Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

Tot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.