Els límits d’una dècada post-innocent

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.

Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.

He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.

“El Grup Bilderberg”: el govern mundial a la ombra?

Sabíeu que cada any les 150 persones més influents i poderoses del món es reuneixen amb caire informal en un punt del món en estricte secretisme durant un cap de setmana? Es tracta d’un veritable govern mundial a la ombra, encarregat de salvaguardar les essències de la globalització i el capitalisme, s’anomena “El Grup Bilderberg”.

Va ser creat el maig de 1954, a Biderberg (Holanda), per un conseller econòmic (Joseph Retinger) i la Casa Reial Holandesa, amb l’objectiu d’establir un nus entre els oligarques socials, els líders econòmics i els polítics europeus i americans.

Lluny de ser una mera conspiranoia, la seva presència està documentada a la Enciclopèdia Britànica, a The Economist (l’article està copypastejat als comentaris), American Free Press, The Times, Global Financial Group, Wahsinton Post, American Crhonicle, més de 21 llibres en parlen (bibliografia a comentaris), així com també existeixen milers de reportatges i entrades a Internet sobre el tema, tot i que mai cap periodista ha estat convidat a cobrir aquest event. De fet, les fonts que he trobat en la meva recerca son tan exageradament nombroses que la dificultat ha estat en separar el gra de la palla.

Segons afirma l’autor Daniel Estulin, al seu llibre “Les veritats sobre el Club Bilderberg”, el seu objectiu és la creació d’un Nou Ordre Mundial, un eufemisme per referir-se a un únic mercat lliure, alliberat de tot proteccionisme estatal. Estulin afirma també que donen directius als mitjans de comunicació i que planegen amb antelació guerres, crisis o cicles demogràfics. Es tractaria, doncs, de la xarxa de poder més influent del planeta a la actualitat.

El seu comitè directiu, autoanomenat “Steering Comitte” (vegeu llistat de membres i organigrama a comentaris), es troba format per 40 persones entre els que destaca la Reina d’Holanda, l’ex-secretari d’estat americà Henry Kissinguer (promotor del cop d’estat de Pinochet) i els grans banquers del món. Cada un d’ells ha de convidar a tres membres per a la següent reunió: un polític, un financer i un intel•lectual o periodista.

Els assistents més habituals son els presidents de els grans multinacionals, els Secretaris d’Estat i de Defensa d’EUA, Koffi Annan, els presidents dels principals mitjans de comunicació d’occident, Alan Greespan (Governador de la Reserva Federal Americana), i magnats com David Rockefeller, Georges Soros o Bill Gates

Bill Clinton o Tony Blair hi varen assistir just abans de ser escollits presidents, i en aquest vídeo podeu veure com reacciona Hilary Clinton quan, en mig de la campanya de les primàries demòcrates, un estudiant li pregunta per la seva afiliació en aquest grup.

Algunes de els seves actuacions més polèmiques, denunciades per revistes d’esquerres, han estat l’autorització a Rússia dels bombardejos sobre Txetxènia el 1999 o les pressions a Berlusconi per que nomenés a Ruggiero Ministre d’Assumptes Exteriors. També es rumoreja que varen planejar les diferents intervencions a Irak o Afganistan, així com que mouen els fils al conflicte àrabo-israelí. Però la premsa de dretes tampoc els hi riu les gràcies: l’historiador ultra Ricardo de la Cierva plantejava en un article a la revista Hispanidad que es tracta realment d’una Lògia Maçònica i que eren els responsables de la caiguda de Margaret Tatcher quan aquesta es va oposar al Euro.

Fotografia de la 1a reunió el 1954

Espanya va ser seu al 1989 seu d’aquest club, amb Felipe Gonzalez de mestre de cerimònies, en un balneari de Pontevedra (La Toja). Entre els espanyols més destacats que participen les reunions hi ha:

–La Reina Sofia, per la seva condició de presidenta de vàries fundacions econòmiques.

–Juán Luís Cebrian: director ideòleg del diari el Pais i president de l’Associació de Premsa (ara s’entén d’on li ve la mania persecutòria cap a Hugo Chàvez i altres líders anticapitalistes).

–Trinidad Jimenez: actual Ministra de Sanitat, ex-Secretària d’Estat per Iberoamèrica i exportàveu d’Assumptes Exteriors del PSOE

– Esperanza Aguirre: Durant la seva etapa com a Ministra d’Educació amb Aznar.

– Rodrigo Rato, Pedro Solbes i Joaquin Almunia, pels seus càrrecs en institucions i ministeris econòmics.

-També hi han assistit en alguna ocasió: Alicia Koplovitz, Jordi Pujol, Alberto Ruiz Gallardón o l’actual Secretari d’Estat de Presidència

Davant això em qüestiono… fins a quin punt donar veracitat a les fonts? Quin poder real té aquesta organització? Com és que Dan Brown encara no n’ha fet un best seller? I el més urgent… com és que encara no m’hi han convidat a mi???

-Llista oficial dels assistents a la reunió de 2009

PD: Vegeu comentaris per llegir l’aticle que en va fer The Economist,  la extensa bibliografia publicada sobre el tema, el llistat de llocs, dates, asistents a les reunions,  així com la composició del Steering Comitte.

Dedicat a “El Niño del exorcista” qui em va alertar sobre l’existència d’aquest club.

Les meves prediccions tarotistes es compleixen al peu de la lletra

Senyors directors de totes les cadenes de televisió locals d’aquest país: es pot saber  que cony estan esperant a donar-me un programa de futurologia en prime-time? Si es que ja sabia jo que en comptes d’haver dedicat tota la meva carrera professional a investigar el passat, l’havia d’haver orientat a desvelar el futur que hi tinc la ma trencada.

Per a qui no ho recordi el passat dia 29/12/2007 vaig publicar un post en el meu antic blog en el que aventurava els meus auguris per al 2008, tal com m’ho havien suggerit les meves tirades als arcans majors. I cito literalment:

  “Al PP es desfermarà una lluïta caïnta entre Esperanza Aguirre i Gallardón per ocupar el lloc de Rajoy, que abocaran al partit a una crisi de proporcions descomunals.”

Doncs bé, ahir a la tarda a la seu nacional del PP, al carrer Gènova, Ruiz Gallardón va anunciar que dimiteix de l’alcaldia de Madrid després que Rajoy cedís a les pressions del sector ultra del partit liderat per Espeanza Aguirre i decidís deixar-lo fora de les llistes del Congrés; obrint una crisi política de dimensions encara desconegudes.

“Segns el Tarot a les primaries del Partit Demócrata (USA), hi haurà un frec a frec entre Hilary i Obama”

I efectivament, encara que les enquestes no ho preveien, Barack es va fer amb el triomf a l’estat d’Iowa, però Clinton va aconseguir remuntar a New Hampsire, amb la qual cosa ens trobem davant una situació inèdita d’empat tècnic que no es resoldrà, com a mínim fins al “superdimarts” quan es fan eleccions als estats més poblats.

“En quant al Partit Repubicà em surt una tirada molt dolenta que apunta cap a un candidat ultracatòlic i integrista… pobre Giuliani!”

Clavat!  A les primaries d’Iowa Giuliani es va haver de conformar amb un miserable 4%, de vot mentre que l’evangelista ultra Micke Huckabee s’enduia la victoria, tot i que en aquest cas el panorama electoral encara és força incert.

Doncs res, jo despatxaria inmediatament a tot el personal del CIS i demoscòpia: està clar que les meves tirades son molt més fiables que aquestes enquestes que no n’acerten una ni per casualitat!!! A més jo els hi faria un preu la mar d’apanyadet!

PD: Pero ara que hi penso… si plega Gallardón… sabeu qui es queda d’alcaldesa?? Si! Ho heu endevinat!! “ELLA” La nº2 del ajuntament és ni més ni menys que la única i inigualable Ana Botella Dosmanzanas! Aaaaaghhh! Farà un mur de contenció al voltant de Chueca per que la resta de la decent i hetero ciutat no es contamini de vici i perversió?