Posts Tagged ‘globalització’

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

Anuncis
h1

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

Març 19, 2016

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

# aaRefugees

Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.

h1

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Juny 30, 2015

Supporters of Alexis Tsipras, leader of Greece's Syriza left-wing main opposition party attend his pre-election speech at Omonia Square in Athens Thursday, Jan. 22, 2015. Prime Minister Antonis Samaras' New Democracy party has failed so far to overcome a gap in opinion polls with the anti-bailout Syriza party ahead of the Jan. 25 general election. (AP Photo/Lefteris Pitarakis)

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

h1

Reflexions sobre el futur del treball

Mai 1, 2010

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.