Bernie Sanders o la fi de l’Hegemonia Neoliberal

Que un candidat d’esquerres, que s’autodenomina socialista, aixeca el puny i parla de lluita de classes es ja de per si quelcom inesperat i fora del guió en unes eleccions americanes.  Bernie Sanders va quedar-se a tan sols un 0,2% de guanyar les eleccions primaries del Partit Demòcrata a Iowa i, si les enquestes no fallen, aquest dimarts arrasarà a New Hampsire. PD: Ha tret 22% sobre Hillary.

Només pel fet que hagi arribat fins aquí es un indicador claríssim que moltes coses estan canviat a la política global occidental. I te a veure amb el resultat de Tsipras a Grècia, de Corbyn als Laboristes anglesos, o de Podem a Espanya. Ja no és una anècdota aïllada. L’hegemonia cultural absoluta de la que ha gaudit el neoliberalisme des dels anys 80, sense cap oposició rellevant, dona senyals d’esgotament i de fi de cicle.

Mirem la situació amb un xic de prespectiva històrica. Entre 1933 (Roosvelt) i 1980 (Reagan) cap dirigent occidental es va atrevir mai a posar en dubte l’Estat del Benestar i la protecció dels treballadors. Existia un consens inqüestionable sobre les polítiques de despesa social, creixement i protecció dels treballadors. L’alternativa era una revolució comunista. Ni un Primer Ministre Conservador del Regne Unit (Heath, Douglas-Home o MacMillan), ni tampoc cap President Republicà dels EUA (Eisenhower, Nixon o Ford) van atrevir-se a plantejar polítiques d’austeritat, privatitzacions, ni cap mena de retallada al benestar. Fins i tot dictadures feixistes com la de Franco s’esmerçaven a crear la Seguretat Social per frenar una possible revolta obrera.

Però als anys 80-90, amb Reagan i Tatcher, l’amenaça del comunisme desapareixia del mapa i la socialdemocràcia abandonava als sindicats i es llençava de cap al capitalisme ferotge, amb un toc de maquillatge progressista. Amb la globalització del mercat lliure s’ha deixat enrere el capitalisme industrial que ha mutat a una economia globalitzada de pura especulació financera sense cap mena de llei ni norma que ho reguli. Una economia tan sols enriqueix a un a petita elit que cada cop concentra més poder i capital, mentre la resta de la població té menys treball, doncs l’especulació no requereix de ma d’obra.

Una de les propostes més contundents de Bernie Sanders es tornar a aprovar la Llei Glass-Steagall, impulsada per Roosvelt, per separar la banca d’inversió de la de dipòsit. Amb aquesta mesura es va impedir amb ma de ferro l’especulació financera i bursàtil que va produir el Crack del 29. La llei va ser derogada l’any 1999, sota el segon mandat de Bill Clinton; 8 anys més tard esclatava una nova crisi financera provocada per l’economia de casino.

Encara que no guanyi la nominació, Sanders ja ha aconseguit escorar als demòcrates cap a l’esquerra. Ha centrat els debats sobre el poder de la elit financera de Wall Street i com aquesta ha finançat les campanyes de la resta de candidats. Hillary Clinton, des de la seva entrada en política l’any 1999, ha recaptat 444 milions de dòlars provinents de bancs d’inversió, com City Group (824.000$) o Goldman Sachs (760.000$), així com altres empreses com Law Firms (27M$) o Busines Services (8M$). Sanders, en canvi, ha fet tota la campanya amb micro-donatius particulars amb una mitjana de 27$. Es veritablement imparcial una democràcia on les elits financeres inverteixen tantíssim capital a favor d’un candidat? Es pot fer polítiques socials mentre depens dels diners de l’especulació financera?

Es a dir, per primer cop tenim unes eleccions on milions de persones estan debatent sobre els veritables culpables de la crisi. Per fi tenim un candidat que està vehiculant el cabreig social cap als més poderosos i no envers les minories marginals i febles. Estem davant un polític que s’ha atrevit a plantar cara a la casta dels mitjans de comunicació i s’està enfrontant a les corporacions més poderoses. Està proposant una sanitat i educació publiques i gratuïtes, finançades amb impostos a la elit financera i encara està viu.

Per altre banda, tot i que no ha centrat la seva campanya el política internacional, es tracta d’un pacifista convençut que ha votat sempre en contra de les guerres imperialistes americanes, mentre Hilary donava suport a la invasió d’Irak. Està a favor d’abolir la pena de mort i, per si fos poc, va ser el primer polític defensar obertament els drets LGBT; ho va fer en una carta de 1970, 7 anys abans que Harvey Milk fos escollit com el primer polític obertament gai dels EUA. De fet, Sanders va participar a la Marxa dels Drets Civils de Martin Luter King, mentre Hilary feia campanya amb els republicans més racistes, aquell mateix any.

El gran argument dels partidaris de Hilary es que la societat americana no està preparada per un candidat tan a l’esquerra i que els republicans el derrotarien fàcilment a les eleccions del Novembre. Doncs bé, segons la web Real Clear Polítics, que indexa totes les enquestes publicades als EUA, Sanders derrotaria a qualsevol candidat republicà amb un marge molt més ampli que Hillary. Imagino que és perqué Sanders recolliria força vot de la classe obrera blanca no qualificada (els “white trash”) que no el veurien com un intel·lectual elitista de Nova York.

L’altre argument es que les propostes de Sanders toparan amb la mateixa majoria republicana al Congrés i al Senat que ha tingut lligat de mans i peus a Obama els darrers 6 anys. Es cert, i també s’hi trobaria Hillary. Però davant això el que no poden fer els demòcrates es resignar-se o  tractar d’entrar a negociar amb els embogits ultres del Tea Party, sinó mobilitzar les seves bases per recuperar una majoria de progrés  a les dues càmeres.

En tot cas, insisteixo, només pel fet que hagi arribat fins aquí es una senyal inequívoca de que a l’hegemonia cultural absoluta del neoliberalisme li estan sortint esquerdes cada cop més grans. La gent, especialment la generació de joves i precaris en la que em trobo, comença a posar en dubte els dogmes del mercat lliure i, per primer cop en molt temps, està trobant opcions capaces de guanyar a les urnes. Donant-li la volta a Tatcher podríem dir que “There is an alternative!”

Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

–Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

– Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

– No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

– Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

– Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

– Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.

LLISTA NEGRA: El Tea Party ja està aquiii….

“La cosa funciona así: Introduce un eslogan simple en las mentes resentidas y mediocres, que siempre necesitan hechar la culpa a los demás: florecerà. Son mayoría“

Maruja Torres

Uns vint dies abans de les eleccions catalanes tindran lloc uns comicis força més transcendentals a nivell planetari: EUA renova les seves cambres legislatives (tot el Congrès i la meitat del Senat) i… sorpresa! Un moviment populista d’ultra-ultra dreta, el Tea Party, ha guanyat les primaries republicanes, acabades ahir, en uns quants estats força importants com Delaware, Nova York, Kentucky, Alaska, Florida, Nevada i Colorado.

Segons ells, el partit de Georges Bush era massa d’esquerres (!!!) i es presenten com un conjunt d’assemblees populars sense líder (tot i que Sarah Palin actua com a tal), moguts a través de els xarxes socials, es venen com uns nacionalistes que volen acabar amb l’estabishment de Washington i la Revolució Socialista del Kamarada Obamarx, recuperant la veritable Amèrica, blanca, capitalista, protestant i heterosexual.

El Partit Demòcrata creu que aquest gir cap a la dreta més extrema imaginable els regalarà tot el vot moderat… però jo no n’estaria tan segur! Els progressistes americans van intentar contrarestar la marea de populisme demagog, amb una iniciativa antitètica “El Cofee Party” que no ha tingut el mateix èxit ni de lluny!!

A continuació algunes de els seves idees més significatives:

–Ultra-nacionalisme: com tot moviment ultra i feixista, senten passió i devoció per banderes, himnes i pàtries. Concretament han agafat el nom de la Revolta del Té, motí anti-britànic percussor de la independència americana. Ells han dissenyat una bandera americana pròpia (aquesta que veieu a l’esquerra) que simbolitza la Segona Independència, vinculada a una Revolució Conservadora que alliberaria a la Pàtria dels progressistes, gais, negres, moros, ateus i comunistes.

–Obama va ser proclamat president de forma il·legal: Segons ells Obama hauria de dimitir immediatament, ja que un President ha d’haver nascut als EUA (segons l’Article II de la Constitució) i ell ho hauria fet a Mombasa (Kenia) i no a Hawaii, com afirma la seva biografia. Segons aquesta hipòtesi, no existeix cap partida de naixement a Hawaii al seu nom,  tot i que l’equip d’Obama es va fer un fart de difondre els seu llibre de família durant la campanya electoral, moment en el que es va generar la bola, com ja us vaig informar fa 2 anys.

–Obama és un islamista infiltrat: Aquesta conspiranoia es basa en que el President  tenia un padrastre musulmà i ell l’havia acompanyat a la mesquita algun cop durant la seva infantesa; segons ha declarat Zulfan Adi, un company seu de jocs a tercer de primària. El fet que Obama hagi donat suport a la construcció d’una mesquita relativament a prop de la Zona Zero els ha servit com a confirmació de la seva teoria islamista; no han mencionat, però, que la Constitució Americana blinda totalment la llibertat religiosa, sense excepcions.

–Islamofòbia: relacionat amb el punt anterior, el moviment supura un odi profund contra qualsevol cosa remotament relacionada amb l’Islam. Mark Williams, un dels portaveus ultres, va comparar Al·là amb un mico i va afirmar que els islamistes eren enviats de l’Infern. El capellà protestant que pretenia cremar l’Al-Corà durant l’11S ha esdevingut la seva nova icona intel·lectual.

–Obama és comunista: Si, això es cert, tots ho sabem! Peró en comptes de sortir a celebrar-ho puny en alt i cantant la Internacional, es dediquen a fer tot tipus de mobilitzacions en contra de la nacionalització de la Sanitat, que veuen com una ingerència en la seva “llibertat” econòmica individual de deixar, o no, que els aturats i els treballadors precaris tinguin dret a rebre atenció mèdica.

–Racisme: Es evident que la Amèrica blanca protestant i rural, nostàlgica del KKK,  no s’anava a quedar de braços creuats davant l’elecció del primer cap d’estat de color. Recollint les antigues idees de l’influent grupuscle “Identitat Cristiana”, afirmen que els negres no son descendents d’Adam, sinó d’una relació anterior entre Eva i Satanàs, convertit aquest en serp.  Brandon Price, un afroamericà i republicà moderat ha estat un dels que més ha advertit sobre el perill que representa aquest racisme per a la convivència a Amèrica.  Diversos congressistes de color van ser rebuts amb crist de “nigger” a les portes del Congrés durant les manifestacions contra la Sanitat pública. La seva capacitat il·limitada per ofendre es va superar quan van manifestar-se, al mateix dia, lloc i hora, que el 50é aniversari del discurs de  Martin Luter King, per impedir que ho fessin els activistes negres.

–Homofòbia: La lluita contra qualsevol dret per part dels homosexuals(especialment del matrimoni) és, sens dubte, una de les insígnies ideològiques més clares del moviment. El cas més flagrant, però, va ser quant Tim Ravndal president del Tea Party de Montana es va mofar al seu facebook de l’assassinat de Mathew Shepard, un jove homosexual mort als 21 anys després d’una brutal pallissa.

–Anarcocapitalisme: Un nou fitxatge del Tea Party és Rand Paul, fill de Ron Paul el mític anarcocapitalsita del Partit Llibertari, que ha guanyat les primaries republicanes a senador per Kentucky. Aquesta ideologia tan curiosa i aparentment paradoxal, es basa en l’odi absolut contra l’estat del benestar i qualsevol impost o administració pública. Volen la desaparició de l’Estat per substituïr-lo per la propietat privada; curiosa relectura de Bakunin!

–Anti-ecologisme i negació del canvi climàtic: Els científics ens menteixen, el canvi climàtic i la seva relació amb la contaminació és una paranoia de quatre hippies fumats. La seva diva Sarah Palin ha afirmat que el vessament de petroli de BP a les costes del Golf de Mèxic és culpa dels ecologistes, ja que si haguessin permès extraccions als parcs naturals d’Alaska,  les petrolieres no es veurien obligades a perforar en lloc tan perillosos. Palin va fer també una campanya en contra de els reduccions de CO2 i dels acords de Copenaghe.

I aquesta és la nova dreta d’avui dia! El Tea Party és el “Maig del 68” conservador, un moviment ideològic que està influenciant ja Sarkozy, Aguirre o Berlusconi. Arribarà al Parlament català via Anglada, o per Laporta del darrere??

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

Els límits d’una dècada post-innocent

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.

Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.

He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.

Minarets i campanars

La ultradreta suïssa ha aconseguit, aquest cap de setmana, imposar mitjançant referèndum una reforma constitucional per tal de prohibir la construcció de minarets a les mesquites del país helvètic.

En primer lloc, això ens demostra com la democràcia plebiscitària acaba degenerant en decisions demagògiques a cop calent, sense que hi hagi la mediació de negociacions parlamentaries amb polítics professionals, agents socials, sindicals, organitzacions i col•lectius. Dona la casualitat que els enquestes preveien un 20% menys de suport a la esmena cosa que indica, sens dubte, que el vot secret en un referèndum populista és el darrer refugi de la covardia xenòfoba.

En segon lloc podem veure com aquesta iniciativa és la culminació d’un despropòsit: a Suïssa tan sols hi ha 4 minarets i milers de campanars; així doncs la intencionalitat de la reforma legal no era fer avançar al país alpí cap al laïcisme, sinó condemnar a una minoria social i cultural al ostracisme i la marginalitat.

Els defensors de la proposta racista han esgrimit els següents arguments:

“Els minarets fan soroll amb les crides a la oració a les 7:00h”
Fals! La legislació helvètica ja regula suficientment la contaminació acústica. I si fos així, perquè no prohibir, amb les mateixes raons, les campanes dels campanars??

“Els minarets son símbols del poder i el radicalisme islàmic”
Com ja vaig explicar en el meu polèmic post sobre la islamofòbia, emprendre mesures violentes i exagerades contra l’islamisme tan sols serveix per tirar més llenya al foc, generar tensió intercultural, crear ghettos, radicalitzar els seus postulats religiosos, impedir la integració i fomentar el racisme.

No és el mateix l’islam que l’islamofeixisme, de la mateixa forma que no és el mateix cristianisme el de Rouco Varela que el de Jaume Botey, un capellà obrer del meu barri i comunista fins a la medul•la, que normalment tanca la llista local d’EUiA a la meva ciutat.

Però clar, a la dreta no li interessa una immigració integrada a la societat, que vegi en la democràcia i el respecte als drets humans un mirall on sentir-se reflexats, com succeeix a Catalunya amb la majoritària Junta Islàmica Catalana, un paradigma de democràcia i progressisme feminista i gayfriendly. No! I ara! Ells prefereixen els talibans amb turbant i les dones amb burka, per tal que facin força por a la societat i els puguin presentar com sers malèfics i monstruosos a qui donar la culpa de tots els mals econòmics i, de passada, legitimar polítiques policials de ma dura.

Vaja, que son com bombers piròmans: primer atien i radicalitzen als musulmans gratuïtament, per tal de presentar-se a les properes eleccions com a salvadors del cristianisme occidental, a mode de Mio Cid postmodern; no fos cas que l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero o el discurs de El Caire d’Obama posessin fi a la seva darrera croada espiritual iniciada l’11 S.

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”

OBAMA & MADONNA

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

OBAMA: 100 dies de Revolució.

En política és considera de bona educació esperar un marge de 100 dies abans de fer una valoració d’un govern quan aquest es nou i acaba d’entrar.

I com jo soc una persona molt educada, mesurada, cabdal i gens demagògica ni provocadora, he esperat aquest marge de temps a realitzar una valoració del Govern d’Obama; a diferència dels seus grans enemics confessos, la extrema dreta religiosa i racista, així com l’obsolet antiamericanisme patològic que, tancant els ulls a la evidència, es neguen a veure els fets tangibles, reals i materials que estan transformant als EUA en el far de l’esquerra mundial del primer món. Qui ens ho havia de dir fa un any, eh?

Així doncs m’he submergit a les hemeroteques digitals per tal de fer un brevíssim recull dels 25 fets que proven de forma científica, indubtable i objectiva que Obama està suposant, per als nordamericans, un canvi tan profund i un gir copernicà tan real com el que comportà l’aparicció de la filosofia de Marx o la irrupció política de  Lenin:

– Tancar la presó il•legal de Guantànamo.

– Iniciar el procés de replegament militar al Irak.

– Obrir la porta a jutjar els tortures de la era Bush, enfrontant-se amb el nucli dur de la CIA i bona part del seu propi partit. També ha desclassificat fotografies i documents sobre aquests abusos.

– Oferir un nou inici amb les relacions amb Cuba i aixecar parcialment l’embargament, permetent major nombre de visites i entrada de divises a la illa, sense que el regim castrista hagi fet cap gest d’obertura democràtica.

– Apropar-se a la Revolució Bolivariana de Veneçuela i el seu gran líder Hugo Chavez, fent que aquest torni enviar un ambaixador a Washington. Aquest fet li ha causat una allau de crítiques per part de la dreta al seu país.

– Posicionar-se davant de la ONU a favor de la despenalització universal de la homosexualitat i el reconeixement global dels drets GLTB.

– Forçar la dimissió del president de la General Motors, Rick Wagoner, en un acte d’intervencionisme econòmic sense precedents a la història americana i que va causar l’admiració del mateix Michael Moore. També va donar un ultimàtum a Crhysler, per modificar els seves polítiques laborals.

– Iniciar una reforma del obsolet sistema sanitari americà per donar cobertura universal a les persones amb menys recursos.

– Participar en un acte de la “Aliança de Civilitzacions”, abandonant així la política republicana visceralment islamofòbica.

– Reconciliar-se amb Europa, refent l’eix atlàntic, recomponent les relacions amb el govern espanyol i abandonant així l’unilateralisme.

– Iniciar una nova “new deal” socialdemòcrata per tal de salvar l’economia americana i els llocs de treball, aconseguint que la borsa comenci a agafar aire.

– Prohibir que els directius de les empreses privades, que hagin rebut fons públics, pugin tenir uns sous desorbitats. De fet ha amenaçat amb acomiadar a aquells que no presentin els comptes de en que s’han gastat els diners.

– Pagar de la seva butxaca les reformes de la Casa Blanca i no amb diner públic com havien fet, fins ara, tots els presidents.

– Fer un discurs molt crític amb la indústria de les targetes de crèdit pels seus alts interessos cap a la classe treballadora.

– Obrir el procés de Pau a pròxim orient, exigint al president Israelià la creació d’un estat de Palestina, convidant a Egipte, Israel i la Autoritat Nacional Palestina a una conferència de Pau. El seu distanciament amb Netanyahu es tal, que alguns líders demòcrates parlen directament d’enfrontament obert amb Israel.

– Demanar al seu Gabinet de Govern que retalli 100 milions la despesa en alts càrrecs de l’administració.

– Pressionar al Congrés per que aprovi lleis a favor de les energies renovables i contra el canvi climàtic.

– El seu assessor econòmic està treballant en buscar la forma d’impedir la creació de bombolles econòmiques.

– Deixar clar a Bolivia que ell mai donaria suport a un procés d’intervenció política a Sudamèrica contra governs d’esquerres.

– Obrir una reforma per tal de donar papers a tots els immigrants il•legals que ja es troben als EUA.

– Prometre davant els líders de la UE, reunits a Praga, un mon sense armament nuclear, proposant a Russia una nova fase de desarmament i fent un mea culpa d’Hiroshima per primer cop des de 1945.

– Apropar la seva política als ciutadans, participant en un xat de preguntes obertes, actualitzant el seu blog, web, facebook, twenti etc…

– Crear un fòrum internacional de els grans potències econòmiques sobre el canvi climàtic.

– Aprovar la investigació científica amb cèl•lules mare i el finançament d’ONG que proposin el preservatiu com a via per aturar el VIH.

– Enfrontar-se obertament al Vaticà, proposant com a embaixadora a la Santa Seu a la progressista Caroline Kennedy.

Si aixó ha fet en 100 dies, que podrà fer en 4 anys?

PD: Si algún lector pensa que m’he xalat, ha de saber que els meves tesis sobre la Revolució Obama son plenament compartides pel diari més important de El País.

PPD: Imatge gentilesa de Ferran

AJUDEU-ME A PREDIR EL 2009!!

Potser molts de vosaltres no ho sabeu però jo, a part de ser un arqueòleg glamurós i reputat blogger, em dedico a tirar el Tarot, fet que lluny de suposar una contradicció amb la meva ideologia científica i materialista,  és una font inesgotable de rumors i xafarderies, presents i futures.

L’any passat ja vaig fer públiques les meves prediccions (RECORDEU-LES AQUÍ) que, més o menys, s’han anat complint en aquest curs que ja qüasi tanquem. Concretament vaig predir:

– El resultat de els Eleccions generals i la crisi del PP.
– L’ajustada cursa de les primàries demòcrates i que Obama i Hilary acabarien formant part del mateix equip.
– Que Giuliani, favorit dels republicans fa un any, no pintaria res a les primàries.
– Que Madonna faria un disc orientat al públic americà.
– La crisi a la construcció, l’augment del atur i la baixada del preu de la vivenda, tot i que no vaig no vaig predir ni molt menys la seva gravetat.

Doncs aquest any us proposo que sigueu vosaltres qui em formuli les preguntes de cara a aquest 2009 i jo em comprometo a tirar les cartes i publicar un post amb les prediccions el proper dijous per la tarda/nit! Les normes son els següents:

– De 1 a 3 preguntes per comentarista
– Poden ser preguntes genèriques (política, economia) o personals (amor, salut) però penseu que la contestació serà pública.
– No pregunteu allò que no vulgueu saber.
– Com més enrevessat sigui l’enunciat de la qüestió, més ambigua serà la meva resposta.
– Les preguntes s’han de referir sempre a coses que succeiran el 2009.

Teniu fins dijous per la tarda!

Els futur dels perjudicis anti-americans

Davant la nova configuració política dels EUA ha arribat el moment de que tots els europeus d’esquerres abandonem, per fi, els complexes antiamericans que venim arrossegant des de la Guerra Freda. Però, molt em temo, que aquest dogma inqüestionable serà molt difícil de canviar de la nit al dia, ja que el fanatisme amb que s’arriba a odiar als nordamericans en alguns cercles de l’esquerra antisistema, es troba molt ben arrelat.

No se quants cops he arribat a sentir entre les meves amistats hippipunks, aquest darrer any, que Obama MAI arribaria a ser President, que aquells miserables fatxes imperialistes no estaven preparats per escollir a un negre, que no tenia ni la més remota possibilitat, que totes les il·lusions que aquest personatge havia despertat eren un mer miratge europeu.

 

A mida que la campanya anava arribant a la seva fi i les enquestes anunciaven la aclaparadora victòria demòcrata, el discurs antiyanki va fer un gir de 180º: A Obama el matarien abans de les eleccions, com a Bobby Kennedy, ja que EL SISTEMA no permetria que fos escollit.

 

Finalment, jo esperava que després de que la realitat material hagués trepitjat i escopit sobre els perjudicis racistes antiyanquis de l’esquerra idealista, aquests es donarien per vençuts… però no! Ara resulta que Obama, ehhh …bé…, es un candidat de dretes ja que no vol acabar amb el capitalisme i en realitat serà igual que Bush.

 

Els hi és igual que Obama sigui el Senador amb el rècord absolut de votacions progressistes en els quatre anys de la seva curta carrera legislativa o que fos el primer polític en oposar-se a la guerra d’Irak. Poc importa que al nostre estat l’únic partit que proposa tímidament alternatives al capitalisme tingui dos miserables diputats o que cap gitano, la veritable minoria perseguida a Espanya, hagi tingut mai cap càrrec polític. Amèrica és l’encarnació del mal absolut i cap realitat empírica podrà amb aquest inqüestionable dogma.

 

Jo no sé que més ha de passar ja per que aquests absurds tòpics desapareguin! Si, molt bé, aquests darrers vuit anys de Bush han estat quasi apocalíptics… però no ho van ser també els mateixos vuit d’Aznar? Es dolent tot un país si el seu president és un inepte?

 

Hi ha moltes coses de la cultura americana que no m’agraden, com tambè hi ha molts aspectes dels països islàmics que em semblen repulsius i no per això odio als musulmans com a poble. De fet, si em poso a analitzar la cultura i la societat catalana trobaria tants aspectes criticables o absurds que millor ho deixem per un altre dia, no trobeu?

 

PD: Sabeu on puc enviar el curriculum per ser becari del Despatx Oval? M’han dit que la plaça de Lewinski resta vacant…