar una carmanyola pel viatge.

Bill Gates- Quin majordom més pocapena! Sort que m’he dut un sandvitx de pa bimbo amb nocilla de casa! No sé com se us va ocórrer convocar la reunió en aquest lloc tan tercermundista!

Zapatero– Ara que estem asseguts en rotllana, voleu que fem una partideta al mentider? A mi se’m dona molt bé! I si guanyo em podríeu apujar un punt la qualitat del deute públic…

Yannis Papathanasiou – Uf, no t’ho recomano! Jo el 2009 vaig perdre a la brisca i no t’explico com ha quedat l’economia grega…

Jean Claude Trichett– Jo, es que soc més del Monopoly!

Romano Prodi– Vull jugar al “teto”! Hips! Vull jugar al “teto”!

David Rockefeller– Que és el “teto”??

TOTS A L’UNÍSON – Tu te agachas y yo te la meto!! ajajajaj

Pedro Solbes– Joder Prodi tio! No moles gens! Ja vas taja?? Si només portes quatre kalimotxos de merda! Jo aquesta vegada no t’acompanyo a potar al videt, que l’any passat em vas vomitar els macarrons per sobre!

David Cameron– Disculpeu, es que soc nou… jo em pensava que havíem quedat per fer un “tupper sex” i havia portat el meu catàleg de vibradors…

Alan Greenspan– M’avorreixo!! Aprofitant que som a Sitges, podríem sortir de festa per l’ambient gai, no? Tinc un 2 x 1 a l‘Atlànida i estic més calent que el cendrer d’un Bingo!

Reina Sofia– SILENCI COLLA DE GAMARUSOS! Quina patuleia de bordegassos que esteu fets! Al proper que obri la boca sense el meu permís se’n va a dormir al jardí i li fem caure la Borsa un 4%!! Tenim molts drets socials que destruir, guerres a declarar, economies que enfonsar i organismes que privatitzar!!

Moratinos– M’he perdut res? Es que havia anat a mirar el “Salvame de luxe”…

Reina Sofia– Que li enfonsin l’IBEX 35!!! A dormir al jardíiiii!

Zapatero- Posa’t la rebequeta eh Moratinos, que sembla que no, peró aquí a Sitges per la nit refresca bastant! I tu Sofi, com et passes no? Ets tope hardcore, tia! Tu abans eres més guaxi…

Romano Prodi– Jo vull més kalimotxoooo… hips! Voleu que faci un striptease? Porto un tanga de pell de conill tenyit de rosa que farà furor! Hips!

Reina Sofia– Montilla, porta aquest borratxo fastigós a la piscina a veure si li passa la papa. De pas lia’t uns porrets i passa el motxo sota la meva cadira que tinc la regla i no porto compreses ni calces. Vinga al gra! A qui se li ocorre quina és la propera economia pública que podem destruir? Un, dos, tres, el escondite inglés…Vinga Henry, t’ha tocat!

Henry Kissinguer– Ai no sé, jopeta!… jo es que soc més d’impulsar règims dictatorials feixistes i llençar dissidents al mar des d’un avió… em sé d’un tal Arqueòleg Glamurós que pot esdevenir un incordi pel futur del capitalisme…

Pedro Solbes– Wal·la Herny col·lega! Estàs més passat de moda que Fotolog i Myspace! Això ja no es porta gens! Podríem enfonsar…eemmm… Portugal?

Zapatero– Si, si, Portugal és perfecte!

José Socrates– Si ala! Això es trampa! Si clar! Espanya té dos punts més de dèficit públic que nosaltres! Doncs ara m’enfado i no respiro! Tontos! I que sapigueu que el “Quien és quien” és meu i no us deixaré jugar.

Reina Sofia- Bueeeno, ja enfonsarem Hongria, que no ha vingut ningú!! Va, fem una partideta al “Singstar” i qui guanyi tria un país d’Àfrica per bombardejar!

***FI DE LA GRAVACIÓ***

Imatge dels assistents del Club Bilderberg cantant “L’hora dels adeus”

ADEU ZAPATERO!

Prenyades, minusvàlids, pensionistes i treballadors públics: aquests son els culpables de la crisi i els responsables de pagar-ne la factura, segons el criteri del Govern Central, que ahir va decidir claudicar i agenollar-se als interessos del terrorisme financer especulador internacional.

Ahir Espanya es va despertar amb Jonh Maynard Keynes i se’n va anar al llit amb Ronald Regan, en el gir copernicà més insòlit de la història del nostre estat en macroeconomia: de pactar amb els sindicats a passar per la dreta al PP en menys del que canta un gall, no fos cas que el Financial Times escrigui algun article dolentot del nostre dèficit, o els voltors de la Borsa es queixin per falta de carronya que dur-se al bec.

El PSOE s’ha suïcidat políticament, enviant la legislatura a fer punyetes i llençant per la borda en mitja hora tots els progressos socials acumulats en sis anys a la Moncloa. Es evident que aquest Decret no el votarà cap altre grup polític en ple ús de les seves facultats mentals, la Vaga General és ja un clamor inevitable i que Zapatero no aconseguirà aprovar els propers Pressupostos Generals ni mitjançant una intervenció divina.

Emulant a Sinead O’Connor avui trenco una foto de ZP: ves-te’n a fer punyetes! Per fer pagar la crisi a la classe obrera ja teníem al PP, gràcies! Que jo sàpiga a les darreres eleccions al majoria de la població es va expressar a favor d’una política progressista i social… clar que es veu que ara a Espanya mana el FMI, Standart & Poor, el Banc Mundial, l’Ecofin i el Financial Times, organismes molt més importants que els votants, on vas a parar!

Que si, que si, que hem de reduir la despesa i algú ha de pagar la crisi… peró calia que fossin els més desafavorits?? Perquè no ha optat abans per…

-Eliminar els 351.770.000 euros que destinem anualment a investigació militar.

-Retallar els 8.000.000 d’euros anuals a la Casa Reial

-Recuperar els impostos de successions i patrimoni per gravar als més rics.

-Apujar el miserable 1% amb que es grava a les SICAV, les societats amb que els multimilionaris evadeixen els seves fortunes del fisc.

-Retirar les tropes d’Afganistan, que ens costen 400.000.000 euros a l’any.

-Augmentar el control fiscal i les penalitzacions sobre el diner negre i la corupció.

Just ara que estàvem començant a sortir de la recessió, va aquest cap sigrany que tenim de President i dinamita la Pau Social i retalla poder adquisitiu a treballadors, pensionistes i minusvàlids, fet que ocasionarà un descens en el consum, desaccelerant la producció i augmentant encara més l’atur!

En fi, sort que sempre ens quedarà IU-ICV darrer baluard de la coherència, la intel·ligència i la defensa dels treballadors! A les properes eleccions catalanes, tranquil Montilla que ja et passarem a tu la factura de tot aquest sarau neoliberal!

PD: Una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista

Minarets i campanars

La ultradreta suïssa ha aconseguit, aquest cap de setmana, imposar mitjançant referèndum una reforma constitucional per tal de prohibir la construcció de minarets a les mesquites del país helvètic.

En primer lloc, això ens demostra com la democràcia plebiscitària acaba degenerant en decisions demagògiques a cop calent, sense que hi hagi la mediació de negociacions parlamentaries amb polítics professionals, agents socials, sindicals, organitzacions i col•lectius. Dona la casualitat que els enquestes preveien un 20% menys de suport a la esmena cosa que indica, sens dubte, que el vot secret en un referèndum populista és el darrer refugi de la covardia xenòfoba.

En segon lloc podem veure com aquesta iniciativa és la culminació d’un despropòsit: a Suïssa tan sols hi ha 4 minarets i milers de campanars; així doncs la intencionalitat de la reforma legal no era fer avançar al país alpí cap al laïcisme, sinó condemnar a una minoria social i cultural al ostracisme i la marginalitat.

Els defensors de la proposta racista han esgrimit els següents arguments:

“Els minarets fan soroll amb les crides a la oració a les 7:00h”
Fals! La legislació helvètica ja regula suficientment la contaminació acústica. I si fos així, perquè no prohibir, amb les mateixes raons, les campanes dels campanars??

“Els minarets son símbols del poder i el radicalisme islàmic”
Com ja vaig explicar en el meu polèmic post sobre la islamofòbia, emprendre mesures violentes i exagerades contra l’islamisme tan sols serveix per tirar més llenya al foc, generar tensió intercultural, crear ghettos, radicalitzar els seus postulats religiosos, impedir la integració i fomentar el racisme.

No és el mateix l’islam que l’islamofeixisme, de la mateixa forma que no és el mateix cristianisme el de Rouco Varela que el de Jaume Botey, un capellà obrer del meu barri i comunista fins a la medul•la, que normalment tanca la llista local d’EUiA a la meva ciutat.

Però clar, a la dreta no li interessa una immigració integrada a la societat, que vegi en la democràcia i el respecte als drets humans un mirall on sentir-se reflexats, com succeeix a Catalunya amb la majoritària Junta Islàmica Catalana, un paradigma de democràcia i progressisme feminista i gayfriendly. No! I ara! Ells prefereixen els talibans amb turbant i les dones amb burka, per tal que facin força por a la societat i els puguin presentar com sers malèfics i monstruosos a qui donar la culpa de tots els mals econòmics i, de passada, legitimar polítiques policials de ma dura.

Vaja, que son com bombers piròmans: primer atien i radicalitzen als musulmans gratuïtament, per tal de presentar-se a les properes eleccions com a salvadors del cristianisme occidental, a mode de Mio Cid postmodern; no fos cas que l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero o el discurs de El Caire d’Obama posessin fi a la seva darrera croada espiritual iniciada l’11 S.

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”

OBAMA & MADONNA

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

Impostos i partides pressupostaries inútils

Quan el Govern de Zapatero va anunciar a bombo i plateret que, gràcies a la seva política fiscal, la crisi la pagarien els rics vaig començar a donar salts d’alegria. Per fi una mesura estratègica i real per lluitar contra les causes endèmiques del nostre model productiu i les desigualtats econòmiques, després dels pedaços del “Plan E” i les subvencions a fons perdut als banquers.

Però va el tio i apuja l’IVA! Un impost sobre el consum que paguem tots per igual, independentment de la nostre renta i nivell d’ingressos. Si, d’acord, també ha augmentat un puntet de res les rentes del capital, un carmelet inútil de cara a la hisenda pública, ja que les veritables fortunes, els rics de veritat, els que atresoren iots i viuen exclusivament de l’especulació financera, tributen a traves de les “SICAV” (societats d’inversió de capital variable) que tan sols cotitzen un puto 1% ( jo ho faig al 13%, es a dir pago més impostos que Alicia Koplovitz!).

Doncs res, mira que jo tenia ganes de defensar a capa i espasa l’augment de la pressió tributaria com un mecanisme de redistribució de la riquesa davant la demagògia facilona, egoista i neoliberal de PP-CIU. Però no, m’han deixat sense arguments!

I bé, a què aniran destinats els 6.500 milions d’euros extra que el govern pensa recaptar? Segur que val la pena gravar el consum? No hi havia marge per retallar els Pressupostos Generals? Per tal de respondre aquesta pregunta m’he baixat en PDF les partides pressupostaries corresponents al exercici passat i he fet una llista de despeses exagerades o completament superflues i banals que jo eliminaria d’una plomada:

Casa Reial–8.663.000 euros. Jo també vull ser Rei! On envio el currículum? I encara sort que aquest any han decidit congelar aquest capítol… per primer cop a la Història!

Congrés de Diputats– 232.510.000 euros. I això que només tenim 350 diputats! Toca a uns 664.000 euros per cap!!

Tribunal Constitucional (inclou només sous d’alts càrregs): 2.030.430 euros, amb un meravellós plus de 234.000 euros per incentius al rendiment. Tenint en compte que aquest Tribunal triga uns 4 anys per discutir cada sentència, algú em pot fer comprendre com a sobre cobren per rendir?? Els seus 110 vocals  facturen 9.300 euros/mes, no està malament per no donar ni brot, no?

Consell d’Estat: 11.746.810 euros, gastats en una institució consultiva, completament anacrònica, impulsada pels Reis Catòlics! Visca!

Consell General del Poder Judicial: 10.236.660 euros. Aquí podriem discutir sobre si aquesta institució, que governa als jutges de forma independent al Poder Executiu,  es necessaria o no. Jo crec que si, però de nou el problema son els disparatats sous que cobren els seus membres: 6.300 euros/mes més plusos. Olé tú!

MINISTERIO DE DEFENSA: Total 10.091.762.550 euros (deu vegades més que el Ministeri de Cultura!!!), dels quals 351.770.000 euros es destinen a investigació militar i 264.711.400 es gasten en una cosa molt estranya i sospitosa anomenada “Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales”. Algú té la més remota idea de qui son aquests assessors tan ben pagats?

No entro a la resta de Ministeris, ja que trobo que fan una funció més o menys útil per a la societat, però eliminant o retallant aquestes institucions, absolutament prescindibles, casi que ens cobreix deu vegades el que ingressarà l’estat amb la polèmica pujada del IVA!