Conseqüències polítiques de la Crisi de la Masculinitat

Pot un candidat a la Casa Blanca d’un partit majoritari fer una campanya basada en odiar i menysprear a les dones, amb un llenguatge extremadament obscè i barroer? Doncs pel que sembla si. El candidat republicà Donald Trump ha defensat grapejar conys sense demanar permís, cosa que al menys hauria fet a 8 víctimes diferents. I això es només un petit exemple en una llarga llista de vexacions contra dones en els darrers 30 anys. A dia d’avui, segons els sondejos, el 41,4% de l’electorat americà el votaria i té la majoria absoluta assegurada en almenys 18 estats. Tot i que distingits membres de l’establishment republicà li han retirat el suport, com el President del Congrés Paul Ryan, segons un sondeig  només el 12% dels votants republicans creuen que Trump s’hauria de retirar de la cursa electoral per aquest motiu i el 74% creuen que el Partit Republicà li hauria de donar suport més entusiasta.

Com es possible? La resposta més fàcil es titllar als votants republicans de ximples, analfabets i fatxes sense més anàlisis, un error on sovint cauen molts demòcrates. Intentaré enfocar el tema amb més profunditat, anant a buscar les causes materials en l’estructura de producció i reproducció de la societat americana actual. Observem les estadístiques per entendre a quin tipus de votant aquest missatge extremadament masclista no li sembla un motiu com per deixar de votar-lo.

Aquestes eleccions estan provocant una polarització de gènere mai vista abans a la història. Quelcom que no es del tot nou, ja vaig parlar en un altre post de com els nous partits d’ultradreta a Europa tenen un suport extremadament masculinitzat. Segons les enquestes, així quedaria el mapa electoral americà si només votés un dels dos sexes:

Mapa electoral americà si només votessin les dones

Mapa electoral americà si només votessin els homes

Certament des de Reagan hi ha hagut un cert biaix de gènere entre el Partit Demòcrata i el Republicà que s’ha anat ampliant amb el temps i que ara ha arribat a un extrem mai vist abans amb una diferència abismal de quasi 1/3 de l’electorat. Fins i tot hi ha qui compara als republicans amb la figura del pare i als demòcrates amb la de la mare.

Biaix de gènere entre Demòcrates i Republicans des de 1952 fins avui en eleccions presidencials

Però quina mena d’homes estan comprant aquest missatge misogin? Tots per igual? Doncs no. Mirem amb un xic més de detall les estadístiques electorals, tenint en compte les variables de gènere, edat, classe i ètnia, segons aquesta taula de  Pew Research Center i que estarien confirmades per un altre estudi de Gallup.

Es a dir, la base sociològica on Donald Trump té el suport més sòlid es entre homes blancs, sense estudis universitaris, casats, majors de 50 anys, religiosos i heterosexuals. Uns votants que, a més, creuen que Amèrica actualment es massa tova i efeminada, on es castiga als homes per actuar “com a homes” de forma viril i dura, segons un estudi publicat a The Atlantic.

“Es la societat actual massa tova i efeminada?” Respostes de votants blancs de classe treballadora o amb estudis universitaris

“Es castiga als homes per actuar com a homes?” Respostes segons els votants de Trump i Clinton

Aquest perfil de votants, homes blancs treballadors manuals de més de 50 anys, son els que més s’ha vist afectats per la globalització i la transició d’un model capitalista industrial a un post-industrial de bens i serveis, com el que estem veient a tot Occident.  Es tracta de persones que van néixer en el baby boom de postguerra, en plena Era Daurada del Capitalisme (1945-1973) com l’anomena l’historiador Eric Hobsbawm. Un període de gran creixement econòmic industrial, d’augment sostingut dels salaris, del benestar social i de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora. Un moment on milions d’americans van passar de no tindre res a ser propietaris de diversos bens materials com cotxe, casa, telèfon, electricitat o nevera.

En aquest mon industrial, la majoria de  famílies treballadores es mantenien amb l’únic salari d’un home que basava el seu estatus social en la seva força bruta de treball. Però la inflació que produeix aquest model econòmic keynesià va fer que amb un únic salari no n’hi hagués prou per mantindre el nivell adquisitiu i, progressivament, les dones es van incorporant al mercat laboral. Amb l’arribada del neoliberalisme als anys 80’s, les retallades en salaris i en benestar, així com l’auge de la inflació provocat per la Crisi del Petroli de 1973 i la fi del patró or, aquesta presencia femenina al mon del treball s’aguditza. Es segmenta el mercat laboral amb feines molt feminitzades i precaries relacionats amb els serveis, el comerç i l’atenció i cura a les persones.

Incorporació de les dones casades blanques al mercat de treball a USA durant el segle XX. FONT: C. Goldin, Understanding the Gender Gap: An Economic History of American Women, table 2.1., 1990.

Tal com apunta l’antropòleg americà Marvin Harris al llibre “¿Porque nada funciona?“, aquesta entrada massiva de les dones al mercat laboral va lligada al descobriment i  generalització de diversos mètodes anticonceptius. L’efecte més visible d’aquesta entrada femenina al mon del treball i a la universitat serà l’endarreriment de l’edat de maternitat i la caiguda sostinguda de la natalitat, amb l’únic parèntesi del baby boom de 1947-1955 provocat per les subvencions a les famílies dels veterans de guerra. La cultura natalista  heteropatriarcal basada en una pressió social sobre les dones perquè tinguessin més fills i als homes perquè fossin més virils es començava a esquerdar a partir de finals dels 60′ i es passa a una cultura antinatanlista. Apareixien els moviments LGBT i el feminisme, així com una contracultura juvenil pacifista i hippy renegant dels valors que la masculinitat viril havia tingut fins al moment.

Evolució de la tassa de natalitat a EUA entre 1909 i 2009. En vermell el baby boom de postguerra.

Actualment ens trobem amb un mon amb un alt empoderament de les dones, cada cop més emancipades econòmicament (especialment en classes mitjanes amb estudis universitaris) i amb un major control de la seva sexualitat, així com l’acceptació social de rols de gènere alternatius que ha suposat l’aprovació definitiva del Matrimoni Igualitari a tots els Estats Units. Per altre banda, aquell mon industrial masculinitzat està desapareixent progressivament amb el tancament de mines, la deslocalització de fàbriques i la crisi de la construcció. I, com ja he explicat al darrer post, la demonització de la classe obrera per part de la cultura de masses neoliberal ha fet que els treballadors no es sentin identificats amb un discurs de classe per part de l’esquerra de Bernie Sanders i es vegin cada cop més temptats per discursos populistes, xenòfobs, nacionalistes i emocionals que culpabilitzen de la seva situació a suposats col·lectius que “els hi han pres la feina” com les persones migrades, els afroamericans o les dones. La dreta vol una guerra entre pobres on el conflicte polític es vehiculi entre gèneres, ètnies i generacions en comptes de fer-ho contra els poderosos i els veritablement privilegiats.

Estem davant una veritable “Crisi de la Masculinitat” que afecta a una generació d’homes blancs, treballadors manuals no qualificats, majors de 50 anys, nostàlgica d’un mon viril, industrial i no-globalitzat que ja mai tornarà a Occident. Proletaris que no troben el seu lloc en un mercat laboral que cada cop requereix de menys força manual i més preparació acadèmica, especialització tècnica o un tractament efeminat i educat envers els clients o els pacients. Ara es veuen abocats a competir amb les persones migrades per les ajudes socials i els llocs de treball menys especialitzats i més precaris. Es a això al que es refereix Trump amb el seu lema “Make America Great Again” (fem Amèrica gran de nou), com si tingués una màquina del temps que permetés màgicament tornar a 1960, quan ells eren joves, tenien un futur econòmic sòlid i un estatus social inqüestionable com a pares de família, mentre les minories ètniques no tenien cap dret i la dona els esperava a casa cuidant als fills.

I, alerta! A Europa tenim un context econòmic i social que s’hi assembla bastant. Les eleccions americanes solen ser un laboratori d’idees per la política europea (quants partits i col·lectius han fet servir aquí variacions del “Yes We Can” d’Obama?) i, per tant, no seria d’estranyar que la dreta populista i nacionalista europea descobreixi que el ressentiment masclista sense complexos es una arma electoral a explotar.

Apunts sobre el Simposi “Espanya contra Catalunya”

Avui comença el polèmic Simposi “Espanya contra Catalunya” pagat amb els diners de tots els catalans, dins de les celebracions del Tricentenari, que ens costaran 3 milions d’euros, finançament que mai veurem els que ens dediquem a la ultra-precària arqueologia professional.

Aquí alguns apunts:

– Eric Hobsbawm a “Naciones y nacionalismos des de 1780” exposa com les nacions i els nacionalismes son un invent contemporani per legitimar els estats liberals posteriors a la Revolució Francesa, a diferència de l’Antic Règim basat en el vassallatge i la voluntat de Deu.  El mateix autor explica, en una altre obra, com tots els nacionalismes tendeixen a re-interpretar i manipular el passat per tal de legitimar l’existència mil·lenaria de la nació que s’acaben d’inventar.

– La Corona d’Aragó es va unir voluntàriament a la de Castella en la Concòrdia de Segòvia, el 15 de gener de 1475, en una unió d’estats mantenint part de  les estructures feudals en cada territori. A partir de la Guerra de Successió, un conflicte internacional merament dinàstic, Espanya passa d’un model confederal a un centralista i racional que acabaria beneficiant molt a la burgesia catalana, alliberada dels impostos nobiliaris i amb un lliure comerç d’esclaus amb Amèrica a partir de Carles III que va permetre desenvolupar la industrialització i enriquir-se molt per sobre de la resta de la Península.

– El Simposi està dirigit per Jaume Sobrequés qui va abandonar el PSC el 2010, just en el moment en que Montilla estava a punt de perdre la Generalitat segons totes les enquestes. CIU si paga traïdors, concretament amb el càrrec de Director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, la Vicepresidència de la Societat d’Estudis Històrics i President de l’Equip Rector de la Universitat Catalana d’Estiu. També hi intervindrà un altre ex-socialista, Joaquim Nadal,  convertit a CIU per la gràcia del càrrec de Director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

– El Centre d’Història Contemporània de Catalunya anteriorment es dedicava a fer simposis sobre l’exili a la Guerra Civil, Lluís Companys, la Setmana Tràgica o el pensament polític. Es el primer cop que empra el populisme identitari més barroer, obviant tot mètode i objectivitat per tal d’afavorir al partit polític actualment en el poder i a la ideologia que li dona suport.

– Tan sols hi ha un ponent d’esquerres, Josep Fontana, qui ja ha dit que la independència es impossible si no hi ha una guerra.  La resta son sospitosos habituals amb el carnet de CIU a la boca: Agustí Colomines ex director de la Fundació CatDem, finançada irregularment amb diners del Cas Palau  (parlarà d’espoli fiscal?) o el sociòleg Salvador Cardus cheer leader oficial del President, que versarà sobre la humiliació (sic).

– Com a títols curiosos de les ponències destacar “La Falsificació de la Història“, de Francesc Roca ¿tan orgullosos de la manipulació del passat que ja en donen lliçons pràctiques? Jordi Casasses ha titulat la seva intervenció “Contra l’ànima d’un poble“. Hegel en estat pur, ja tornem amb els esperits dels pobles que s’encarnen en estat,  el Volkgeist i l’idealisme romàntic. I encara pretenen que ens empassem aquesta metafísica com a objectivitat científica.Un altre títol molt neutral i mesurat es “L’Apoteosi de l’espoli”.

– La part més discutible es la ponència clarament xenòfoba “El fet migratori, factor de desnaturalització?“. Un cop més acusant als immigrants de ser colons, quan resulta que la resistència antifreanquista a Catalunya va estar bàsicament protagonitzada per proletaris castellanoparlants com Miguel Nuñez, Lopez Raimundo, Cipriano Garcia o Antonio Gutierrez. PD: Afortunadament aquest punt s’ha acabat anul·lant

– La Guerra Civil es el gran tabú. Ni una sola ponència ni menció. Es veu que Franco no era anticatalà. O igual es que la burgesia convergent no vol que recordem en quin bàndol van lluitar ells per recuperar les seves fàbriques? O  potser Sobrequés vol que oblidem que ell ja tenia càrrecs pomposos durant la dictadura (Membre de l’Institut d’Història Municipal de Barcelona)? Mirant els cartells de la gran solidaritat que va existir entre Catalunya i Madrid durant aquell conflicte bèl·lic també s’entén la desídia dels nacionalistes per aquest període i el poc interès en excavar foses d’antifeixistes, en comparació als milions destinats al Mercat del Born, un jaciment d’escàs interès científic

– 37 homes i 3 dones entre les ponències i les comunicacions. I amb una mitjana d’edat ratllant el Tricentenari. Així es la dreta d’ara i de sempre: homes blancs, vells, poderosos i conservadors.

– Els acadèmics científics de totes les tendències han titllat el Simposi de “error “,” equívoc i poc prudent “,” simplista “,” confon política i historiografia “,” infantil i maniqueu “,” no és una trobada científica, sinó un al · legat a favor d’una causa”

– El PP no es ningú per donar lliçons de res, quan fa homenatges a la División Azul, o defensa que Espanya té 3.000 anys (Primera Edat del Ferro…perqué?). Si fan un congrés alternatiu a qui portaran? A Pio Moa i Cesar Vidal? Doncs sortim del foc per caure a les brases més roentes.

CONCLUSIÓ: Aquesta autofelació ni incita a l’odi ni a la violència, sinó a la vergonya aliena. Una pena que d’historiografia catalana es clavi aquest tret al peu en el seu rigor i objectivitat. A veure qui ens pren seriosament en congressos internacionals. Crec que el veritable objectiu era combatre el materialisme històric i el marxisme cultural, tornant a la idea tradicionalista que la història son llistes de reis i guerres entre nacions, obviant la lluita de classes i les condicions estructurals i materials. Més que sumar adhesions a la Consulta en resta. Una pena!

Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

– La xenofòbia, o “socialisme dels ximples“: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

–La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

–La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.

Els límits d’una dècada post-innocent

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.

Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.

He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.