h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

20 comentaris

  1. Si a tu et fa il·lusió treballar per tal que els andalusos puguin viure del PER molt bé, però la majoria de catalans no volem matinar i treballar dur perquè després els espanyols visquin del cuentu


    • Aquest seria el típic comentari que il·lustra la base d’aquest post: prejudicis supremacistes i ultranacionalsites com a coartada per que els rics protegeixin els seus privilegis d’una redistribució més justa dels recursos.
      Val per Le Pen, per Donald Trump o pel seu referent català, el procés.


      • Home no són prejudicis, els andalusos porten 40 anys rebent “solidaritat” i que n’han fet dels diners? Res, ni han creat llocs de treball ni res perquè els ha estat més còmode viure la vida entre “siesta” i “siesta” amb tot pagat per nosaltres que hem hagut de suar i treballar


    • De veritat que em sembla increïble que hi hagi gent que pensi així. Jo crec que en realitat es tracta d’un troll, perquè és inexplicable el racisme y la falsedat d’aquest plantejament. Els catalans treballem i paguem impostos i una part d’aquests impostos financen les competències del teu municipi (recollida de deixalles per exemple) i les paguem amb la resta de vilatans; una altra part finança la competència de la Generalitat (la Sanitat) i la paguem amb la resta de catalans; una altra la de l’Estat (defensa) i la paguem amb la resta d’espanyols. Que té això de dolent? Evidentment, tant el municipi com la Generalitat com l’Estat repartiran els beneficis en els barris més pobres (municipi) comarques més pobres (Generalitat) o comunitats més pobres (Estat). Si Catalunya fos independent, els impostos dels rics també anirien a regions més deprimides (com ja passa ara) com a Barcelona els impostos dels barris més rics van a barris més pobres. Si no fos així seria una dictadura dels més rics. Tots paguem el mateix, l’únic que passa és que si posem hi ha un tipos del 10% d’impostos, si una persona té 50 euros pagarà 5, i si una altra en té 100, doncs pagarà 10, per això com a Catalunya (o a Barcelona o Girona) hi ha més gent que en té 100 en comptes de 50, hi ha la sensació que es paguen més impostos. Sembla que alguns no s’enteren i continuen amb la falsedat “d’Espanya ens roba” a sobre amb plantejaments racistes. A més la redistribució sí serveix: a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi havia barris que no es podien ni trepitjar, i ara son perfectament segurs; a Espanya fa 60 anys hi havia gana a algunes regions, ara això és impensable (tot i les dificultats econòniques). Prou mentides!


      • BRA-VO


      • El plantejament que has fet és falsament senzill. Ho planteges com si riquesa i pobresa fossin situacions que vénen donades, i immutables, i no és així. El fet és que aquí, en dos punts: els tipus impositius són més alts. L’impost de successions, per exemple, que és el que conec més: aquí el tipus més alt pot arribar al 50%, en altres llocs no arriba al 20%.
        D’altra banda, en altres comunitats d’Espanya són públics una sèrie de serveis que aquí són privats. I aquest punt és el més preocupant: mentre que el tema dels impostos sí que el paguen exclusivament els que poden pagar-los -tot i que no sempre-, la diferència en la gestió dels serveis afecta força més els pobres d’aquí que els pobres d’allà.


        • Cert, però qui escull els tipus impositius en l’Impost de successions -per exemple-? El Parlament. I qui vota al Parlament de Catalunya? Els catalans exclusivament. Aquí no hi intervenen la resta d’espanyols, per tant si els impostos que depenen de la Generalitat son més alts, és perquè així ho han volgut els catalans votant el seu Parlament. A la Comunitat Valenciana per exemple, amb la victòria de l’esquerra els llibres de text a les escoles han passat a ser gratuïts, i és una comunitat amb molt més dèficit a nivell relatiu que a Catalunya.


  2. És injust que diguis que l’estat que persegueix la CUP és utòpic i proposis crear un nou ordre mundial com a possible, per molt que ho disculpis dient que és un camí llarg.


    • El meu model es possible, però poc probable. El de la CUP es físicament irrealitzable en un mon globalitzat com l’actual.


  3. “(…)mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats(…)”
    Sí, jo tampoc tinc tant clar que “els mercats” (lliurament) acceptin un canvi de les regles de joc, que fins ara els ha permès forrar-se. Vull dir que totes les respostes actuals (independència, federalisme, etc…) em semblen força utòpiques. Em temo que sense una gran sacsejada mundial (¿una guerra?) el canvi no arribarà mai. Hi ha masses peces a canviar. I totes ho han de fer en la direcció que “a nosaltres ens sembla bé”. És tot massa il·lusori. “Canviarem Catalunya, per canviar Espanya, per canvia l’UE, per canvia Occident, per canviar el món”.

    Per altre banda, el tema dels Impostos, andalusos, PER i demés, em sembla totalment necessari. Però també em sembla perillós que certes regions rebin “ajudes” econòmiques sense fi. No per les persones, perquè tenen tot el dret a rebre ajuda i a esser ajudats, sinó per les estructures polítiques que es construeixen al voltant d’això. Que viuen d’això. D’aquest diners. De moure’s. D’adjudicar-los. De convertir-se en cacics. I centrar-se en Andalusia es totalment injust. Molt probablement Espanya, a nivell global, ha fet el mateix amb totes les ajudes europees. Crear una xarxa caciquil, on al final qui no reb cap mena d’ajuda (o molt poca) acaba sent el ciutadà. O es sobre-dimensionen connexions per AVE per tal de tenir a tots els barons del partit contents. I amb tot plegat, potser fer discurs absurds contra la ciutadania que paga, potser no sigui cap bona idea. Siguin catalans o alemanys.


  4. […] Nacionalisme: La falsa alternativa a al Globalització […]


  5. El problema és que consideres que la creació de l’Estat Català és insolidari per naturalesa, la qual cosa s’hauria de demostrar.

    La realitat és que ara hi ha una aportació a l’administració central, sense marge de negociació, és a dir, a cop de pistola, la qual cosa és una injustícia, i, per si fos poc, se’ns pixen a la cara, és a dir, volen intervenir en afers interns de la nostra (per ara) comunitat autònoma, per exemple, en la llengua, telecomunicacions, infraestructures (prioritzar travessia pirinenca), etc. La conseqüència d’aquestes polítiques és que, sí, ara som aportadors nets, però qui nega que la manca d’inversió en infraestructures ens faci caure en un precipici, ja que els retards de Rodalies (ADIF, propietat estatal) tenen un impacte en l’economia i la societat.

    No crec que el independentisme per la via directa, una declaració unilateral, sigui populisme, en el sentit que tenim antecedents a Europa com Kosovo. En canvi, veuràs que el programa de Donald Trump, en general, és una bogeria i serà un fracàs si aplica el què diu com ja ha demostrat la història (el proteccionisme, per exemple, no va funcionar bé a Espanya durant la dictadura de F. Franco) o el retorn al “patró or”, una idea descabellada, doncs els països que van abandonar el “patró or” abans es van recuperar més ràpid de la Gran Depressió.

    La pujada de l’independentisme sorgeix amb més força davant de la negativa a negociar el “pacte fiscal”. Bé, cal recordar que ICV-EUiA va votar a favor en tots els punts, mentre C’s tenia la posició contrària. Aquí, no es tracta de dretes o esquerres, sinó quins interessos són els que defenses, és a dir, Madrid o Barcelona. Crec que el principi d’ordinalitat que defensaven les forces catalanistes és just per a tothom (Jorge Fernández Díaz, no conegut per ser catalanista, del PP, també defensava la ordinalitat al debat previ a les eleccions del 26J), tindrem raó doncs, no? I la resposta de Madrid és sempre NO, NO, NO!!! I, encara recordem qui reclamava igualtat entre províncies a l’any 1938…
    “Importa, por conseguiente, establecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el prin­cipio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”
    No cal mencionar qui ho va promulgar, per a què després comparin el independentisme, que és transversal, amb el populisme de dretes.


  6. L’article és molt bonic, fins que topes amb la crua realitat: els Espanyols no han volgut mai federar-se, car ells ja ens consideren espanyols, i de segona. Com a alternativa a l’independència (objectiu molt complicat però possible com hem vist amb molts exemples) se’ns ofereix una utopia. Ja no podem esperar més o simplement serem assimilats.


    • Em penso que aquí el qui no ha volgut mai federar-se ets tu. Doncs ho sento pels adoradors de l’Estat-nació, però el món actual va cap a aquesta alternativa: federació o barbàrie.


      • És evident que jo no em vull federar amb aquells que no em volen, no sóc pas ximple. De totes maneres no expliques com t’ho faràs per federar-te amb els milions de votants del PP (sóc molt generòs i no t’hi afegeixo els del PSOE) que no ho volen i que són prou per bloquejar qualsevol canvi a Espanya.


        • CIS després del 26J:
          PP 32,5%
          PSOE 23,1%
          UP 19,6%
          C’s 12,0%

          Qui encara defensa el federalisme s’enganya a si mateix i també enganya als altres.


        • Creo que en el artículo el tema lo trata desde un punto de vista global, y que ciertos replegamientos nacionales (Brexit, Trump, y sí, también el independentismo catalán) son respuestas a problemas globales.
          En esas, el tema a discutir no sería la imposibilidad o no de realizar ciertas cosas, sino su idoneidad o no, si son deseables o no. Para Arqueòleg desde luego las antes comentadas no lo son, para mí tampoco. En cambio tú ni siquiera hablas de eso. No intentas ver las cosas desde una cierta altura y tener mayor perspectiva del conjunto. Hablas en primera persona, desde la víscera, en la trinchera. “SEREM assimilats”, “JO no EM vull federar amb aquells que no EM volen”.

          La idea de un federalismo global es en verdad mucho más utópica que la independencia de Catalunya, pero considero que desde una perspectiva de izquierdas es mucho mas deseable, que es lo que se le recrimina a la CUP aquí.


    • Una mica llarg, però ben fonamentat:

      http://federalistesdesquerres.blogspot.com.es/2016/08/les-10-preguntes-mes-frequents-sobre-el.html


  7. […] Bloc Reflexions d’un Arqueòleg Glamurós, 25 de juliol de 2016 […]


  8. No puedo evitar felicitarle por el buen análisis que realiza Vd. aquí de la situación global y su relación con el problema de España.
    Soy un humilde historiador y afiliado de C’s. Me considero de centro, socioliberal. Aunque, me ha gustado bastante su propuesta y estrategia para una nueva izquierda. Tu posibilismo y realismo en los métodos que eliges para el cambio, y las ideas que identificas me entusiasman. Considero que serían los principios ideales de una izquierda sensata y fuerte capaz d hacer frente al sistema neoliberal y conservador.

    No comparto la filosofía del cambio que propone desde la dialéctica de la izquierda «visible», sin embargo, sin Vds. no abría posibilidad de cambio real. Bajo mi punto de vista, su propuesta supone la base perfecta desde la cuál el liberalismo social puede adentrarse en las entrañas del sistema. Con una izquierda racional y moderna, el liberalismo social puede destruir el pilar filosófico que sustenta al neoliberalismo actual, su interesado (por no decir torticero) concepto de libertad. El resultado de la batalla por la reforma del mismo quedaría del lado de la mayoría social sin necesidad de destruir todos los avances políticos y filosóficos propios del liberalismo. Aunque, esto sería posible siempre y cuando la nueva izquierda global «no se confunda de enemigo» en dicho proceso. Si queremos desterrar las injusticias del prostituido sistema de libertades actual, la izquierda debe entender cuál es la finalidad del liberalismo social: la reforma, el cambio material e inmaterial del sistema desde la perspectiva de la cuestión social. La alianza entre ecosocialistas y socioliberales será lo único que podrá hacer frente de manera efectiva al neoliberalismo y los conservadores.
    Solo desde el metódico análisis sociopolítico de aquellos con buena voluntad y principios, como es su caso, la ciudadanía podrá ver avances respecto a su situación material y a su libertad como individuos.

    Le animo a seguir trabajando y a difundir lo que hace. Un cordial saludo.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: