Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

Un País en Comú. El pas transcendental de la Coalició a la Confluència

Quan jo vaig entrar en política el meu partit, ICV, formava part d’una coalició amb EUIA que, a la seva vegada, era una coalició de diferents partits (PCC, PSUC Viu i POR).

A l’hora de funcionar això es traduïa en una organització bastant feixuga i poc operativa que mai vaig acabar d’entendre. Cada cop que s’havia de prendre una decisió, al menys a nivell local, les assemblees d’ICV i EUIA es reunien per separat, debatien sobre el mateix tema i, posteriorment, una delegació dels líders de cada partit prenien la decisió final en una nova reunió. Quan la resolució final no coincidia amb la acordada prèviament amb la de l’assemblea, la culpa sempre era de l’altre partit, un misteriós desconegut que era l’ase de tots els cops.

Els militants de ICV i EUIA només ens trobàvem 15 dies cada quatre anys, durant la campanya electoral. No ens podíem ajuntar mai ja que, en uns llegendaris temps pretèrits anteriors al meu naixement, havien tingut una discussió molt forta i els militants històrics encara es guardaven rancor. Fins i tot a les Festes de Bellvitge teníem estands separats, quelcom que creava una confusió total en molts simpatitzants, completament aliens als subtils matisos ideològics que ens havien dut a tindre una lona entre les dues carpes. Al final es decantaven per qui tenia unes tapes millors o la cervesa més fresca.

Totes les disputes que he viscut durant la Era de la Coalició han estat per cadires. Sempre i sense excepció alguna. Fer el programa era facilíssim. No recordo ni una sola votació que generés debat. Els conflictes sempre venien per la quota de cada partit a l’hora de fer les llistes. Fins al darrer minut abans de que expirés el plaç per tancar les coalicions encara s’estava discutint qui anava de suplent segon. I a mi, que mai he tingut la menor ambició personal per un càrrec polític remunerat, era una cosa que em feia una mandra infinita. Després també teníem batusses d’una apassionant profunditat filosòfica, com la mida dels logos als cartells o els minuts que parlava cada candidat en un míting.

Afortunadament tot aquesta absurda forma de política, juràssica i ortopèdica, es va extingir a les passades municipals per sempre més. Ara a Canviem L’Hospitalet  fem assemblees cada més, tots junts. Les decisió sobre quina moció presentem es pren entre tots en una sola reunió i no en tres. Una forma infinitament més lògica, àgil i operativa de funcionar. I això no vol dir que els partits hagin de desaparèixer, en absolut. Tenim moltes campanyes, xerrades i actes a aportar a la societat.

La Era de la Confluència, però, també té dificultats. Sempre es molt més còmode restar dins la teva petita zona de confort ideològic i parlar només amb qui pensa absolutament igual que tu. Les discussions ideològiques són mínimes i tot acaba entre aplaudiments i somriures. Una confluència, però, implica obrir l’espai a la diversitat i la heterogeneïtat. Vol dir sortir de tu mateix i obrir un procés dialèctic entre tesi i antítesi en busca d’una síntesi.

Avui hem posat la llavor de Un País en Comú, un procés del qual n’ha de sortir un partit que agrupi a tota l’esquerra que no està agenollada davant Rajoy ni Puigdemont, passant de la coalició que va ser En Comú Podem a una veritable confluència.

Sé perfectament que en aquest espai m’hauré de trobar amb alguns independentistes i euroescèptics, dues coses que a mi em grinyolen tant com si una forquilla oxidada rasqués una pissarra. Fins i tot hi haurà gent que no es considera d’esquerres, que creu que no existeix la lluita de classes, que tots som “ciutadans” i que tots els problemes del món es solucionen somrient i votant. I ells hauran de conviure amb un tweetstar bocamoll, europeista i federalista. Que es vagin calçant.

Però si volem derrotar a la dreta processista, a la màfia oligarca que té segrestada a Catalunya en nom d’una Pàtria que no és més que el seu benefici personal, hem de bastir un moviment polític amb una transversalitat i pluralitat capaç de guanyar a l’Hospitalet i a Vic; a Nou Barris i a Gràcia; a Bosost i a Santa Coloma de Gramanet. Hem de fer compatible uns partits que siguin molt ideològics, on es debati en profunditat, amb un espai de confluència obert i plural per a tothom, en torn un programa de denominadors comuns.

A dia d’avui sembla totalment impossible guanyar unes eleccions a Catalunya. La maquinaria de propaganda nacionalista ens té tan arraconats que quan sortim de pur miracle en un programa per fer preguntes incòmodes al President, alguns es pregunten si som marcians. Però cada cop que fem un acte l’espai s’ens queda petit i milers de persones queden fora.

Tinc claríssim que el Bucle Infinit del Procés no acabarà amb cap xoc de trens, ni amb declaracions unilaterals, ni amb una suspensió de l’autonomia. Acabarà el dia que els processites siguin desallotjats a patades de la Generalitat i, un govern d’esquerres català arribi a un acord fraternal amb un govern d’esquerres d’Espanya. Nosaltres som la única formació política que ha estat capaç de guanyar les eleccions a la casta identitària des de l’inici del Procés, i no una vegada sinó dues. I, per si fos poc, els vam assaltar uns quants Ajuntaments. Quelcom que no pot, ni podrà fer mai, PSC, PP o Cs. I, es per això, que la Confluència d’Esquerres es urgent, necessària i imprescindible.

I si perdem, cosa a la que estem molt acostumats doncs és el que hem fet en totes i cada una de les eleccions al Parlament des de la Transició, serem la resistència i la lluita contra les seves polítiques neoliberals i etnicistes, a les institucions i al carrer, que és on hem estat sempre.

Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.

El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.

L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.

La idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.

Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!

Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!

Posteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.

Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si  han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana

La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.

Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca“

PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal

El meu Front Unitari és més Unitari que el teu

Aquest dissabte pel matí han coincidit en el temps, però separats en l’espai, 4 crides a construir Fronts Unitaris d’Esquerres. Per una banda els Consells Nacionals tant de ICV com d’EUiA han anunciat pel 18 de Gener una Assemblea Oberta; el Procés Constituent ha realitzat diverses accions al carrer (jo he participat breument en un acte) i, finalment, les CUP han realitzat un seguit de grups de debats temàtics en una escola de Badalona.

Presentació del Front d’Esquerres 11/2/1936

Ens trobem davant una contradicció ontològica que frega el deliri: el fraccionalisme  dels espais unitaris. Res de nou en la història, on l’esquerra catalana que només ha governat 13 anys del darrer segle, basculant entre breus períodes d’unitat, generant nous espais constituents o revolucionaris (1931, 1936, 1979 o 2006) i llargues fases de  divisió, a la ombra d’eterns períodes de franquisme i pujolisme.

Quines condicions s’haurien de donar per que es generés un subjecte polític veritablement unitari? Com pot el Frente Amplio governar  Uruguay aglutinant 10 formacions polítiques que van des del troskisme revolucionari a la democràcia cristiana i no matar-se entre ells?

1) Reconeixement Mutu: El primer pas fonamental per generar un diàleg es acceptar a l’altre com a subjecte (d’igual a igual, mai des de la subalteritat) superant recels i perjudicis previs. Hi ha una esquerra que té presència en els àmbits de treball, una altre que controla les assemblees universitàries; una que té una estètica performativa i viral que crida l’atenció de les xarxes, però el seu programa té 10 fulls i es incapaç de redactar una sola esmena pressupostaria. Una esquerra té la dignitat de la història i l’altre l’adanisme de la novetat; una es forta en pobles petits i mitjans i l’altre en grans ciutats. On uns hi veuen una contradicció irresoluble jo hi veig una oportunitat de simbiosi entre solidesa postcomunista i liquiditat postmoderna, passant de competir a cooperar.

2) Construir un relat i un anàlisi coherent i sòlid: La dreta ha conquerit l’hegemonia cultural vehiculant el conflicte a nivell horitzontal, l’anomenada “guerra entre pobres”, buscant culpables en els migrants, els funcionaris o en altres territoris. Una altre gran victòria del neoliberalisme es l’Antipolítica, assumida per bona part del 15M que prefereix centrar els seus esforços en atacar els suposats privilegis dels parlaments i no del capital. No es pot crear política de l’antipolítica, es una contradicció lògica. Com ja vaig dir, l’esquerra només la pot unir la defensa del treball per sobre del capital, qualsevol altre eix ens durà a la divisió.

3) Capacitat de fer renúncies buscant denominadors comuns: Per generar una síntesi entre tesi i antitesi, cal articular una dialèctica basada en que la veritat absoluta no existeix i que s’han d’acceptar part de plantejaments aliens. Un diàleg no pot estar basat en fortes conviccions dogmàtiques, sinó en amplis consensos plurals, deixant per un altre moment allò que ens separa.

4) Discursos en positiu: Curiosament els espais d’unitat que han funcionat millor son els que s’han generat a la defensiva com a resposta negativa davant els desnonaments (PAH), les retallades (marees vàries) o el feixisme (UCFR). Ara cal superar aquesta fase infantil de negativitat i construir un programa/manifest comú que generi esperança i il·lusió capaç de mobilitzar la població.

5) Sinergies horitzontals: En el passat, els fronts unitaris es gestaven en un despatx entre els representants de les diferents formacions i s’esberlaven davant el menor contratemps. Aquesta sens dubte es la via més fàcil però també més fràgil. Mai s’ha optat per una aliança de bases, però aquesta presenta el gran problema dels malentesos personals Com entendre’t amb qui t’ha tirat pintura a la porta? Igual una til·la o una morrió als hooligans no estaria de més, doncs molts cops son més difícils de superar els enfrontaments personals entre la calor de la militància que en el fred pragmatisme dels politburós.

Desconfieu quan algú s’ompli la boca parlant d’Unitat si no accepta prèviament aquestes condicions, doncs en realitat estarà emprant un concepte simbòlic i metafòric com a pur reclam electoral per ampliar el seu xiringuito

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

Aquest Blog demana el vot per ICV-EUiA el 25N

Catalunya necessita amb urgència recuperar la seva sobirania davant la tirania dels mercats i la seva dignitat davant la dreta folklòrica que ens ha fet creure que els nostre enemic era el poble espanyol i no la  xusma burgesa que actualment governa i parasita la Generalitat.

Admiro als partits nacionalistes per viure alimentats tan sols per una vana il·lusió d’un burd miratge, sense veure que una bandera no alimenta als desganats, no retorna els pisos als desnonats ni la feina als aturats. Ara no es moment de votar pensant en les essències de la pàtria, sinó en com sortir immediatament d’aquesta crisi econòmica que ofega als pobles d’Europa.

Ja no ens alimenten engrunes, no ens podem conformar en ser un mer baluard de la puresa dogmàtica, tenim la urgència dels qui ja no poden més. Volem el Govern, ja que aquesta crisi no l’aturarem des del populisme simplista sinó des de les lleis i els pressupostos. Ens cal un partit polític preparat per assumir la tasca de transformar la realitat des del minut zero. I això tan sols ho pot fer ICV-EUiA.

Davant l’alienació hipnòtica de “la voluntat del poble”, la realitat materialista, pragmàtica però revolucionària d’un programa electoral exhaustiu i radicalment realista: les 1.200 propostes que els ecosocialistes i marxistes presentem per canviar-ho tot, establint quins mecanismes econòmics, legals, fiscals i pressupostaris cal modificar per donar la volta a l’austericidi, perqué la crisi la paguin els que l’han provocada.

Mentre algunes esquerres viuen tancades en el seu provincianisme barretinaire altres rebem el suport de Syriza (Grècia), el Front de Gauche (França), Sinitra Ecologia i Libertà (Itàlia), Frente Amplio (Uruguay), Tierra y Libertad (Perú), Partit del Treball (Brasil),Compromís (País Valencià), IU o Equo (Espanya), entre molts d’altres perqué els pobles units mai seran vençuts i d’aquesta dictadura dels mercats no en sortirem posant fronteres a la rebel·lia, si no des de la lluita global i solidaria, al carrer i a les institucions.

En aquesta campanya ICV-EUiA ha estat molt sola defensant la Justícia Social, mentre els altres es tiraven les banderes pel cap. Ha estat molt sola dient que “Catalonia is Not CIU”, mentre alguns altres bavegen per ser la crossa i la palangana de la dreta convergent.

Es per això que aquest Blog demana el vot per Joan Herrera, una persona senzilla, honesta i sincera que mai s’erigirà com un Moisès separant les aigües, però que és infinitament més patriota que aquells que omplen els mítings de senyeres i les seves comptes corrents a Suïssa. Perquè Catalunya no és un ent metafísic, son les seves escoles, els seus hospitals, les seves universitats, els seus centres de treball, els seus parcs naturals o les seves residències per la gent gran.

Ah si!! I tenim tot el dret a decidir!

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.