Entrevista a Radio Rebelde Republicana

A Radio Rebelde Republicana m’han fet una entrevista de mitja hora, on parlo de federalisme global, extrema dreta o mites històrics entre altres. Take a look!

Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

CAS APPLE: Més Sobirania Nacional, menys Benestar Social

Aquesta passada setmana hem vist com la Comissió Europea ha donat un esperat cop de puny a la boca al Govern d’Irlanda, el qual va emprar el seu dret a decidir per arribar a un pacte fiscal amb l’empresa tecnològica Apple per tal que aquesta tributés tots els seus beneficis europeus a una misèrrima taxa del 0,005%, uns 50 euros per cada milió de beneficis.  Gràcies això els estats europeus han deixat de recaptar 13.000 milions d’euros per a polítiques socials en una dècada; més d’un terç del pressupost anual de la Generalitat i un 6% del PIB d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès va sortir immediatament després de conèixer la sentència a defensar la sobirania nacional irlandesa per arribar a tax rulings, es a dir, acords de privilegi fiscal entre un estat i una empresa per tal que aquesta pagui menys impostos si ho fa en un estat i no en un altre. Altres casos de vergonyosos acords fiscals amb multinacionals a Europa afectarien a MacDonalds, Amazon o Fiat.

Ens trobem davant un clar exemple de com l’extrema competència entre diferents sobiranies fiscals, dins d’una mateixa zona monetària i un mercat global desregularitzat, acaba incentivant devaluacions d’impostos als rics per tal que tributin al seu país (dumping fiscal), així com devaluacions dels salaris dels treballadors per atreure inversions de les empreses que vulguin produir més barat (dumping salarial). Es a dir, com més sobiranies petites competeixin dins un mateix mercat sense normes, millor per als rics i pitjor per als treballadors. La Sobirania Nacional perjudica greument la Sobirania Popular. Això amb una Hisenda Única Europea que centralitzés i regulés tots els impostos a nivell europeu, de forma federal, mai hauria succeït. Només des de macro-estructures supranacionals es pot regular a un mercat que no entén de fronteres.

Tal com va explicar el professor de política econòmica de Harvard Dani Rodrik al seu llibre “La paradoxa de la globalització” no pot existir una democràcia i un estat del benestar dins del marc polític d’un estat-nació i del marc econòmic d’un mercat hiperglobalitzat alhora. Es el seu famós Trilema de Rodrik: O bé optem per la Sobirania Nacional o bé per la Democràcia i el Benestar, però les dos coses alhora son impossibles de tindre mentre ens moguem en mercats internacionals d’intercanvi immediat de capital, mercaderies i treball. Com més fragmentades -i per tant debilitades- estiguin les sobiranies dels estats millor per als mercats.

Si apliquem aquest model a la zona euro tenim aquest esquema plantejat per Matthias Matthijs al seu llibre “The Future of the Euro“:

 Segons l’autor Europa pot optar per un d’aquests tres camins diferents (però només un!)

1.- Mantenir l’euro i les sobiranies nacionals, renunciant a l’estat del benestar i la democràcia. Una Tecnocràcia Neoliberal, on Europa està al servei dels mercats i no de les persones. Aquest es el camí del TTIP i dels tracats de lliure comerç  pel qual aposta, de moment, l’actual statu quo de la Troika. Un poderós Mercat Global jugant a especular entre petites i fràgils sobiranies nacionals que competeixen entre elles.

2.- Sortir de l’euro, trencar el mercat comú, desconnectar-se de la globalització i mantindre la sobirania nacional i l’estat del benestar, però cada un dins de les seves fronteres i que sobrevisquin els més forts i la resta morin. Aquesta es la via del Replegament Nacionalista, l’aposta del Brexit, de la extrema dreta euroescèptica i dels partits “TAN” (Tradicionalistes, Autoritaris i Nacionalistes). Tornar a l’Europa dels estats i tancar fronteres a les mercaderies i als immigrants. Però es possible una autarquia nacionalista en ple segle XXI, en un món hiperconnectat a través de les xarxes, o es una mera quimera irracional de nostàlgics d’un passat perdut que ja mai tornarà? Be, igual alguns estat excedentaris i rics (sense una gran dependència de l’exportació) podrien arribar a sobreviure en autarquia, però els estats deficitaris i pobres del Sud d’Europa entrarien dins una espiral mortal d’hiperinflació, ja que les seves monedetes no tindrien cap valor. I, en el cas que la desconnexió de la globalització no fos total i completa, incrementaria fins a l’infinit el dumping fiscal i salarial, així com l’especulació mercantil amb la moneda i el deute nacional.

3.- Renunciar a les Sobiranies Nacionals mantenint l’Euro, construint un veritable i poderós Estat del Benestar Europeu amb una única Sobirania Popular que reguli estrictament el mercat. Es el camí del Federalisme Europeu  pel qual aposten la major part dels partits d’esquerres de l’Europa Occidental. Un federalisme que hauria de construir una sola Hisenda Europa que permetés la redistribució de la riquesa, el treball i el deute del Nord envers el Sud, impedint cap mena de dumping fiscal o salarial dins un mateix mercat i evitant l’especulació amb el deute dels estats pobres (que passaria a ser deute públic europeu).

Suposo que no cal que aclareixi per quina via aposto jo, oi?

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

– Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

– Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

– Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

– Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

–Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

– Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80’s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

– La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

– El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

– Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

– El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

– Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Per preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!