Contra l’Adanisme

Ara mateix tindre una llarga història es un llast polític. El passat es un pes mort en un moment on la població demana a crits que li expliquin mentides que semblin noves. Però com a historiador no puc fer més que esglaiar-me davant la possibilitat d’estar condemnats a cometre un cop rere l’altre els mateixos errors en un bucle infinit, com si del mite de Sissif es tractés, pel simple caprici absurd de negar-nos a aprendre dels encerts i equivocacions dels qui ens varen precedir.

Quina insolència més atrevida tenen algunes serps viperines, que creuen haver descobert la roda i gosen assenyalar als partits acusant-los de no haver fet mai res, ignorant que el seu interlocutor va ser torturat i apallissat per la policia franquista, mentre organitzava la resistència local al feixisme. Quina manca de respecte per uns gegants que duen a les seves espatlles dècades de dignitat i lluita, quan ells ni tan sols havien estat engendrats. Qui no ha rentat mai cap plat es pot permetre el luxe de presumir de no haver-ne trencat cap.

Una immaculada virginitat que resulta temptadora, com la poma d’Eva, però que en cap cas es garantia de no ser més que un vernís pels vicis més foscos i antics. Resulta cínicament encisador veure com els apòstols i profetes de la novetat cometen en dos dies els mateixos errors matussers que alguns ja havien superat fa dècades, com reciclen idees centenàries per vendre-les com invents revolucionaris o com defensen aferrissadament les ocurrències més ràncies i cavernícoles, pel simple fet de ser diferents de les actuals.

Deia Gramsci que els monstres sorgeixen en en aquells clarobscurs propis de quan el mon vell no acaba de morir ni el nou de nàixer. Tampoc seré jo qui defensi esdevindre una estàtua de sal condemnada a mirar sempre enrere i reconec la necessària frescor de molts d’aquests nous elements, però també ser distingir venedors de Paradisos Terrenals que no son més que fum de coloraines envasat al buit.

Es possible l’entesa entre la dignitat de la història i l’emergència del futur? Sens dubte si, sempre i quan es doni en el marc d’un reconeixement mutu que ha de passar forçosament per l’agraïment sincer dels qui porten més temps lluitant i no per un foc nou, que no sigui més que il·lusions d’encenalls.

Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.

El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.

L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.

La idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.

Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!

Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!

Posteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.

Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si  han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana

La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.

Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca“

PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal

Arrels teòriques de l’Antipolítica: Daniel Bell i Francis Fukuyama

L’Antipolítica, aquesta no-ideologia que es basa en el populisme simplista, l’odi a les idees i a la intel·lectualitat, que culpa a tots polítics per igual  de ser una casta que ha provocat la crisi (exculpant així al capitalisme neoliberal), té unes bases filosòfiques molt més arrelades del que ells mateixos sospiten. Arrel del triomf del còmic Beppe Grillo a Itàlia (un messiànic sectari que depura dissidents),  desgraciadament sembla que aquest perillós verí carregat de buida demagògia, que tantes semblances guarda amb el feixisme primigeni, ha trobat simpaties dins certs moviments socials i formacions que semblen haver venut la brúixola ideològica per uns quants followers a Twitter.

Analitzem doncs com es comença a gestar aquesta teoria antipolítica des de Estats Units, fa ja uns quants anys:

Daniel Bell

L’any 1960 el sociòleg i professor  de Harvard Daniel Bell, considerat com un intel·lectual d’esquerra  anti-stalinista va publicar el llibre “La fi de les ideologies” on s’enuncien les següents idees, posteriorment desenvolupades en suplements de la revista Times:

–  La lluita de classes ja no és el motor de la història arrel de l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions que permetien una ruptura amb el passat i un desenvolupament individual al marge de les movilitzacions col·lectives. La confrontació social en la era post-industrial ja no es produeix dins l’àmbit del treball i entre classes socials, sinó que es produiran noves jerarquies en funció a l’accés al control de la informació.

– La fi de la dialèctica esquerra-dreta ja que, arrel de l’imminent triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal, ens trobem  davant l’emergència d’un pensament únic i global.

– Bell anuncia que amb la universalització del mercat lliure en la societat post-industrial moren tan els valors culturals de la ètica burgesa decimonònica (esforç i conservadorisme purità), com la consciència de classe proletària i aquestes son substituïdes per una consciència de consumidor i una ètica hedonista i individualista de busca del plaer immediat per a un mateix. Bell creu que això ha estat degut a l’aparició de diverses novetats tecnològiques (cotxe, cinema i ràdio) i socio-econòmiques (la publicitat, la obsolescència programada i els crèdit assequible).

Francis Fukuyama

El principal autor influenciat per Bell va ser aquest politòleg nord-americà i neoconservador radical, autor del pol·lèmic llibre “La fi de la història i l’últim home” (1992) on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS i la fi de la Guerra Freda:

– La història entesa com una lluita entre grans ideologies ha mort, amb el triomf mundial i definitiu del neoliberalisme i la democràcia representativa, com ho demostra el fracàs del socialisme soviètic. Les ideologies ja no son necessàries i han de ser substituïdes per la economia; ja no existeixen les classes socials, sinó individus aïllats buscant el màxim benestar individual amb la mínima inversió d’esforç.

– El nou motor de la història a partir d’ara es “el desitj de reconeixement”, es a dir, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint aquelles estructures socials col·lectives (administracions públiques, partits, sindicats, moviments socials…) que, en nom d’una ideologia, busquen uniformitzar els nostres drets, en comptes de permetre desenvolupar-nos com a subjectes singulars.

Fukuyama va ser, també, un dels creadors del “Projecte pel Nou Segle Nordamericà”, un think-thank d’extrema dreta neocon que promulga la supremacia política mundial dels EUA i que va ser un dels promotors de la Segona Guerra d’Irak durant el govern de Georges Bush Jr. Els seus pilars ideològics son que Amèrica ha d’expandir arreu del món els seus valors de la llibertat individual i democràcia liberal, acabant per la força militar amb tots aquells governs o organitzacions que s’hi oposin.

Conclusions

1) L’Antipolítica es de dretes:  Tot i que l’Antipolítica refusa l’eix esquerra-dreta, aquesta postura tan sols busca legitimar la ideologia actualment en el poder, que és la dreta; per això renuncia a disputar-li l’hegemonia cultural o a qüestionar els seus principis. Tot i que rebutja el debat intel·lectual i la reflexió filosòfica, per considerar-la elitista, en realitat es basa en complexes teories desenvolupades durant la Revolució Conservadora per think-thanks  nord-americans de l’ala més extrema neocon, com ja hem vist.

2) Individualisme: El veritable objectiu  de l’Antipolítica es dur a terme la frase de Margaret Tatcher “No existeix la societat, tan sols els individus” , plantejant una esmena a l’existència de tota organització col·lectiva (sobretot partits i sindicats, que no patronals) al considerar-les corruptes i no representatives, facilitant així la feina als empresaris explotadors, que busquen combatre la negociació col·lectiva, i somniant amb una política a la americana, on es voten persones i no partits. El subjecte anti-polític és l’individu que, a través de les xarxes socials, es queixa de tot, critica a tothom, però no participa en res, ni es relaciona amb ningú a la vida real, ja que desconfia de tothom.

3) Tecnocràcia i capitalisme: Un govern “sense idees”, “d’unitat” que faci “el que cal fer”, aquesta sembla el lema anti-politic. També es el de la Troika quan nomena a Monti president en un Govern d’Unitat per tal de fer les retallades que calguin. De l’únic que té por el poder econòmic es de que algú qüestioni les lleis del mercat lliure; que es posi en dubte la democràcia i es rodegin Parlaments i no la Borsa, els va de perles i afavoreix els seus interessos per desmantellar tot allò públic i acabar amb qualsevol intent per part de l’esquerra de posar un control o una regulació pública en el sistema econòmic.

4) Nihilisme anti-revolucionari: Dir “No a tot” no té res de transgressor; es un nihilisme desmovilitzador que tan sols ens porta a un carreró sense sortida i a la desconfiança absoluta. Si res té sentit, si cap idea és vàlida ni cap organització representativa, el millor que podem fer és quedar-nos assegut al sofà i escopir bilis a les xarxes socials sense presentar alternatives.

5) L’Antipolítica és just l’antítesi a la Nova Política, que busca augmentar la participació de les bases en la presa de decisions dels partits i fomentar la transparència per acabar amb la corrupció, regenerant el debat intel·lectual fomentant debats més participatius i assemblearis, sempre de forma col·lectiva i horitzontal. Desgraciadament l’analfabetisme filosòfic d’aquest país ha dut a molts  a confondre aquests dos conceptes, antònims i antagònics, assumint la demagògia antipolítica com si aquesta fos una cosa progressista o revolucionaria, quan es just el contrari.