Els meus sentiments el 9N

No recordo si era una final del Barça a la Eurocopa o de la Selecció Espanyola al Mundial. Pel cas, tan es. Estava jo en un bar, d’esquenes a la televisió, que tenia a tothom embadalit, quan de sobte va esclatar en un èxtasis massiu cridant “GOOOL”. Tothom estava molt feliç ja que “havíem” guanyat una títol, que era molt important, i “érem” els millors del món. Jo m’ho mirava amb una apàtica indiferència, incapaç d’entendre aquest contagi d’il·lusió i histèria, per un fet que res tenia a veure amb la meva vida real i jo, sens dubte, no em considerava part d’un col·lectiu que hagués guanyat res.

Quelcom semblant em passa avui. No comprenc res del que succeeix al meu voltant. Igual resulta que el materialisme històric i el mètode científic m’han moldejat en una persona freda i hieràtica, com un robot mecànic, però em resulta incomprensible estar rodejat de tanta gent que avui viurà tan apassionadament un simulacre de referèndum com si fos la presa de la Bastilla o l’assalt del Palau d’Hivern i a partir de demà visquéssim en un planeta diferent. Igual soc jo el que viu en una dimensió paral·lela i no me n’he adonat…

Jo ja he dit molts cops que estic a favor del dret a decidir, que em semblava bé fer un referèndum, però que exigia tan sols que es donessin unes mínimes condicions democràtiques. Ningú s’ha molestat no ja a contestar-me, sinó tan sols a guardar una mínimes aparences de pluralitat i neutralitat durant la campanya. La meva opció (el SI-NO) no ha tingut ni un acte, ni un cartell, ni un anunci, res. Es, doncs, un acte ritual, muntat per independentistes per a independentistes, per tal d’invocar un Nou País i fer un exorcisme col·lectiu de l’Espanya malèfica. No em sento, doncs, convocat a participar-hi.

Avui a Twitter una independentista deia que es sentia com un nen esperant els Reis Mags. Sincerament, no se’m podria haver ocorregut una millor metàfora, doncs la única campanya electoral que hi ha hagut (Ara es l’Hora) ha prescindit de cap programa raonat, ni de cap explicació objectiva dels pros i dels contres de la independència, per fer una espècie de pou dels desitjos, on tot era possible. Una Carta als Reis on hi tenia cabuda des d’acabar amb l’atur, els impostos, la corrupció fins a rebre gelats de postre cada dia. Realment fa enveja veure la seva càndida il·lusió, com la d’un vailet assistint a la cavalcada la nit del 5 de Gener. Quina pena saber que els reis son els pares…

Realment es entranyable aquesta fe en el pensament positiu i màgic; molt millor que l’odi o el ressentiment, sens dubte. O fins i tot preferible a l’escepticisme cínic i antropològic amb que jo m’ho miro, tot encuriosit. Em recorda, també, a quan vaig estar a Israel i veia persones plorant d’emoció, desmaiant-se esglaiada davant els llocs sagrats de Terra Santa. On jo veia unes restes arqueològiques del s.I dC (bastant vulgaretes, tot sigui dit), ells contemplaven el lloc sagrat on el seu messies havia nascut o l’havien crucificat i em miraven esparverats pel simple fet de no compartir el seu misticisme, mentre omplien garrafes d’aigua del riu Jordà.

Doncs res. Respecto que esteu tots tan feliços i espero que la jornada transcorri sense incidents i que els Reis us portin aquest meravellós país ple de virtuts i sense cap defecte que heu invocat amb tanta convicció. Tan sols us demano que respecteu la meva llibertat per decidir, de moment, mantindre’m al marge.

PD- Acabo amb una cita de Hanna Arendt “Es verdad. Yo no amo al pueblo judío. Yo no amo a ningún pueblo. Yo amo a mi familia, a mis amigos, a mis alumnos, a mis compañeros filósofos, a los que me escriben cartas. Yo siempre amo a personas. Nunca a pueblos”.