h1

Els límits d’una dècada post-innocent

Desembre 19, 2009

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.


Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.


He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.

24 comentaris

  1. per cert, la imatge que il·lustra la capçalera és del 5 de Novembre de 2008 a Chicago, on un grup de gent corre cap al parc on Barack Obama farà el discurs d’acceptació, minuts després de coneixer-se la seva victòria electoral.


  2. El que passa, glamboy, és que a Europa qui està capitalitzant el descontent social i està obtenint èxit rera èxit electoral els darrers dos anys és la dreta (triomfs electorals de Sarkozy, Merkel, Berlusconi i properament dels conservadors a UK i del PP a Espanya: Gordon Brown està fatal i ZP no guanya les properes eleccions ni de conya!).

    La socialdemocràcia europea està en el moment més baix de la seva història!

    Com t’ho expliques?


  3. Molt senzill Rafa, tot i que s’ha demostrat que el neoliberalisme extrem es dolent, davant la crisi econòmic els euroepus el que volen no és una redistribució equitativa dels recursos, no volen que ningú limiti la destrucció del medi no…

    El que semblen voler els electors europeus es el retorn al creixement dels 90’s, ells volen tornar a viure tancats dins una irreal bomolla econòmica que els va dur a comprar desenfrenadament i a endeudar-se epr sobre dels seus límits.

    Volen seguir sent innocents i inmadurs, sense afrontar que aquesta utopia de consumisme compulsiu es absolutament insostenible.


  4. Entenc el que dius sobre els límits d’aquests períodes perquè a la literatura hi passa exactament el mateix, però recorda que les fites que divideixen les èpoques s’estableixen amb perspectiva històrica. És una mica precipitat dir que l’any passat s’acaba un període amb coherència historiogràfica, no creus? Ves a saber què pot passar demà… De la mateixa manera que també és precipitat parlar dels anys ’90 com a part d’aquest període que un dia anomenarem “segle XXI”. Ara bé, la periodització històrica no canvia el fet que els anys ’90 pertanyen al segle XX i que el que estem vivint és la primera dècada del XXI, encara que els episodis històrics es puguin (o no) organitzar com tu dius. A part d’això, m’agrada les teves consideracions perquè també estic convençut que estem començant una nova època, però el temps encara n’haurà de dir la seva…


    • “De la mateixa manera que també és precipitat parlar dels anys ‘90 com a part d’aquest període que un dia anomenarem “segle XXI”.”

      Dincs del món acadèmic no hi ha cap mena de discussió sobre el tema!! Es una evidència clara objectiva i diàfana que la fi de la Guerra Freda dona lloc a un periode històric diferent!!

      Prespectiva?? Dubto molt que a la llarga els històriadors de Contemporània s’agafin a límits gaire diferents!


      • No ho dubto pas però tanmateix és precipitat. El Romanticisme, el Barroc, el Classicisme… en fi, tots els períodes històrics es van definir a posteriori, amb una perspectiva que et permet contrastar els fets i ser coherent. Això no t’ho he de dir; ja ho saps.
        Imagina que d’aquí a dos dies hi hagués una tercera guerra mundial o qualsevol altre esdeveniment que marqués un tall amb tot l’anterior. Segurament el món acadèmic s’ho repensaria (de fet, sé que el món acadèmic no és tan hermètic en aquesta qüestió en concret).


  5. Ha estat una època molt convulsa, plena de grans canvis. L’esfondrament de les Torres Bessones és potser la més impactant, sobretot per els funestes conseqüències posteriors.


  6. Sóc de l’opinió que la fi del segle XX va ser el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín més que amb el cop d’Estat a l’URSS.

    Estic en desacord (ho sento, és per variar🙂 ) amb tota l’anal·lisi econòmica que fas. La caiguda de Lehman (per cert, rating A per S&P just abans de la fallida) no precipita la crisi, és una conseqüència més, segurament la més visible, però una conseq¨ència d’una crisi larvada ja feia molts anys. El que si que precipita és la desconfiança d’uns mercats en un sistema tocat gairebé de mort. Per altra banda, tampoc és cert que el sistema no tingués regulació, el sector bancari era i és un dels sectors més regulats del món, una altra cosa és que l’enginy humà aconseguís idear productes i formules que superessin aquestes regulacions, i això, ho sento, però passarà sempre.

    Sóc de l’opinió que no hi havia més remei que adoptar mesures intervencionistes en el sector financer per evitar un col·lapse de magnituds bíbliques, i probablement les mesures “keynesianes i socialdemòcrates” que s’estan aplicant a les economies ajudaran a passar pel curt termini amb menys pena però amb ben poca glòria, de totes maneres penso que aquestes mesures són la llavor de noves bombolles i probablement d’una nova crisi que pot ser encara pitjor que l’actual.


    • A veure RS: la caiguda de Lehman Brothers es un FET SIMBOLIC que s’agafa coma referència, tot i que, obviament la estructura d’un fenòmen mai es basa en un acte que es fa un dia en concret.

      De la mateixa forma que tu tries la caiguda del mur, considerat per tothom el símbol de la fi del comunisme; peró no pel gran Eric Hobsbawm (l’autor de la divisió històrica el seu imprescindible manual “Història del Siglo XX”), ja que si bé a nivell europeu ens va afectar més la reunificació europea, a nivell planetari no: La caiguda del mur de Berlí podria haver-se quedat en un anècdota a escala global sense el cop d’estat!


  7. Estic d’acord amb en David que per fer aquestes divisions històriques cal una mica de perspectiva. Però, tot i així, crec que és una divisió molt correcte, i qui sap si els propers historiadors seguiran aquestes divisions. Tenen la seva lògica, i aquests esdeveniments van canviar la nostra societat, i la visió que teniem de tot i tothom.


  8. El curs passat vaig fer una assignatura d’història contemporània on ens van explicar això de que els segles comencen per fets i no per anys.

    Estic totalment d’acord amb l’acotació que has fet de la segona dècada del segle XX, tot i que discrepo més aviat en el tempo de la primera. Alguna data deu haver que simbolitzi alguna cosa d’internet, que és el que ha possibilitat el caos i l’eclecticisme d’aquest bell segle.


  9. Coincideixo amb tu en la teva anàlisi, tot i que la caiguda del Mur de Berlín és per a mi el tancament del segle XX. El cop d’Estat a l’URSS el veig com la materialització de la impotència soviètica davant l’esfondrament de la seva concepció del món.

    Potser sí que ens cal una mica més de perspectiva per ajustar dates i fets… i jo no menystindria en la dècada que comença el paper que jugarà el medi ambient. La conferència de Copenhaguen ha estat una vergonaya, però el canvi climàtic no entén de política i molts dels canvis que viurem estarn desencadenats per la reacció del planeta a l’alteració antròpica de a nostra gran i única nau espaial que dóna voltes al Sol independnetment del que l’homo sapiens faci o desfaci.


  10. Agradable de llegir, però sí que m’hi ha faltat, com a l’Arcangelo, més referència sobre la globalització econòmica, l’era de la comunicació, i la desfeta dels valors tradicionals en poques dècades.

    Crec que sense veure la destrucció dels vells pilars i la creació de uns de nous no podem entendre on vivim avui en dia.

    Vull dir, que entre la caiguda del mur de Berlin, i l’atemmptat de l’11-S, en passen moltes de coses…


    • “entre la caiguda del mur de Berlin, i l’atemmptat de l’11-S, en passen moltes de coses…”

      Si! Els anys 90!! Peró jo valorava la dècada dels 00!!


  11. Això de l’integrisme islàmic personalment, també crec que és un invent dels govern dels EUA per tal de buscar-se un enemic. Tot això d’un Bin Laden amagat en una cova d’Afganistan, sembla una broma de mal gust, si Bin Laden estigués viu en qualsevol indret o amagat en una cova, et dic jo que amb els mitjans tecnològics que té EUA ja l’haguéssin trobat. L’integrisme islàmic també serveix per justificar guerres per motius econòmics, com la del Irak, un dels països més laics del pròxim orient i amb un BAAS i un Sadam Hussein que no tenia res a veure amb l’integrisme islàmic i un , tot i ser un dictador despietat.

    El problema d’aquest intervencionisme és que serveix més perquè nosaltres reflotem els bancs amb els nostres impostos, que per generar treball mitjançant obra pública.


    • EUA necessita un enemic extern sempre! Als anys 90’s ja va provar de no tindrel i Clinton es va haver de treure Miloseick de la butxaca per amagar la Lewinski!

      Aixó no significa en absolut que els seus enemics siguin imaginaris!! Ho era la URSS?
      La conspiranoia, com ja vaig dir (https://glamboy69.wordpress.com/2009/07/20/50-anys-de-conspiranoies-llunatiques/) es un dubte metafísic sobre la realitat material, impropi de persones racionals i científiques.


      • no, clar que no són imaginaris. Però exegeren les seva capacitat destructiva, posen la por a la població desde els mitjans de comunicació, perquè aquesta els hi doni suport,etc. A més alimenten els seus enemics, suposo que no cal recordar que Bin Laden va ser elimentat pels EUA per tal d’enfrontar-se als soviètics.


  12. http://mariaxlluita.wordpress.com/


    • A part de fer propaganda del teu blog… podries afegir ni que sigui una frase? Tipu “hola, visiteu la meva web”. No es tan dificil!


      • No promovem cap blog, només promovem la nostra lluita contra el feixisme de la UAB!


        • 1r) Que sapigueu que si en lloc de penjar aquesta propaganda en clau de publicitat no desitjada al blog de l’Arqueòleg, l’haguéssiu penjada al meu, l’hauria esborrada sense contemplacions.

          2n) La lleugeresa amb què feu servir paraules majúscules com “feixisme” i “dictadura”, sumada a les vostres vel·leïtats adolescents, no cessa de sorprendre’m…

          3r) Feu un ús atzarós del gènere gramatical: parleu de “les” estudiants i tot seguit de “els” estudiants, contradient tot sentit comú i la mecànica interna de la llengua. L’únic que aconseguiu és generar confusió i incoherència. El que es desprèn del vostre post és que les estudiants femelles de la UAB són víctimes de discriminació per part d’una rectora femella… És això? No, no em contestis. No m’interessa.


  13. estic d’acord amb les dates que proposes! però penso…què els cal per entendre que les bases del sistema s’han de reformular? potser nosaltres som els primers en cagar-la…a Europa han guanyat les dretes i de fet són les primeres que estan sortint de la crisi, això ens pot induïr a falses conclusions, no?


  14. Et felicito per lo be que et treballes els posts, no fas com alguns (jo mateix) que amb 3 minuts i quatre paraules: a publicar!!.
    La innocència política com a concepte no cola (a mi no almenys), però la fi de la innocència econòmica per a molts si que va ser el cas Lehman Brothers, molt ben explicat al post, per cert.


  15. EL món difícilment canviarà mentre no canvii l’actual sistema econòmic. Vegeu “Zeitgeist” a GoogleVideo.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: