Parèntesis Històrics

Avui dedicaré el meu post a repassar breument les biografies de quatre grans personatges històrics, injustament oblidats, que van intentar transformar radicalment la societat des de la cúspide del poder, peró  el mateix sistema que ells pretenien revolucionar els va acabar destruint i els seus canvis van caure dins les profunditats de l’oblid.

Son veritables Parèntesis Històrics, breus i efímers moments en els quals va semblar que tot era possible, peró desgraciadament tan sols eren miratges passatgers i la Història va tornar novament al seu curs. Que hauria passat si la seva gosadia revolucionaria hagués arribat a bon port??

Akenaton (as known as Neferjeperura Amenhotep )

Dècim Faraó de la dinastia XVIII (Imperi Mitjà, 1353-1336 a.C ), va impulsar una reforma radical a la estructura de l’Estat Egipci, donant lloc a un culte quasi monoteista al deu solar Atón, per tal de restar poder a tota la classe sacerdotal, que venerava a Amón. Va posar fi a la representació antròpica de la divinitat, proposant una abstracció del poder diví del qual ell n’era l’únic profeta; també canvia la capitalitat del estat a Amarna i trenca radicalment amb la idealització hieràtica de l’art, obrint les portes a un naturalisme realista sense antecedents. Els faraons de la dinastia XIX, abjuren de tots els seus canvis i impulsen una “damnatio memoriae”, per tal d’esborrar dels registres qualsevol referència al governador o els seus descendents, entre els quals estava Tutankhamon.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, l’arribada del pensament monoteista s’hauria anticipat gairebé un mil·lenni al judaisme.

Julià l’Apòstata (a.k.a. Flavio Claudio Juliano )

Emperador de Roma des de finals de l’any 361 al Juny del  363. Durant el seu efímer govern va intentar abjurar del cristianisme, al qual s’havia convertit tot l’Imperi, gràcies al edicte signat pel seu tiet Constantí, per tal de substituir-lo per una estranya corrent filosòfica neoplatònica basada en les supersticions endevinatòries. Desprestigiava al cristianisme per les seves contradiccions internes als evangelis, així com per la irresoluble paradoxa entre el Deu únic i la santíssima trinitat. Julià estava convençut que ell era fill del Sol i la reencarnació d’Alexandre Magne. Sota el seu govern es va retornar la llibertat de culte, eliminant la legislació repressiva dels seguidors de Jesús, reconstruint temples pagans, així com intentant organitzar una espècie d’Església Anticristiana de la qual ell n’era el màxim Pontífex. La seva postura es va anar radicalitzant cap a una nova persecució dels cristians i a l’expulsió dels bisbes més ultres. Mor en una batalla contra l’Imperi Sassànida, tot i que la tradició assegura que va ser un soldat cristià qui l’assassinà. El seu successor, Jovià, un oficial cristià, ordena la mort a tots els pagans i als que practiquin l’endevinació.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, els mil anys d’obscurantisme homòfob cristianofeixista que va suposar l’Edat Mitjana, mai haurien succeït.

Nikita Jrushchov

Màxim dirigent la la URSS entre 1953 i 1964, just després de la mort de Stalin. Durant el XX Congrés del Partit Comunista fa una duríssima crítica al culte a la personalitat i al dogmatisme marxista. En els anys posteriors expulsa del poder a tots els líders que havien col·laborat als crims de l’etapa anterior i condemna oficialment la figura de Stalin com un dictador genocida. Impulsa la teoria de la “coexistència pacífica” amb el capitalisme (tot i que tenen lloc diversos conflictes amb Kennedy, com el cas dels míssils cubans o el Mur de Berlín) i impulsa una reorganització racional de la burocràcia. El Politburó del Comité Central del PCURS el truca en mig de les seves vacances per obligar-lo a dimitir, suposadament per “mala salud” i posteriorment es expulsat del partit.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, és possible que la Guerra Freda hagués acabat d’una forma ben diferent.

Joan Pau I (a.k.a.  Albino Luciani )

Papa de Roma durant el més d’Agost de 1978. El seu brevíssim mandat pretenia fer gala de la humilitat, renunciant a ser coronat amb la tiara papal, incidint en les reformes iniciades per Joan XXIII, amb l’objectiu de donar transparència econòmica als comptes del Vaticà, acabant amb el blanqueig de diner negre i la evasió d’impostos en aquest minúscul estat. Va sofrir un inesperat infart, tot i la seva bona salut,, no es va fer cap mena d’autòpsia al seu cadàver per oposició familiar i la defunció no va ser certificada pel forense eclesiàstic sinó per un altre. Les estranyes circumstàncies en que una monja va trobar el cadàver, rodejat de vòmit, fan pensar clarament en una mort per enverinament amb vasodilatadors.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, avui dia l’Església Catòlica SA tindria molts menys recursos financers per escampar la seva verinosa ideologia basada en la homofòbia, el masclisme i les conductes irresponsables davant el VIH/SIDA pel planeta terra.

Serà el Govern Tripartit un nou parèntesi en un oceà convergent? Morirà Obama en estranyes circumstàncies? Quin mistèri!

Els límits d’una dècada post-innocent

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.

Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.

He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!