Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana
febrer 2, 2014
“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.
El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.
L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.
La idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.
Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!
Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!
Posteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.
Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana
La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.
Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca“
PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Molt bona experiència ahir! A veure si puc fer jo també cinc cèntims del que en penso (i que no em quedi un totxo infumable com em sol passar xD).
Discrepo amb tu en el to emprat per parlar dels altres “espais unitaris” i de la concepció de “cursa” per ser el pal de paller de “La Cosa” (triunfó el nombre, eh? :-P). Crec que el que cal és, primer, tirar endavant de forma valenta, decidida i generosa l’AraÉsDemà com a espai unitari i democràtic dels que venim de la nostra tradició (el PSUC històric & friends, diriem), però després caldrà la confluència de confluències, no ens podem conformar amb tres “espais unitaris” dividits.
Ei si! Això de “La Cosa” em va encantar! ajaj
Molt d’acord en general però dues apreciacions:
1/ crec que hauríeu de revisar els comentaris sobre el PSUC històric i els trotskistes, el dissabte alguns, erem entre la gent de la Fabra i Coats. Alguns que ens reclamem del l’A.Nin i del POUM, aquests també estem fent pinya per sumar i confluir en un nou espai.
2/ No acabo de compartir el comentari final, com bé diu en Ferran, la gràcia no és una cursa entre rivals amb el PC i la TUP, sinó si entre els tres som capaços d’obrir un espai on la presa de decisions incorpori les tres visions, i totes aquelles de les lluites, organitzacions sindicals i marees que molta falta ens fan.
Salut i endavant!
Òbviament la meta de la cursa és (o hauria de ser) la unitat. Tot i que sovint em pregunto si tots correm el ma mateixa direcció…
Signo enterament la valoració (per cert, mentre no li acabem dient “La Cosa Nostra”, rai… jejeje).
NOMÉS em mata una cosa: “no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!”
UFF! Ok en el fons, però cuidao. Jo entenc i vull entendre i creure que després del moviment de masses es va desplaçar del socialisme/eurocomunisme etc… cap a la socialdemocràcia, ara no vivim un moment en què estiguem agafan a can ICV-EUiA socialdemòcrates (algun caurà, esclar… Boi Ruiz i Piquè eren del PSUC…), sinó que avui, 40 anys després, l’eix Directum de l’esquerra es mou de la socialdemocràcia cap al socialisme, i en aquest procés, serà, i ha de ser normal, veure gent, bases i alguns quadres del psc reubicant-se sota El Partit 😉
i perdoneu faltes, el teclat em va com el cul…
A mi m’ha agradat això:
“el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement”
És a dir, que el racisme i el sexisme apareixen el 1970 per art de màgia no? XD
Felicitats amb tenir el programa més llarg de tots els partits.
No apareixen màgicament: simplement, a partir de 1968 l’esquerra adopta els discursos feministes, ecologistes, antiracials i LGTB. Un exemple es com el Partit Demòcrata als EUA perd de cop gran part del vot blanc obrer a partir de les lleis antiracials de Jonhson
IC està més a la dreta que les CUP, com us atreviu a donar lliçons, si fa dos dies atonyinaveu a tor i a dret.
Aquest comentari es tan fals i tòpic com un barret de mexicà a la Rambla, com a souvenir de Catalunya
El problema és d’origen. No podeu pretendre que la CUP i el Procés Constituent participin d’aquest debat per què està organitzat i liderat per ICV-EUiA per créixer com a organització i guanyar la cursa d’emportar-se el pastís més gran de l’espai de l’esquerra transformadora nacional. La CUP o el Procés Constituent directament ni ho pretenen en els seus espais (en això us avancen en maduresa) per què un espai que realment suposi de creació d’un nou moviment sociopolític només serà si no neix des d’una de les tres potes amb la intenció que les altres s’hi sumin. Això no sé si és ser innocent o anar de xulo. El que sí que aconsegueix és il·lusionar els propis i sumar alguns despsitats. Una proposta legítima, sana i necessària de debat i de sacsejada, però de cara endins. Coses que fa tothom però amb el seu entorn per cohesionar-lo, que semblen noves però són de la vella política. Està molt bé, però que ningú es queixi després si no hi participa l’entorn de les altres dues potes de l’esquerra radical d’aquest país.
Òbviament jo no em referia que vinguessin a fer-se militants ni a fer-nos reverencies o quelcom per l’estil, però de la mateixa forma que CUP va fer una salutació al congrés del partit independentista de dretes SI, potser no sels hauria caigut els anells per fer el mateix. Estic demanant simplement un reconeixement mutu, no una submissió subalterna.
Vull recordar també que el nostre diputat David Companyon si va assistir a l’acte de “Independència per Canviar-ho tot” impulsat indubtablement per la CUP i que destacats militants del PCC van assistir a la TUP. Només demanava el mateix!
ICV-EUiA no han assolit quelcom que sí han assolit la CUP o PC: La construcció d’un nou estat és la oportunitat de posar en pràctica certes coses i tornar a fer escorar la societat catalana cap a l’esquerra (almenys nominalment, i tal i com ha sigut durant la Història en els moments de veritable transformació). Crec que ICV-EUiA és vital per poder dur a terme això. A mi m’agrada molt que els tres partits facin aquest tipus de coses, però m’entristeix per una banda, que no hi hagi un bon front d’esquerres que els agrupi (i crec que la llavor d’IU és la clau), i per altra banda, que ICV-EUiA renunciï a arrabassar més centralitat del debat sobiranista apostant per la independència.
Sé que és quelcom impossible (i molt en el fons, gairebé ho agraeixo), però la millor manera d’absorbir CUP i PC i de passada créixer de manera notable al meu entendre seria apostar fort per la construcció d’un nou país, marcar perfil propi dins el debat sobiranista i poder enfrontar-se al tàndem CiU-ERC. Assolir que tot el que es defensa de transformació social és molt més fàcil si el que es busca és sortir del podrit estat espanyol i crear un espai nou on la dreta sistèmica no hi tingui tanta veu. Un altre gall cantaria si la esquerra catalana en pes jugués fort per la independència, usant a la mínima expressió el llenguatge nacionalista i centrant-se en les persones i les oportunitats que podrien oferir unes regles del joc noves.
L’argument més poderós en contra del que dic és que al món globalitzat actual un nou estat només és possible en connivència amb la dreta capitalista internacional, que garantiria un procés segur i un resultat correcte, però a canvi de renunciar a moltes transformacions socials. El cas contrari és una incògnita, i un camí difícil, en el qual no hi ha cap tipus de suport. Això és un debat que aquí no entra (si se suposa que a Europa hi ha respecte a la democràcia, això no hauria de ser així, ja que els catalans haurien de poder decidir lliurement com volen el nou estat) però també hi ha una cosa que és una veritat com un temple: Mai es guanyen les lluites que no es comencen.
Enhorabona per l’#AraésDemà!
Tu creus, doncs, que l’eix sobre el qual s’ha de construir la unitat de l’esquerra es el nacional? No puc estar més en desacord!
Si que t’he de donar la raó en que aquest aspecte nacional es el que més distorsiona una possible unitat, espero que a partir del Novembre, per bé o per mal, això ho tinguem solucionat.
Crec que mentre pensis en la nació com el concepte del s. XIX i no com el concepte d’un grup humà, seguiràs amb el mateix problema. Això t’encega, i no et permet per exemple entendre què hi pinta Súmate (que té hàndicaps), o no vulguis veure que molta gent que es pot considerar d’esquerra i sigui independentista fuig del mateix concepte de nacionalisme tronat del que fuges tu.
La unitat de l’esquerra catalana s’ha de fundar sobre la oportunitat de crear, innovar i construir un nou estat. I això és urgentíssim, perquè ja hi ha en marxa un projecte de nou estat català que reserva el mateix lloc anecdòtic a l’esquerra que ja té ara. No cal que ens unim tots perquè parlem català i mengem butifarra i calçots, sinó perquè la societat vol solucions i una oportunitat per introduir canvis profunds és passar a construir un estat més a mida, nou, en el qual la societat pugui decidir realment com vol viure, i no uns pocs ho organitzin a la seva mida. No es tracta d’una unió en base a que ens diem Vallduriola, com podries creure, sinó en base a què tots junts, siguis d’on siguis i parlis el que parlis contribueixis a la creació d’un nou estat que puguis identificar com a teu.
Mentre ICV-EUiA s’enroqui en no voler-ho veure, l’esquerra transformadora seguirà igual.
Ja, però això suposa acceptar que efectivament aquesta il·lusió de que el dia 10N a les 0:00h hi haurà un estat independent es certa. I mira… igual no.
Depèn del que voti la gent, i tu ho saps, tan bé com saps que això depèn dels arguments que hi hagi a banda i banda, i de la posició argumental que prenguin els partits. El Sí d’ICV-EUiA podria assegurar el Sí a la independència i contrarrestar el pes dretà.
És més, una cosa que podria il·lusionar molt la població catalana és que l’esquerra per fi fes coses amb altes mires i s’unís per una fi comuna. Saps que això cridaria molt l’atenció i podria canviar el mapa polític (encara més xD). De totes maneres, entenc el que dius, una votació és sempre una incògnita (a no ser que estiguem a alguna assemblea manipulada xD) fins que no es fa. Però el projecte de construir un nou país no és només que hagi de comptar el Sí, és que haurà de treballar pel Sí si el que vol realment és aconseguir la oportunitat que ens dóna. Si es renuncia a això no és perquè no es tingui clar què sortirà, ningú ho té clar, car és una incògnita! xD
No si els meus dubtes no son sobre el resultat de la votació, sino sobre que aquesta s’arribi a produir mai i que el seu efecte es dugui a la pràctica
Això ningú ho pot assegurar. De la mateixa manera que el resultat final, depèn de la població. El que està clar a nivell polític és que s’està davant d’una bifurcació, perquè l’Espanya autonòmica està en vies de desaparèixer, crec jo.
Ja sé que està molt de moda parlar de trilemes, i és que quan se’ns fica al cap un meme costa Déu i ajut de treure’l.
Bo i acceptant, però, el model del triangle, jo penso que continua sent certa la frase d’en Gramsci: “Les idees i la lluita no viuen sense organització.” Un dels vèrtexs, doncs, se’m desfà com un terròs de sucre a poc que hi penso.
Només trobo que hi hagi dos atractors en el terreny de l’esquerra transformadora: ICV-EUiA i CUP. I home, Arqueòleg, com a pol de convergència de la socialdemocràcia catalanista desencantada, jo, a la CUP, no la veig. És mes, amb uns quants mítins evangelitzadors com el de la Susana Díaz avui a La Farga igual haurem d’obrir les nostres seus en cap de setmana per afiliar ex-PSCs.
Ajajaj doncs si. Jo no demano a la CUP que es facin socialdemòcrates, però si volem un espai d’esquerres que ho canvii tot, es evident que necessitem ficar cullerada en el pastis gran, no en les molles.
Potser ara mateix, és massa d’hora per que uns partits que tot just comencen o s’afiancen estiguin per fer triangles amorosos d’esquerres. Fer això ara seria contraproduent pels seus interessos, però, temps al temps…
Bé en tot cas han de decidir si aposten per mantenir el xiringuito per fer de guardians de la puresa dogmàtica o per assaltar el poder des d’una majoria àmplia i plural. Que ens ho facin saber!
Per fer camí vers les confluències ens cal equanimitat vers la realitat.
L’Assemblea Oberta ha estat un éxit. Cal avançar amb peu ferm. Una part correspon als “trotskistes” hereus del POUM, i a moltíssima gent de cap “heréncia”. Una altra part a l ‘ impacte que ha representat q EUiA asumís com estratègica la República Catalana i el procés de Consulta i constituent a Catalunya.
La participació de diferents famílies socialistes catalanes és un fet tant cabdal com el d’empoderament d’una base activista q digui i faci.
Una confluència amb la CUP aportaria una savia jove tant inprescindible, con dones i sindicalisme. El Procés Constituent ha de seguir el seu camí i fomentar la unitat amb els altres.
L’AO ha d’oxigenar i airejar heréncies cansines i casposes. Lo nou es innovació de confluències unitàries. Confluència de confluéncies, SÍ.
Ai! Sempre m’oblido que nosaltres també tenim troskos! ajaj
Molt d’acord amb el teu comentari!
[…] El format de l’assemblea fou el següent: 1400 assistents -aproximadament- repartits en 14 grups que a la vegada es fragmentava en 95 subgrups amb un guió on hi figuraven preguntes sobre la percepció dels problemes, com caldria ressolde’ls, com i per a què mobilitzar-nos.. Cada grup tenia assignat un dinamitzador -qui marcava els temps per a cada debat o exercia de moderador en alguns casos- i un relator -qui redactava en temps real el que anava passant al grup-. A més s’hi va afegir la figura dels twittaires, un per grup. Jo vaig ser el twittaire del grup 8, el mateix del que era relator en Roger Molinas. […]
[…] (merci al Regidor d’Educació per fer-ho possible) on ens dividirem en grups, seguint una metodologia basada en l’Ara es Demà, per debatre en cinc eixos: Ocupació, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació […]