Crònica de l’Assemblea Oberta #CanviemLH

Com ja us vaig explicar fa uns dies, aquest passat dissabte vàrem celebrar a l’Hospitalet la posada de llarg del procés de confluència política i social de diferents col·lectius en una Assemblea Oberta, per tal de fer el diagnòstic de la ciutat; doncs es evident que abans de posar remei i solució als nostres problemes, primer hem de saber exactament quins son aquests.

Dijous, en un suburbi veí amb ínfules de metròpoli, s’havia posat en marxa un procés amb sospitoses semblances i regust a plagi que també va tindré un gran ressò, donant ànims al grup que fins ara n’hem estat els impulsors. Doncs bé, aquesta energia ens va servir divendres per fer-nos un fart de baixar cadires des de les aules de la segona planta del IES Eduard Fontseré a la Florida, fins al pati; així com penjar murals, repartir guies als dinamitzadors i repassar per enèsima vegada la metodologia del debat.

Registre de participants a l’entrada

La participació era la gran incògnita de la jornada. A l’esdeveniment de Facebook havien confirmat l’assistència 79 persones; s’havien penjat més de 2.500 cartells als 6 districtes de la ciutat i s’havia fet molta difusió a la xarxa, mail i fins i tot cartes en cas dels partits polítics. Nosaltres, presos d’un deliri de grandesa, havíem preparat l’espai per encabir-hi fins a 14 grups de 15 persones, tot i que els ubicats al gimnàs haurien mort ofegats d’asfíxia i calor, la qual cosa hauria estat un drama. Finalment vam ser uns 160 entre participants i organitzadors, una xifra molt bona i prou còmode per no ser massificada ni haver de treure cadàvers del gimnàs. Poca broma, però proporcionalment a la població, es un èxit similar al de Guanyem Barcelona.

Jo m’encarregava de fer la presentació de l’acte, que finalment vaig realitzar en solitari ja que el meu acompanyant va ser víctima d’un sobtat atac de pànic escènic. A mida que els participants varen anar seient al patí se’ls va anar repartint números aleatoris per dividir els grups; quelcom força senzill, però que inexplicablement va acabar derivant en un enrevessat kaos ja que el full amb els números 8 i 9  no es va repartir i de 7 n’hi havien el doble; res que no es pogués solucionar amb una ràpida re-ubicació del personal.

Un dels grups de debat

Cada grup tenia un dinamitzador i un relator que havien d’orientar el debat sobre cinc eixos principals: Atur i Treball, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació i Medi Ambient i Consum. El grup al qual em vaig incorporar jo estava dinamitzat per un membre de la CUP i un del 15M i format per 5 membres d‘ICV-EUiA, un de Pirates, un ex regidor del PSUC de l’any 1979, alguns activistes del Procés Constituent  i unes 8 persones sense cap filiació política coneguda. Les grans controvèrsies van girar sobre tot entre estatalisme o autogestió: l’Administració Pública havia de controlar l’economia? O pel contrari havia d’afavorir la creació de cooperatives amb principis del bé comú? Eren els “emprenedors” enemics o aliats?

També va resultar curiós veure com moltes de les propostes que sorgien, ja estaven aprovades i en marxa per part dels partits que ja estan al Govern Local (tot i estar-hi en minoria precària) com defensar Can Trabal o no treballar amb bancs que desnonin. Es a dir, no existeix cap contradicció, ni ningú la va veure, amb estar al Govern i en aquest espai alhora, com alguna retorçada ment podria elucubrar; al contrari, es un acte de pura coherència.

Plenari Final

Al cap d’un parell d’hores i mitja de debat ens reuníem de nou al pati, acompanyats per un copiós pica pica que hauria saciat al mateix Obèlix. I mentre ens afartàvem, com si no hi hagués demà, els relators o portaveus de cada grup varen anar desglossant les principals propostes que s’havien acordat. Totes les conclusions eren prou encertades, realistes, contundents i pragmàtiques, amb una excepció que va causar la perplexitat generalitzada: pressionar al Govern Central perqué cobrís les vies del tren, fent que l’Ajuntament tallés els rails o hi excavés sots per tal de boicotejar Rodalies.

I després de desmuntar, escombrar, recollir l’equip de só i els murals, deglutir el pica-pica i pujar de nou les 200 cadires a les seves aules, el sector gayer d’ICV-EUiA vàrem sortir en expedició cap al Orgull LGBT a acabar de donar-ho tot.

Fins i tot els companys més escèptics davant en procés em van reconèixer l’indubtable èxit de la jornada, tan qualitatiu com quantitatiu. Tan sols el gust amarg de que la immaduresa política del grup de Podemos els va dur a despenjar-se del projecte en el darrer moment per un malentès, tot i que molts dels seus membres van vindre a títol personal. Sens dubte cap partit o moviment social de la ciutat hauria pogut realitzar en solitari un acte d’aquesta envergadura. Ha quedat demostrat que, quan treballem junts (i alguns fa anys que ho fem als moviments socials) som capaços de deixar al marge les diferències per un objectiu comú.

Ara hem superat, no sense dificultats, aquesta primera etapa relativament senzilla i després de l’estiu ens encarem a la fase decisiva on cada reunió serà més controvertida, dramàtica i complexe que l’anterior. En serem capaços? Be, al menys ha quedat clara la bona predisposició per part de tots!

PD: No us perdeu l’excel·lent vídeo-resum que ha fet David Belzunce

Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.

El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.

L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.

La idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.

Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!

Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!

Posteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.

Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si  han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana

La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.

Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca“

PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal

El meu Front Unitari és més Unitari que el teu

Aquest dissabte pel matí han coincidit en el temps, però separats en l’espai, 4 crides a construir Fronts Unitaris d’Esquerres. Per una banda els Consells Nacionals tant de ICV com d’EUiA han anunciat pel 18 de Gener una Assemblea Oberta; el Procés Constituent ha realitzat diverses accions al carrer (jo he participat breument en un acte) i, finalment, les CUP han realitzat un seguit de grups de debats temàtics en una escola de Badalona.

Presentació del Front d’Esquerres 11/2/1936

Ens trobem davant una contradicció ontològica que frega el deliri: el fraccionalisme  dels espais unitaris. Res de nou en la història, on l’esquerra catalana que només ha governat 13 anys del darrer segle, basculant entre breus períodes d’unitat, generant nous espais constituents o revolucionaris (1931, 1936, 1979 o 2006) i llargues fases de  divisió, a la ombra d’eterns períodes de franquisme i pujolisme.

Quines condicions s’haurien de donar per que es generés un subjecte polític veritablement unitari? Com pot el Frente Amplio governar  Uruguay aglutinant 10 formacions polítiques que van des del troskisme revolucionari a la democràcia cristiana i no matar-se entre ells?

1) Reconeixement Mutu: El primer pas fonamental per generar un diàleg es acceptar a l’altre com a subjecte (d’igual a igual, mai des de la subalteritat) superant recels i perjudicis previs. Hi ha una esquerra que té presència en els àmbits de treball, una altre que controla les assemblees universitàries; una que té una estètica performativa i viral que crida l’atenció de les xarxes, però el seu programa té 10 fulls i es incapaç de redactar una sola esmena pressupostaria. Una esquerra té la dignitat de la història i l’altre l’adanisme de la novetat; una es forta en pobles petits i mitjans i l’altre en grans ciutats. On uns hi veuen una contradicció irresoluble jo hi veig una oportunitat de simbiosi entre solidesa postcomunista i liquiditat postmoderna, passant de competir a cooperar.

2) Construir un relat i un anàlisi coherent i sòlid: La dreta ha conquerit l’hegemonia cultural vehiculant el conflicte a nivell horitzontal, l’anomenada “guerra entre pobres”, buscant culpables en els migrants, els funcionaris o en altres territoris. Una altre gran victòria del neoliberalisme es l’Antipolítica, assumida per bona part del 15M que prefereix centrar els seus esforços en atacar els suposats privilegis dels parlaments i no del capital. No es pot crear política de l’antipolítica, es una contradicció lògica. Com ja vaig dir, l’esquerra només la pot unir la defensa del treball per sobre del capital, qualsevol altre eix ens durà a la divisió.

3) Capacitat de fer renúncies buscant denominadors comuns: Per generar una síntesi entre tesi i antitesi, cal articular una dialèctica basada en que la veritat absoluta no existeix i que s’han d’acceptar part de plantejaments aliens. Un diàleg no pot estar basat en fortes conviccions dogmàtiques, sinó en amplis consensos plurals, deixant per un altre moment allò que ens separa.

4) Discursos en positiu: Curiosament els espais d’unitat que han funcionat millor son els que s’han generat a la defensiva com a resposta negativa davant els desnonaments (PAH), les retallades (marees vàries) o el feixisme (UCFR). Ara cal superar aquesta fase infantil de negativitat i construir un programa/manifest comú que generi esperança i il·lusió capaç de mobilitzar la població.

5) Sinergies horitzontals: En el passat, els fronts unitaris es gestaven en un despatx entre els representants de les diferents formacions i s’esberlaven davant el menor contratemps. Aquesta sens dubte es la via més fàcil però també més fràgil. Mai s’ha optat per una aliança de bases, però aquesta presenta el gran problema dels malentesos personals Com entendre’t amb qui t’ha tirat pintura a la porta? Igual una til·la o una morrió als hooligans no estaria de més, doncs molts cops son més difícils de superar els enfrontaments personals entre la calor de la militància que en el fred pragmatisme dels politburós.

Desconfieu quan algú s’ompli la boca parlant d’Unitat si no accepta prèviament aquestes condicions, doncs en realitat estarà emprant un concepte simbòlic i metafòric com a pur reclam electoral per ampliar el seu xiringuito

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?