10 Motius pels quals imputar a Artur Mas es un greu error

1.- Perquè la democràcia no pot ser cap delicte. El Govern d’Artur Mas ha estat presumptament involucrat en diverses fosques corrupteles relacionades amb comissions i adjudicacions irregulars (ITV, 3%…) i ha emprés gravíssimes retallades a l’Estat del Benestar mentre beneficiava escoles de l’Opus Dei i mútues privades. Però ha estat imputat per una anècdota irrellevant i intranscendent, sense cap conseqüència negativa legal, social, cultural o econòmica en la realitat tangible. Posar unes caixes de cartró per saber la opinió dels ciutadans no pot ser cap crim, encara que el 9N no complís amb uns mínims requisits per ser considerat veritablement democràtic. Segueixo demanant i exigint un referèndum legal i acordat com a única sortida possible i factible a aquest embolic. Es un conflicte polític i s’ha de solucionar amb acords i democràcia, mai amb tribunals, unileteralismes, amenaces o imposicions.

2.- Perquè jutjar el 9N significa donar credibilitat a la farsa del Procés. A dia d’avui el Procés es un simulacre de performance, una al·lucinació col·lectiva, l’escenificació d’un drama romàntic per fer caure la llagrimeta a les tietes enfurismades i mantindre la dreta al poder a tota costa. Portar a Mas als tribunals per teatralitzar un succedani de referèndum suposa situar aquest deliri oníric en el pla de la realitat judicial, com si realment Mas tingués la més remota intenció de provocar un trencament amb Espanya, tot això anés de debò i el 9N s’hagués produït un veritable plebiscit.

3.- Perquè augmenta els deliris de grandesa d’Artur Mas. Mas fa temps que pateix un Síndrome d’Hybris galopant, es un narcisista egòlatra que ha perdut el contacte amb la realitat i es creu l’encarnació d’un Messies Salvador que guia el poble cap a la Terra Promesa. Convoca eleccions constantment perqué necessita alimentar el seu culte a la personalitat amb l’adulació acrítica de les legions de cheer leaders processistes. Ara li han xutat una sobredosis en vena. Fantàstic. Per altre banda, tan sols recordar com d’absurd i hipòcrita es convertir Artur Mas en un màrtir de la democràcia quan ell va donar la ordre als mossos per tal que retiressin les urnes del Multireferèndum, sense que llavors s’atrevís a desobeïr cap sentencia judicial.

Mossos retirant les urnes del Multireferèndum, per ordre de Mas.

4.- Perquè alimenta el pervers victimisme processita. Tal com em va assenyalar Alfons Lopez Tena quan vaig xerrar amb ell, el Procés no té cap intenció d’arribar a la independència, simplement viu de recrear-se en la superioritat moral de la víctima. Un depravat masoquisme que experimenta un morbós plaer cada cop que la malèfica Espanya li causa algún dolor real o simbòlic. La independència tan sols es l’excusa per provocar la reacció de l’enemic, com el capote amb els braus.

5.- Perquè beneficia a Convergència en les negociacions amb la CUP. Antonio Baños ja té l’excusa perfecte per rendir-se incondicionalment, trencar el seu compromís electoral i entregar a Catalunya a la oligarquia corrupte. Difícilment Junts Pel Si renunciarà a investir a Artur Mas, després de que Mariano Rajoy hagi fet una reforma legal ad hoc per tal d’inhabilitar-lo. Seran capaços els cupaires de resistir tota la pressió dels mitjans controlats per Mas quan els acusin de còmplices del PP? Veurem. No ho tinc gens clar, però si ho aconsegueixen seré el primer en aplaudir a la CUP.

6.- Perquè, un cop més, la política social i econòmica queda toalment eclipsada pel populisme identitari. A Catalunya patim una dictadura del relat emocional per sobre del pensament racional i empíric. No hi ha lloc per que l’atur, les retallades, corrupteles, les privatitzacions, l’explotació laboral, la pobresa o la precarietat ocupin ni un trist titular. Estem passant per una de les pitjors crisis de la història del capitalisme i ens ho estem passant d’allò més bé entre poesies patriòtiques, vies catalanes i marxes de torxes. Mai s’havia vist un procés d’alienació social i col·lectiva tan brillant. Chapeau per la oligarquia. Sense el Procés veuríem als veritables Rajoy i Mas despullats, sense els seus vestits imaginaris d’Emperador, com uns tristos politiquets neoliberals i mafiosos al servei de la Troika.

7.- Perquè obliga a l’esquerra real a tornar a sortir a la foto amb els Processites. El 27S va demostrar clarament que els partidaris d’una DUI son minoria a Catalunya, però el dret a decidir compta amb un suport molt més majoritari, ja que l’esquerra real (Catalunya Si Que Es Pot) ens trobem en aquest espai fluctuant de compromís amb la democràcia però de rebuig al fonamentalisme nacionalista. En quan el “frame” polític es desplaça de l’independentisme expres al dret a decidir això obliga als líders de la única esquerra real, com Ada Colau,  a tornar a figurar en fotografies al costat de la dreta identitària. No tinc clar que això sigui gens beneficiós després de comprovar com la dreta liberal de Ciutadans ens roba, davant dels nostres nassos, l’hegemonia política de la classe obrera. Igual a Gràcia o l’Eixample ens compensa algún vot, però podem perdre el doble en mans de Ciutadans a Nou Barris.

8.- Perquè beneficia electoralment al PP. Mariano Rajoy té un greu problema de credibilitat entre l’ala dreta del seu electorat. Els sectors més ultres de les seves bases, els nostàlgics d’Aznar, li tenen jurada per la seva passivitat davant la deriva sobiranista catalana. Amb aquesta mera imputació, que de moment no deixa de ser pur postureig, calma a les feres i posa pau a les seves files en un tema molt sensible per la dreta nacionalista espanyola. I, òbviament, una victòria de Rajoy es just el que necessita el Procés per tal de seguir alimentant l’odi cap a Madrid i vendre l’irracional perjudici de que  Espanya es irreformable i que els castellanoparlants estan programats genèticament per votar partits carques i casposos.

9.- Perquè accelera un xoc de trens entre dues sobiranies legals, d’imprevisibles conseqüències. Per tots aquells que creiem en una entesa federal amb l’estat espanyol després de els eleccions generals (o més endavant), la mera possibilitat de suspendre una autonomia o d’inhabilitar un President significa normalitzar una idea perillosa. Tot i que segurament mai arribi a succeir, crea un debat tòxic i malaltís als mitjans, genera desconfiança i dificulta trobar un espai on tothom es sentí còmode per un acord satisfactori entre Catalunya i l’Estat Espanyol que posi fi per sempre a l’espiral d’odi i fanatisme nacionalista de les dues bandes.

10.- Perquè, de nou, els catalans decents i cosmopolites hem de sofrir vergonya aliena. Pocs dies després d’aguantar-nos les arcades pels 4 frikifatxes repugnants del 12 d’Octubre amb la caspa de la cabra i la legió, ara ens trobem 400 batlles, d’indrets menys poblats que la meva escala, agitant els bastons d’alcalde com si fossin les varetes màgiques de Harry Potter; la tieta d’Irene Rigau sortint a TV3 perqué li havien robat una estelada;  Mas baixant les escales del Tribunal mentre feia una salutació quasi feixista amb la mà… Quina creu!

Els meus sentiments el 9N

No recordo si era una final del Barça a la Eurocopa o de la Selecció Espanyola al Mundial. Pel cas, tan es. Estava jo en un bar, d’esquenes a la televisió, que tenia a tothom embadalit, quan de sobte va esclatar en un èxtasis massiu cridant “GOOOL”. Tothom estava molt feliç ja que “havíem” guanyat una títol, que era molt important, i “érem” els millors del món. Jo m’ho mirava amb una apàtica indiferència, incapaç d’entendre aquest contagi d’il·lusió i histèria, per un fet que res tenia a veure amb la meva vida real i jo, sens dubte, no em considerava part d’un col·lectiu que hagués guanyat res.

Quelcom semblant em passa avui. No comprenc res del que succeeix al meu voltant. Igual resulta que el materialisme històric i el mètode científic m’han moldejat en una persona freda i hieràtica, com un robot mecànic, però em resulta incomprensible estar rodejat de tanta gent que avui viurà tan apassionadament un simulacre de referèndum com si fos la presa de la Bastilla o l’assalt del Palau d’Hivern i a partir de demà visquéssim en un planeta diferent. Igual soc jo el que viu en una dimensió paral·lela i no me n’he adonat…

Jo ja he dit molts cops que estic a favor del dret a decidir, que em semblava bé fer un referèndum, però que exigia tan sols que es donessin unes mínimes condicions democràtiques. Ningú s’ha molestat no ja a contestar-me, sinó tan sols a guardar una mínimes aparences de pluralitat i neutralitat durant la campanya. La meva opció (el SI-NO) no ha tingut ni un acte, ni un cartell, ni un anunci, res. Es, doncs, un acte ritual, muntat per independentistes per a independentistes, per tal d’invocar un Nou País i fer un exorcisme col·lectiu de l’Espanya malèfica. No em sento, doncs, convocat a participar-hi.

Avui a Twitter una independentista deia que es sentia com un nen esperant els Reis Mags. Sincerament, no se’m podria haver ocorregut una millor metàfora, doncs la única campanya electoral que hi ha hagut (Ara es l’Hora) ha prescindit de cap programa raonat, ni de cap explicació objectiva dels pros i dels contres de la independència, per fer una espècie de pou dels desitjos, on tot era possible. Una Carta als Reis on hi tenia cabuda des d’acabar amb l’atur, els impostos, la corrupció fins a rebre gelats de postre cada dia. Realment fa enveja veure la seva càndida il·lusió, com la d’un vailet assistint a la cavalcada la nit del 5 de Gener. Quina pena saber que els reis son els pares…

Realment es entranyable aquesta fe en el pensament positiu i màgic; molt millor que l’odi o el ressentiment, sens dubte. O fins i tot preferible a l’escepticisme cínic i antropològic amb que jo m’ho miro, tot encuriosit. Em recorda, també, a quan vaig estar a Israel i veia persones plorant d’emoció, desmaiant-se esglaiada davant els llocs sagrats de Terra Santa. On jo veia unes restes arqueològiques del s.I dC (bastant vulgaretes, tot sigui dit), ells contemplaven el lloc sagrat on el seu messies havia nascut o l’havien crucificat i em miraven esparverats pel simple fet de no compartir el seu misticisme, mentre omplien garrafes d’aigua del riu Jordà.

Doncs res. Respecto que esteu tots tan feliços i espero que la jornada transcorri sense incidents i que els Reis us portin aquest meravellós país ple de virtuts i sense cap defecte que heu invocat amb tanta convicció. Tan sols us demano que respecteu la meva llibertat per decidir, de moment, mantindre’m al marge.

PD- Acabo amb una cita de Hanna Arendt “Es verdad. Yo no amo al pueblo judío. Yo no amo a ningún pueblo. Yo amo a mi familia, a mis amigos, a mis alumnos, a mis compañeros filósofos, a los que me escriben cartas. Yo siempre amo a personas. Nunca a pueblos”.

Voràgine i Democràcia no son compatibles

Tenim pressa, diuen. Però no es possible prendre decisions de forma democràtica amb un ritme tan vertiginós i kaòtic dels esdeveniments, en un món tan efímer i mutant com una actualització de Twitter. Ens trobem davant d’un escenari polític efervescent i imprevisible, on resolucions d’extrema transcendència pel futur col·lectiu es prenen en cimeres secretes, sense rodes de premsa, d’esquenes de la ciutadania i en nom d’un procés presumptament popular. Canvis, però, estètics que no varien en res les condicions objectives de la misèria popular, com una politja boja que fa molt soroll però no es mou del lloc.

Tenim pressa, diuen. Però de tant reclamar una Democràcia Real hem caigut just a les antípodes, on ni el més assembleari dels partits es pren la lleugera molèstia de sotmetre a un debat calmat, serè i tranquil les decisions que pren. Ens fem un fart d’anunciar l’arribada imminent d’una Nova Política i de moment només veig un replegament dels vicis més vells, antics i foscos que recordo. Una democràcia fast food de baixa qualitat, no apte per les digestions calmades. Es normal que m’hagi d’assabentar dels canvis constants de criteri i opinió del partit en el qual milito a través dels titulars de la premsa?

Tenim pressa, diuen. Però la propaganda ha substituït la informació objectiva i la visceralitat gutural de la massa enfurismada, a qui la histèria ha convocat, arracona tota possibilitat d’una dialèctica basada en l’intercanvi d’arguments i no d’escopinades de bilis. El buit que ha deixat la racionalitat s’omple de dogmes infal·libles,  no hi ha lloc pel dubte o pel matís, i els dissidents que tenim el vici de qüestionar-ho tot som arraconats per hooligans del maniqueisme que somnien en blanc i negre.

Tenim pressa, diuen. Però els que de debò tenen pressa, perqué no tenen feina, menjar o casa han d’esperar. Els problemes reals de la classe obrera no son prou interessants com per destorbar al relat mediàtic, al servei d’unes classes mitges i altes que no tenen res més a fer que barallar-se per les essències de la seva identitat. La xusma proletària d’extraradi i les seves misèries de desnutrició i atur desllueixen alegres actes plens d’il·lusió i somriures. En el mateix moment que es publicarà aquest article estan programats 16 desnonaments només a Nou Barris.

Tenim pressa, diuen. Igual resulta que ens hem cregut la profecia mil·lenarista segons la qual en el moment que el comptador de Plaça Sant Jaume arribi a la seva fi, s’obriran els cels i esdevindrà un Apocalipsi regenerador. I total, perqué? Si ja sabem tots que fins que no hi arribin les Eleccions Generals no hi haurà el menor canvi ni el remot trencament de l’statu quo. O igual per aquest motiu alguns tenen tanta pressa, no fos cas que desaparegui Rajoy – el malvat enemic necessari, sobre el qual descansa el mite de la malèfica Espanya intolerant amb la qual és impossible dialogar-  i arribi una veritable Revolució que posi en perill els privilegis de la casta nacionalista catalana.

Les meves 15 Condicions Innegociables per participar al 9N

Estic disposat a reconsiderar la meva fòbia a la nova i dubtosa modalitat de participació al 9N, en el cas de que es donin aquestes 15 condicions que detallo a continuació. Cap d’elles es negociable, ja la democràcia no admet ombres de dubte; considero que son demandes d’estricte sentit comú, totes elles afecten a competències de la Generalitat, son perfectament legals i han estat presents en tots els processos democràtics previs celebrats a Catalunya.

CONDICIÓ Nº1- La Comissió de Control serà plural i neutral.

Després de la dimissió de Quim Brugué (ICV-EUiA), davant la manca absoluta de garanties democràtiques, l’actual Comissió està formada exclusivament per membres de partits nacionalistes partidaris del SI-SI. Exigeixo que hi hagin membres de tots els partits i opcions, inclosos representants del NO, i del SI-NO, en igual nombre que del SI-SI. Les seves funcions es limitaran a vetllar pel respecte al compliment de les normes, per tal que cap de les opcions tingui avantatges sobre la resta. Aquesta Comissió tindrà accés directe al control de dades i xifres durant la jornada electoral i el recompte

CONDICIÓ Nº2- La Campanya Electoral garantirà la representació i la informació de totes les opcions.

La campanya electoral tindrà 15 dies, amb blocs electorals a les noticies i espots en els mitjans públics catalans amb un espai informatiu exactament idèntic a les 3 opcions SI-SI, SI-NO i NO. Els espais per fer actes polítics o per enganxar cartells als carrers es repartiran en una proporció estricte  de 1/3 per a cada opció o bé en proporció a la representació electoral dels partits polítics respecte a les eleccions autonòmiques de 2012. En cap cas hi haurà propaganda institucional per una opció concreta. Durant la Jornada de Reflexió no es podrà fer cap acte polític ni demanar el vot.

CONDICIÓ Nº3- TV3 i Catalunya Radio deixaran de fer apologia barroera  i propaganda sectària del SI-SI, per passar a donar informació plural, objectiva i mesurada.

No es possible ni sa que un debat com el Punt Cat tingui 6 tertulians independentistes d’un total 7, que s’emprin tots els programes a totes hores per fer propaganda nacionalista, que programes d’humor com Polònia es dediquin a ridiculitzar desproporcionadament només a aquells partits que no defensen el SI-SI o que el 3/24 emeti en directe cada acte de l’ANC i Omnium. Ja no demano que els mitjans subvencionats (Grup Godó, Ara, Punt/Avui…) segueixin criteris democràtics, que seria convenient. Només exigeixo que d’aquí al 9N els diferents mitjans públics donin informació plural, neutral, assessorada i realista de totes les opcions per igual.

CONDICIÓ Nº4-  Durant la campanya es faran debats entre membres de les diferents opcions

Obligatòriament s’hauran de fer debats en mitjans públics amb una representació equilibrada entre representants de les 3 opcions, amb un moderador neutral acceptat per unanimitat per tots els participants i s’emetrà en prime time per TV3 i Catalunya Ràdio.

CONDICIÓ Nº5- Els representants dels partits i moviments socials evitaran cap mena de linxament públic al dissident.

Els lamentables i repugnants espectacles que hem vist recentment, amb el Portaveu del Govern Quico Homs insultant a Joan Herrera i comparant-lo amb el PP, no es poden repetir mai més sota cap circumstància. La campanya electoral es durà a terme amb un espai de màxima cordialitat i respecte, al menys  entre representants públics de partits i moviments socials nacionalistes dels dos costats.

CONDICIÓ Nº6- El cens de persones que poden participar serà precís i inequívoc

La Vicepresidenta Joana Ortega va afirmar recentment que els cens Provisional del 9N estarà format per 5,4 milions de persones, però això no quadra per enlloc, ja que aquesta xifra és pràcticament idèntica  a la del cens a les recents eleccions europees a Catalunya (5.318.296 persones). Tenint en compte que en aquests comicis tenen dret a vot les persones migrades empadronades, així com els menors de 16 i 17 anys, estaríem parlant de 6,2 milions de persones, segons càlculs d’El Periòdico. En tot cas, caldria una xifra exacte, objectiva i acceptada per tothom sobre la qual es calcularà la participació i l’abstenció, que seran les dades més importants de la jornada.

CONDICIÓ Nº7- Cada persona només podrà votar un sol cop i en un sol lloc.

 Cada persona estarà informada del col·legi i mesa en el qual ha d’anar a votar i no es podrà canviar sota cap circumstància. Els ordinadors que facin el registre de votants estaran connectats en tot moment entre ells de forma virtual en temps real, per tal d’evitar cap possible duplicitat. Els ordinadors podran saber si aquella persona ha de votar en aquella mesa i, si no ho pot fer, impediran que es doni per vàlid el vot, alertant al sistema d’una possible tupinada.

CONDICIÓ Nº 8- Els col·legis electorals no tindran propaganda política de cap mena

Els llocs on es van dur a terme referèndums de mentideta de 2009-2011 estaven plens d’estelades, banderes i emblemes independentistes. En aquesta ocasió exigeixo una escrupolosa neutralitat, cap col·legi podrà tenir el menor símbol polític de cap mena, incloent la vestimenta dels voluntaris que participin a les meses.

CONDICIÓ Nº 9- Les meses electorals estaran controlades per interventors o apoderats de totes les opcions. Hi hauran observadors internacionals plurals.

Cada mesa electoral haurà de tindre apoderats o interventors de les tres opcions que estaran presents des de la constitució de la taula al recompte final i vetllaran per que cap voluntari o votant faci cap mena de trampa durant la jornada. Un interventor o apoderat podrà impugnar una urna davant la Comissió de Control en el cas que hi hagi el menor dubte d’una trampa. En el cas que hi hagin observadors internacionals, aquests no podran ser només de partits secessionistes d’arreu, sinó que hauran de tenir una representació equilibrada de les 3 opcions.

CONDICIÓ Nº 10- Es realitzaran actes de constitució, sessió i escrutini

S’aixecaran tres actes diferents per cada mesa: una de constitució, en el moment que s’obrin els col·legis, una de sessió que recollirà tots els possibles incidents de la jornada, i una d’escrutini, amb el recompte de vots i les dades de participació. Aquestes actes hauran d’anar signades per tots els voluntaris, interventors i apoderats presents al col·legi i s’entregarà còpia a tots ells. En el cas que una acta falti o no estigui correctament omplerta i signada, les urnes d’aquella mesa es declararan nul·les. Aquestes actes seran publiques i accessibles on line.

CONDICIÓ Nº 11- El sistema de recompte de les dues preguntes serà clar i consensuat

Un dels grans misteris del sistema amb dues preguntes es com comptar correctament els vots. Cal sumar el no a la segona pregunta al no de la primera? Jo crec que s’hauria d’establir una forma de comput clara i diàfana, no tendenciosa, que mostri clarament quanta gent hi ha partidària de cada una de les 3 opcions, evitant cap trampa al solitari.

CONDICIÓ Nº 12- El recompte de vots i les dades de participació es faran públics en temps real.

La web de la Generalitat donarà totes els dades a temps real de forma pública i accessible. El recompte provisional serà a temps real a mida que es validin les actes d’escrutini. També es faran públics tots els possibles incidents i intents de tupinada de la jornada.

CONDICIÓ Nº 13- Les votacions a posteriori i a l’estranger tindran les mateixes condicions que la resta.

Tant en les urnes que la Generalitat posarà arreu del món, com les que podran votar els 15 dies posteriors, en cas que duguin justificant mèdic, tindran exactament les mateixes condicions que la resta d’urnes. En cas que no es puguin garantir, les dades es donaran per separat i no es sumaran al còmput global.

CONDICIÓ Nº 14- Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana vetllaran per l’ordre i l’estricte compliment d’aquestes condicions

Les diferents forces de seguretat, nacional i local, tindran potestat per fer complir les condicions, podent expulsar a votants o voluntaris en cas de tupinada o d’incidents que pertorbin la jornada, podent tancar col·legis en el cas que no es doni una estricta neutralitat de l’espai. Podran actuar en qualsevol moment a iniciativa pròpia o a instància de la denuncia d’un interventor, apoderat o voluntari.

CONDICIÓ Nº 15– Ningú podrà ser coaccionat per participar o no participar

Cap funcionari, administratiu, director d’institut ni conserge podrà ser obligat a estar involucrats en aquesta jornada contra la seva voluntat, ja que podrien ser acusats de prevaricació en el probable cas que es demostri que aquest procés no té cap mena de base legal. A ningú se li podrà negar el dret a ser voluntari, si així ho desitja, sense cap restricció.

La democràcia no es basa en urnes i paparetes, es fonamenta en l’estricte respecte a la llibertat i igualtat dels ciutadans (que no de les nacions o altres conceptes metafísics irreals) en absoluta igualtat de de totes les opcions polítiques possibles. En el cas que algú tracti de prostituir el dret a decidir, canviant-lo per una burda imitació de segona mà, clarament estarà tractant de eradicar la pluralitat parlamentaria, canviant-la per un sistema cabdillista messiànic i populista, basat en l’adhesió incondicional de les masses enfurismades a un líder totalitari. Es per això que si les 15 condicions abans exposades no es compleixen escrupolosament i en la seva integritat literal, decidiré no participar en la votació del 9N i faré campanya activa per l’abstenció, ja que consideraré que es la millor forma de defensar el veritable Dret a Decidir.

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era “Viure Lliures” clar…

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…

Es el Nou Independentisme Català un Moviment Mil·lenarista?

Aquest estiu, entre les moltes i nombroses lectures que he tingut temps per realitzar, he deglutit “Rebeldes Primitivos” d’Eric Hobwsbam. Es tracta d’un clàssic de la historiografia marxista que aborda els moviments socials rupturistes més primitius, amb orígens remots en època medieval o moderna. Un dels que em va cridar més l’atenció eren els grupuscles anomenats “Mil·lenaristes“, que em varen recordar al que avui dia succeeix a Catalunya.

Aquest moviment es basa originàriament en una profecia de l’Apocalipsi, segons la qual, al cap de mil anys de la seva mort Jesucrist tornarà a la terra per fer el Judici Final, ressuscitaran els morts, expulsarà el mal de la terra i esdevindrà una Nova Jerusalem (“Vingui a tu el meu Regne“) on tots viurem en pau i felicitat per sempre més .Es a dir, es basa en la fe irracional en una data màgica, a la que estem inevitablement predestinats, a partir de la qual un messies ens portarà la ruptura absoluta amb tots els mals del món, dins un nou estat amb felicitat absoluta.

El problema arriba quan a la data no passa res, com a l’any 1.000. Lluny de desistir, però, Europa es va anar omplint de sectes revolucionaries mil·lenaristes: Els apostòlics de Gerardo Segarelli (finals s.XIII) o els dulcinites de Dulcino de Novara (s.XIII-XIV) que predicaven l’adveniment immediat d’una societat sense jerarquies ni privilegis feudals, basada en la ajuda mútua, la igualtat i la prosperitat  I sobretot l‘anabaptisme de Thomas Müntzer (s.XVI), el qual va organitzar un moviment revolucionari clandestí de pagesos que pretenien acabar amb la propietat feudal de la terra, basant-se en profecies apocalíptiques. Van inspirar les Guerres Pageses contra els Prínceps alemanys, que es van saldar amb més de 6.000 morts.

Segons Hobsbawm, en època contemporània, el mil·lenarisme es manifesta en moviments socials rurals. Ara ja son seculars,  però segueixen creient en un innocent idealisme utòpic i fantasiós basat en l’esdeveniment sobtat d’una societat nova i perfecte a partir d’un messies i una data. Els seguidors, en comptes d’organitzar una revolució estructurada i racional a partir de lluites obreres, realitzen un seguit de rituals simbòlics per evocar el nou ordre, l’arribada del qual es inevitable. L’autor cita com a exemples els lazaretistes de la Toscana meridional (sorgits el 1875), els pagesos sicilians (finals del s.XIX) o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX.

Compleix l’independentisme català actual aquestes característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes político-rituals:

– Una Data Màgica a partir de l’evocació a una pseudo-història sagrada basada en una fantasiosa relectura romàntica de la Guerra de Successió. El fet que aquest any es compleixin 300 anys de la fi del setge de Barcelona, ha provocat que molta gent cregui que inevitablement aquesta efemèride esdevindrà una apocalíptica profecia alliberadora. Segurament el fet que la Generalitat s’hagi gastat quasi 100 milions a commemorar la data, ha col·laborat en aquesta il·lusió col·lectiva.

– Messies: Clarament Artur Mas va dissenyar una campanya electoral a les autonòmiques de 2012 basada en l’evocació iconogràfica del Moisès bíblic. També ERC i l’ANC han construït uns forts lideratges basats en torn a Jonqueres i Forcadell.

– Nou Ordre Utòpic: Recentment Isona Passola ha estrenat un film de fantasia èpica i ciència ficció, anomenat “L’Endemà“, basat en una ucronia que ens presenta com serà Catalunya independent, sense cap opinió contraria o dubtosa. Aquesta cinta (generosament subvencionada per totes les administracions controlades per CIU) afirma, sense cap mena de rubor, que Catalunya tindrà superàvit energètic, una millor educació que Anglaterra i França, serà el territori amb menys conflictivitat social d’Europa i tindrà el millor nivell cultural del planeta.

– Morfologia i ritual: De la mateixa forma que els moviments mil·lenaris medievals, moderns i contemporanis, l’independentisme té un fort èxit en el mon rural (on CIU i ERC tenen els millors resultats) i defuig la lluita obrera urbana entre capital i treball (al contrari, pretén unir sindicats i patronal en una mateixa causa). Lluny de realitzar activitats racionals de cara a aconseguir aquest món meravellós al que albiren,  interpreten rituals simbòlics (escenificacions de lletres o banderes, cadenes humanes, ofrenes florals en indrets sagrats) en dates màgiques (11S), que evoquen sentiments de fe, il·lusió i passió, però que en cap cas transformen en absolut la realitat.

I que succeirà quan a la data màgica del 9N no es compleixin les profecies i es mantingui l’statu quo? Doncs si hem de fer cas als precedents històrics, lluny de fer una autocrítica a l’irracional utopisme fantasiós dels seus plantejaments i les seves accions, creuran que l’error ha estat a l’hora d’escollir data o messies i simplement en triaran uns altres.