Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona
Desembre 8, 2010
Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.
Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de “Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.
La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.
Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.
Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.
Entre els seves conversions en ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i freda
Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu 
esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80’s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.
El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
A mi em va avorrir, massa preocupada pel estilisme i el atrezzo, i poc pel ritme, la cortina va baixar massas vegases i massa seguida.
Be, aixó crec que és força inevitable en un concert de pop on es canvia l’escenari i el vestuari tants cops…
[…] This post was mentioned on Twitter by reagrupamentpv and Arqueòleg Glamurós, Arqueòleg Glamurós. Arqueòleg Glamurós said: Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona: http://wp.me/paaYl-1CK […]
No ho vaig veure, no és la mena d’espectacle pel qual pagaria l’entrada, si bé la seva música m’agrada i trobo que ha suposat tota una revolució al món del pop. Ella va venir amb el seu pop electrós i ara tothom s’hi ha apuntat (els Black Eyed Peas, Shakira, Ke$ha, etc).
No sé perquè, però em fa la sensació que no es quedarà en un sol disc. Potser m’equivoco, però em fa la sensació que tenim Gaga per estona.
Molt bona ressenya, feta des del punt de vista del fan però objectiva i equilibrada. Això sí, el personatge no és molt de la meva devoció com ja saps… Jo crec que o es reinventa abandonant el rotllo freak o no arribarà mai a ser la nova Madonna.
S’ha de felicitar al mànager i representant, perquè estan fent diners a cabassos. Bona crònica Arqueòleg!
No he anat al concert malgrat m’agrada bastant veure-la i sentir-la.
Pel que dius va ser tot un espectacle. Els concerts en viu tenen de bo això, que són en viu i tenen de dolent que els artistes no arriben al que estàs acostumat en sentir-los en formats digitals.
Ara, anar a un concert aporta moltes altres coses, ambient, fans, el directe, el vestuari…Perfecte que t’hagi agradat.
Jo també crec que hi ha Gaga per més temps.
Tal i com li he comentat a joeyllagrima, tinc la impressió que molts grups i solistes actuals funcionen molt millor als vídeoclips que en directe.Jimmy Hendrix fa 40 anys que va morir…
També és possible que m’equivoqui, però soc dels que pensen que la música és la base de tot concert.
M’agradaria aportar algun comentari sucós però sincerament, Lady Gaga no és del meu interés, encara que celebro que gaudissis del concert.
Salut!
M’hauria agradat anar-hi. També em fa patir pel segon disc… Des que vaig llegir la columna de Ramon de España a “El Periódico” la veig amb uns altres ulls. Ara, penso que és un animal musical si la deixes sola davant d’un piano.
Lady Gaga= Gemma Mengual+ Monica Naranjo+ Martirio
Lady Gaga, hereva de Madonna? Potser sí. De moment, pel(s) seu(s) look(s), ja és la nova diva dels fetitxistes.
Veurem fins on és capaç d’arribar.
Doncs a mi els teloners Semi Precious Weapons sí que em van agradar. Una espècie de barreja entre Nancys Rubias i Scissor Sisters, però crec que van aconseguir escalfar bé l’ambient. A mi el concert em va agradar, però trobo que es va enrollar massa. I sí, volo ser Madonna tot i que per sort, són bastant diferents. Crec que la Madonna té més “classe”. Bé, no sé si és la paraya adequada, però ve a ser això.
Salutacions!
Els títols de les cançons són “Dance in the dark”
i “Speechless”. I té dos àlbums, no un. Born this way serà el seu tercer treball, per no incloure la multitud de temes que té previs a “the fame”
The fame montser i The Fame no es poden considerar àlbums diferents, cap de lluç!
A mi hem va agradar força tot i que Gaga no és MADONNA…
Molt bona crítica!
Felicitats!
Estimat amic arqueòleg, aquests són els teus ídols musicals, tu que t’atrevies a criticar un geni de la música com Silvio Rodríguez, per exemple? Tu que deies que el Silvio sabia quatre acords. Ara et posaré una de les primeres cançons de Silvio de l’any del catapum quan encara era jovenet i no dominava tan la tècnica perquè miris els acords que utilitza, si és que arribes a entendre alguna cosa, i qualsevol altre com ‘Telephone’ de la teva amiga Gaga. Les comparacions són odioses, evidentment, però tu vas ser el que va començar dient estupideses enormes. Em fa gràcia els que us creieu tan llestos i després es veu el que sabeu realment. Parla amb un guitarrista bo. Encara no he conegut cap que sigui capaç de tocar una cançó de Silvio exactament com ho fa ell. Fa uns dies parlava amb un professor de guitarra del Conservatori de Música i em deia que com a Silvio, que ha revolucionat la tècnica guitarrística i fa uns acords increïbles hi havien quatre i tu, el gran savi t’atrevies a criticar els quatre acords que es va aprendre de jove. Collons, és que hi ha coses que costa de creure que una persona amb estudis pugui arribar a dir. T’agafo una cançó de la teva Lady Gaga i mira la simplicitat i la merda d’acord que utilitza comparant-la amb aquella del Silvio, les dues triades a l’atzar, que consti, no he anat a buscar una de les més elaborades precisament de Silvio. Perdona el to però és que hi ha coses que fan mal quan venen de persones que són analfabetes i en les que hauríem de confiar perquè el seu missatge és més veraç i em dóna vergonya comprovar que no és així.
http://www.losacordes.com/acordes/lady-gaga/telephone
http://lacuerda.net/tabs/s/silvio_rodriguez/al_final_de_este_viaje-4.shtml
Que sàpigues que, en general, qualsevol cantautor mediocre, tingui 25 o 55 anys, utilitza millors acords, té una harmonia més elaborada en les cançons i una lletra de més qualitat que qualsevol d’aquests músics anglesos o d’Estats Units que considereu tan magistrals, que un és de l’ofici i sap de què parla, collons
Volia dir que fa mal comprovar que les persones que se suposa que tenen un nivell, ja no sé si intel·lectual, però com a mínim cultural determinat continuen sent tan acientífics i tan poc rigorosos com les persones més ignorants. Així què podem esperar. Se suposa que la gent preparada hauria d’aportar alguna cosa més per un món que necessita canvis
Ah! i mira, t’he agafat ara una de l’Ismael Serrano “El virus del miedo” conté DISET acotds diferents, que sol ser la tònica de qualsevol cançó de l’Ismael més o menys discreta. Com a mínim, aquest noi intenta aportar alguna cosa al món, la Lady Gaga no sé què a part d’aportar un món on demostra que si no tens diners ets una merda, perquè, clar, el seu espectacle, pel que dius no deu ser massa baratet, i qualsevol discogràfica és capaç de llençar qualsevol cantant mediocre a la fama injectant diners, publicitat, i ajudant que tingui una imatge d’excentricitat, però afortunadament no tota la gent que fa música es dedica al pur divertimento fruit del show bussiness de les grans companyies discogràfiques. Ismael Serrano, si més no, fa una cançó solidària que intenta aportar un mica d’esperança i intenta minvar el dolor d’aquells que pateixen fòbia social, una malaltia greu, sens dubte. No sé si la categoria humana del músic és comparable, però la categoria humana de la cançó, deixant els aspectes musicals de banda, que no tenen la menor comparació, no es pot posar en dubte
Perdó, m’ho havia deixat: El virus del miedo
http://www.tusacordes.com/secciones/ver_tema.php?id=8436
Perdona l’spam, sé que avui estic especialment pesat, però si tinguessis la més mínima vergonya com a intel·lectual que et crec (i saps que he aplaudit moltes vegades alguns dels teus articles) hauries de fer algun dia un article de rectificació d’aquell inoportú article que vas fer sobre els cantautors. La música anglosaxona comercial utilitza de 3 a 5 acords màxim en cada cançó, el nivell de qualitat de les lletres deixa en general molt que desitjar, no entenc que un intel·lectual pugui criticar la cançó d’autor, senzillament, si es tracta de desconeixement, el que no pot fer mai un intel·lectual és parlar d’allò que desconeix, tu ets un científic, saps que això no és pas étic
1.- Els cantautors no es disfressen
2.- Els cantautors no es maquillen
3.- Els concerts dels cantautors no tenen escenografia
4.- Els cantautors no fan videoclips
5.- Els cantautors no porten pits que escupen foc, no ballen… bé de fet ni es mouen!
Conclusió: els cantautors son quatre iaios amb principis de demència senil, que reciten poesia nyonya amb ritmes soporífers. Van tenir el seu moment als 60’s, ara haurien d’estar reclosos en un museu etnològic on no poguessin seguir contaminant la humanitat.
El virtuosisme musical no m’interessa en absolut. M’interessa l’espectacle, la transgressió, la performance i la provocació estètica. Puc perdonar el playback, però mai un espectacle avorrit.
Que saben tocar la guitarra molt bé? Doncs felicitats! La música, com jo l’entenc, ha de ser revolucionària, glamourosa, transgressora i avantguardista, no cutre, casposa, repetitiva i ordinària.
Tio, aquest comentari teu fot pena, Lady Gaga revolucionària, un producte cutre del capitalisme
Revolucionari, per exemple, el cantautor Cesk Freixas, que posa dels nervis a tots els diaris fatxes d’Espanya, que Ciutadans i el PP tracten que no es portin a terme els seus concerts. Transgressor, Joaquín Sabina és un transgressor o és que no has escoltat mai una cançó d’ell
Virtuosisme? No, parlem d’una mínima qualitat, TU vas ser el llest de torn, acientífic, vulgar i ridícul que es va atrevir a dir que els cantautor se sabien 4 acords quan SOM els que investiguem noves harmonies i perfeccionem les nostres tècniques
SI ARRIBES A SER RÍDICULAMENT INCULTE DIENT QUE ELS CANTAUTORS NO FAN VIDEOCLIPS. EL VIDEOCLIP MÉS VIST A TOTA ESPANYA ÉS ‘LA PETITA RAMBLA DEL POBLE SEC’ DE CESK FREIXAS (Tots els cantautors tenen videoclips, cony, a veure si algun dia llegeixes un diari, un llibre, vas a la universitat, t’informes, perquè estàs a l’edat de la pedra, tio)
La música no es tracta de fer el pallasso sobre l’escenari, pits que escupen foc, què ridícul, fot pena tio, màrqueting penós que impressiona la gent d’un nivell intel·lectual i cultural baix i cutre
És revolucionari i transgressor un producte del capitalisme més vergonyós, i cutre, un producte descaradament comercial per les masses?
OH MY FUCKING GOD
ajajaj m’encanten els teus comentaris, com és que no entres més sovint a aquest blog a posar-me a parir?
M’encanten els trolls que perden les formes tan fàcilment. I de troll carlista-trabucaire defensor de la caspa folcklòrica, la vulgaritat retrògrada, les modes obsoletes i enemic del progrés, encara no en tenia cap!!
Et convido a vindre més sovint, darling!!
MUAAA!
Mira si arribes a tenir tan poc coneixement que no saps que la mitjana d’edat de la majoria de cantautors d’avui dia està entre 24 i 30 i pocs anys. És tan vergonyós que una persona que vulgui anar de cult i científic tingui tal desconeixement tan atroç. Mira, el cantautor estrella català, 26 anys: http://www.ceskfreixas.cat
Ismael Serrano, nascut al 1984, és un dels més grans
Pau Alabajos, uns 26 anys, valencià, tal vegada el més important ara al País Valencià, actua al Canadà, Estats Units, Alemanya, etcètera
Es perfecciona tant el tema que el cantautor Dino Ratso, que toca amb guitarra elèctrica sobre l’escenari, té 24 anys i fa música catalana amb arrels anglosaxona, que fa música de cantautor contra els cantautors: cançons d’ell: “Hay que matar un cantautor” “Mi novia era nazi” “El amor amor es una puta mierda” “Derrama whisky sobre tu amigo muerto”. No tens ni puta idea de res: http://www.myspace.com/dinoratso
Ea ea que si, que es pot ser un retrograda i un iaio en qualsevol edat!
Que la demència senil comença cada cop més aviat.
Doncs res, et deixo divertint-te amb el teu carlisme musical, que a mi ja m’avorreix remenar tanta caspa. Tu ves-me donant audiència, sobretot!!
No, tranquil, no et donaré audiència, a vegades poso alguns posts interessants teus perquè valen la pena, quan parles d’algunes coses de política, no de totes, perquè a vegades fas algunes reflexions interessants, no sempre. Però els blocaires estil Toni Ibañez i Salvador Sostres, com tu, sempre li dic a la gent que no els faci massa cas, perquè el pitjor que es pot fer és donar-vos publicitat. Sou una lacra. Ara, quan fas un article seriós sí que el transmeto. Per fi les coses es posen al seu lloc i avui dia Toni Ibañez és un personatge sense pena ni glòria. El típic català que es dedica a despotricar de tot i de tothom per obrir-se un foradet a base que parlin de mi encara que sigui malament arriba un moment que cansa i al final, el temps que es savi posa a cadascú al seu lloc. Toni Ibáñez em va dir un dia “tu quedaràs a la història per ser veí meu, ara ni tan sols viu a Vallromanes, va haver de fugir. Ja poca gent el recorda, i jo vaig tornar a reprendre la meva activitat de cantautor després d’haver-la deixat durant uns anys i m’entrevisten a la ràdio, a la televisió, faig concerts a Madrid, a França, i els veïns em diuen, tu passeges Vallromanes pel món, gràcies a tu el nostre poble comença a ser conegut”. Vés per on. El temps va posant cada cosa al seu lloc. L’ètica, el fet de fer les coses bé, el fet de ser honest, contra el fet de ser un narcicista, anar contra el que sigui per fer-se veure, etcètera, triomfa. Triomfa el bé sobre el mal, el temps és el mestre, tothom queda al final al lloc que li correspon
En fi, si et diverteix anar entrant en blogs aliens per crear maranya i imposar la teva dogmàtica visió del món, dividit en bons i dolents, doncs tu mateix.
La frase de “el bé triomfa sobre el mal” ha delatat la teva visió paranoide maniquea del mon. Tens la veritat absoluta? ajajaj en fi, tots els trolls sou iguals, rates rancunioses incapaces de crear res per vosaltres mateixos, que heu de descarregar la vostre impotència en els genis creadors que il·luminem la xarxa.
Bé, aquí l’únic dogmàtic ets tu. Però tranquil, no em veuràs més el pèl, veig que ets de la mena de blocaires com l’Ibáñez, Sostres i companyia, afortunadament sou quatre. Aquest comentari és un comiat perquè ja tanco la subscripció que tenia amb aquest bloc. Ciao, que et vagi bé la teva feina de despotricar de tothom per fer-te veure. Sempre tindràs seguidors, tranquil, hi ha gent per tot en aquest món. Ets un dogmàtic malalt, tio, no tens cap remei. Fins no mai
Qui ho hauria dit que us esteu barallant per gustos musicals!
Lady Gaga no m’entusiasma, però he vist un parell de videoclips i alguns videos del concert, i deu ni do quina currada!!!
Doncs felicitats, però a mi la Lady Gaga aquesta em sembla cutre com la que més.
Dóna-li el seu pressupost a qualsevol altra nena tonta i ho fa com a mínim igual si no és que li dóna mil voltes.
Ah, i les cançons… barates, barates…
Ja estic segur que li dóna més voltes, és un producte del potencial econòmic de les discogràfiques i prou
Telephone és la Capella Sixtina dels videoclips! Això és un dogma irrefutable
Tot i ser molt popular i estar sempre als mitjans, la conec molt poc. Em quedo amb la frase en què expliques que encara no és Madonna, una de les més grans. Té bona veu i molta cara, això és el que en penso sense saber-ne massa. Una abraçada, ARQUEÒLEG.
Jo de glamour ni en sé ni m’interessa el més mínim, i la Gaga aquesta, sincerament, no sé ni quina cara fa, però, això sí, la seva música em fa ballar. Serveix com a comentari, o hauria de dir alguna cosa cool?
la millor crónica del concert, encara q t’hagis colat en un parell de cançons, q pensaré q ha sigut cosa de escriure ràpid 😛
tenim gaga per estona, pq si madonna ha estat tranquila, sense q ningú la bufes (britney la va espantar però va ser llesta i es va marcar un duo i una publicitat molt bona amb ella) ara la gaga pot dir el mateix fins q d’aqui 5-10-15 anys surti una altre nena q fagi el mateix però encara més.
t’has fixat q les més grans dives del pop no solen tenir una bellesa molt remarcada? jo crec q com més normal siguis (físicament) més punts a favor tens, pq qualsevol cosa et queda bé i t’atreveixes amb tot. no m’imagino a una megan fox (per dir algú considerat icona sexual) amb el vestit de cabells com el monstre de la familia adams q va treure la gaga aquest dimarts.
(perdona pel meu català, em costa una mica escriure’l)
Gràcies! I si, estic completament d’acord amb el que dius. En tot cas sortirem de dubtes sobre la vigència del regnat de Gaga en quant es publiqui el seu segon treball. “You and I” No em va donar gaires bones vibracions, però espero que tan sols sigui una cara B o una balada de “relleno”
Quan és comença a valorar més la posada en escena que la música…alguna cosa va malament amb la música
Per mi en un concert és tan important la part visual com l’auditiva. Un concert és un espectacle total i molt més en el pop, on el concepte de show s’apropa al de la òpera o el musical.
Dit això, la part musical de Lady Gaga va ser molt notable! Ella toca el piano i el baix i porta una banda molt sòlida on no hi falta ni l’arpa!
Es una manera de veure-ho. Errònia, diria jo. Per a mi ajuntar la música amb un succedani d’espectacle d’striptease no em sembla cap millora, però bé, per a gustos els colors.
D’altra banda i com algú abans que jo ja ha comentat, crec que musicalment es bastant pobre, que només utilitza compassos 4/4, tóniques i dominants i prou. Que tingui un exercit de pallassos amb tot d’instruments a dalt del escenari no aporta res, em temo.
Percert, no sé si els coneixes, però Vitamin String Quartet, han dedicat un disc (com a molts altres artistes) a la lady gaga.
Te’n deixo aquí una mostra d’aquests quatre chelos tocant Alejandro
Moltes Gràcies!! No els coneixia!!
[…] entrar a la pista de seguida, rodejats com no, d’exèrcits de musculocas i reinones amb una mitjana d’edat ostensiblement superior a les de Lady Gaga i també bastant menys freaks i disfressades; mentre el Dj Martin Solveig amenitzava l’espera […]