h1

Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

Mai 15, 2016
###15M Hospitalet

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: