Posts Tagged ‘Keynes’

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

h1

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

Setembre 7, 2011

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…