CAS APPLE: Més Sobirania Nacional, menys Benestar Social

Aquesta passada setmana hem vist com la Comissió Europea ha donat un esperat cop de puny a la boca al Govern d’Irlanda, el qual va emprar el seu dret a decidir per arribar a un pacte fiscal amb l’empresa tecnològica Apple per tal que aquesta tributés tots els seus beneficis europeus a una misèrrima taxa del 0,005%, uns 50 euros per cada milió de beneficis.  Gràcies això els estats europeus han deixat de recaptar 13.000 milions d’euros per a polítiques socials en una dècada; més d’un terç del pressupost anual de la Generalitat i un 6% del PIB d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès va sortir immediatament després de conèixer la sentència a defensar la sobirania nacional irlandesa per arribar a tax rulings, es a dir, acords de privilegi fiscal entre un estat i una empresa per tal que aquesta pagui menys impostos si ho fa en un estat i no en un altre. Altres casos de vergonyosos acords fiscals amb multinacionals a Europa afectarien a MacDonalds, Amazon o Fiat.

Ens trobem davant un clar exemple de com l’extrema competència entre diferents sobiranies fiscals, dins d’una mateixa zona monetària i un mercat global desregularitzat, acaba incentivant devaluacions d’impostos als rics per tal que tributin al seu país (dumping fiscal), així com devaluacions dels salaris dels treballadors per atreure inversions de les empreses que vulguin produir més barat (dumping salarial). Es a dir, com més sobiranies petites competeixin dins un mateix mercat sense normes, millor per als rics i pitjor per als treballadors. La Sobirania Nacional perjudica greument la Sobirania Popular. Això amb una Hisenda Única Europea que centralitzés i regulés tots els impostos a nivell europeu, de forma federal, mai hauria succeït. Només des de macro-estructures supranacionals es pot regular a un mercat que no entén de fronteres.

Tal com va explicar el professor de política econòmica de Harvard Dani Rodrik al seu llibre “La paradoxa de la globalització” no pot existir una democràcia i un estat del benestar dins del marc polític d’un estat-nació i del marc econòmic d’un mercat hiperglobalitzat alhora. Es el seu famós Trilema de Rodrik: O bé optem per la Sobirania Nacional o bé per la Democràcia i el Benestar, però les dos coses alhora son impossibles de tindre mentre ens moguem en mercats internacionals d’intercanvi immediat de capital, mercaderies i treball. Com més fragmentades -i per tant debilitades- estiguin les sobiranies dels estats millor per als mercats.

Si apliquem aquest model a la zona euro tenim aquest esquema plantejat per Matthias Matthijs al seu llibre “The Future of the Euro“:

 Segons l’autor Europa pot optar per un d’aquests tres camins diferents (però només un!)

1.- Mantenir l’euro i les sobiranies nacionals, renunciant a l’estat del benestar i la democràcia. Una Tecnocràcia Neoliberal, on Europa està al servei dels mercats i no de les persones. Aquest es el camí del TTIP i dels tracats de lliure comerç  pel qual aposta, de moment, l’actual statu quo de la Troika. Un poderós Mercat Global jugant a especular entre petites i fràgils sobiranies nacionals que competeixen entre elles.

2.- Sortir de l’euro, trencar el mercat comú, desconnectar-se de la globalització i mantindre la sobirania nacional i l’estat del benestar, però cada un dins de les seves fronteres i que sobrevisquin els més forts i la resta morin. Aquesta es la via del Replegament Nacionalista, l’aposta del Brexit, de la extrema dreta euroescèptica i dels partits “TAN” (Tradicionalistes, Autoritaris i Nacionalistes). Tornar a l’Europa dels estats i tancar fronteres a les mercaderies i als immigrants. Però es possible una autarquia nacionalista en ple segle XXI, en un món hiperconnectat a través de les xarxes, o es una mera quimera irracional de nostàlgics d’un passat perdut que ja mai tornarà? Be, igual alguns estat excedentaris i rics (sense una gran dependència de l’exportació) podrien arribar a sobreviure en autarquia, però els estats deficitaris i pobres del Sud d’Europa entrarien dins una espiral mortal d’hiperinflació, ja que les seves monedetes no tindrien cap valor. I, en el cas que la desconnexió de la globalització no fos total i completa, incrementaria fins a l’infinit el dumping fiscal i salarial, així com l’especulació mercantil amb la moneda i el deute nacional.

3.- Renunciar a les Sobiranies Nacionals mantenint l’Euro, construint un veritable i poderós Estat del Benestar Europeu amb una única Sobirania Popular que reguli estrictament el mercat. Es el camí del Federalisme Europeu  pel qual aposten la major part dels partits d’esquerres de l’Europa Occidental. Un federalisme que hauria de construir una sola Hisenda Europa que permetés la redistribució de la riquesa, el treball i el deute del Nord envers el Sud, impedint cap mena de dumping fiscal o salarial dins un mateix mercat i evitant l’especulació amb el deute dels estats pobres (que passaria a ser deute públic europeu).

Suposo que no cal que aclareixi per quina via aposto jo, oi?

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.