Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona

Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.

Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de “Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.

La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.

Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.

Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.

Entre els seves conversions en  ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i  freda

Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80’s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.

El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama  warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest  insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.

Himnes gais al Rock

Per què als gais ens agrada el pop o la música disco? Es un factor genètic o és una imposició social fruït del heteropatrarcat que es respira al rock & roll?

El meu amic “El niño del exorcista” sempre acusa als gais d’haver-nos apoderat de la petarderia, ja que ell, que es hetero, és la criatura viva més fan de tota cració musical casposa que es valgui i cada any ens amenitza amb les seves performances barrejant satanisme de serie B i música de Camela o Mònica Naranjo.

Així doncs avui, dia en que ttos els cirujians plàstics ploren desconsoladament la mort del rei del Pop, trencaré una espasa a favor dels himnes gais que ens ha deixat el Rock & roll!

Top 8– Judas Priest- “Painkiller”
He triat aquesta cançó com podia ser qualsevol altre, ja que el meu coneixement sobre aquest grup és nul; però resulta innegable la gran contribució que va fer Rob Haldorf al sortir del armari i reconèixer que tota la estètica del cuir que tan caracteritza als heviates, estava basada en els antres leather que ell freqüentava.

Vegeu el video clicant aquí

Top 7– Garbage – “Queer”
Shirley Manson és adorada per les lesbianes fins a extrems difícilment imaginables, tal com vaig poder comprovar al concert que aquest grup va oferir a Razzmatazz a la seva darerra gira. Evidentment també hi havia molts gais, que esperàveu d’un grup amb el primer disc decorat amb plomes de color rosa?

Vegeu video clicant aquí

Top 6- Mägo de Oz– “El que quiera entender que entienda”
El grup de rock dur més comercial i amb més hits a los 40 Principales no va voler deixar escapar al públic homosexual amb aquesta bonica cançó del millor disc “Finisterra”.

Top 5– T-Rex “ XX cetury boy”
Ell va inventar el glam, però es va haver de conformar en viure a la ombra del seu deixeble més avantatjat, Bowie. Ara bé, no podem obviar que té cançons rodones i perfectes com aquesta o “Cosmic Dancer” o “Get it on”

Vegeu video clincant aquí

Top 4- Placebo “Nancy Boy”
Placebo son un trio al 50% gay: Brian es bi, el baixista gai i el baterista hetero. Sens dubte als anys 90’s aconseguiren barrejar dos conceptes musicals que semblaven irreconciliables fins al moment: el grunge i el glam. El resultat himnes tan brutals com aquest!

Top 3– The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto s’ha convertit en la perfecta Diva postmoderna: lesbiana i gordíssima, amb una llengua afilada i una veu descomunal com per entonar aquest himne a favor dels drets GLTB, que recull i actualitzala millor tradició de les riot grrrls de Hole, L7 o Bikini Kill

Top 2– David Bowie “Ziggy Stardust”
Considerat per la revista “Out” el disc més gai de la història i per NME el més influent a tot el rock anglès, és sens dubte un punt i a part en aquest estil i també el moment escollit per Bowie per proclamar-se obertament homosexual, tot i estar casat amb un fill. El personatge entorn al qual gira la temàtica del àlbum, Ziggy, es un alienígena bisexual que arriba a la terra per anunciar l’apocalipsi.

TOP 1 – Queen “I want to break free”
Indiscutiblement aquesta cançó de Queen pot competir perfectament amb “I will survie” o “A quien le importa” com a himne gai. El seu videoclip es mític i Mercury és una inoblidable icona en la lluita contra el VIH/SIDA. Incomprensiblement moltes de les seves composicions han acabat esdevenint himnes futbolers corejats per hooligans, molts d’ells profundament homòfobs…

Us recordo que aquest cap de setmana hi ha els actes del Orgull Gai, dissabte la organitzada per col•lectius alternatius (18:30 Pça Universitat) i diumenge la organitzada per les empreses GLTB (19:00 Pça Universitat)

Això em passa per agafar flyers!

Heu de saber que jo, sempre que surto de festa per Barcelona acabo amb les butxaques plenes d’invitacions i propaganda de locals als quals mai asistiré, però com em sap greu per els pobres proletaris que ho reparteixen sempre els acabo acceptant. Fins que un bon dia, que no teniem plans, s’ens va ocorrer la meravellosa idea d’anar a explorar una nova disco… total, estavem a prop i amb entrada lliure! Que ens podia passar?

 Tot i que quan em van dir el nom de la sala a mi em va sonar a quelcom familiar…. en aquell moment no hi vaig caure.

A l’entrada dos segurates negres i quadrats com armaris ens van registrar i ens van donar pas cap a un seguit de foscos passadissos industrials que donaven a una estança enorme presidida per una acordonada “Zona VIP” amb sofàs blancs i ampolles de cava on un grup de nois vestits amb impolutes camises Armani i corbates obsrevaven impassibles el panorama… en plan: “nenitas venid a follarme que soy un VIP!”.

Com la música era horrible (Hip hop i R&B) i no teniem ni la més remota idea de com es ballava, vàrem decidir sortir a investigar la resta d’aquella miteriosa contrada. I tot apartant a pijes amb tacons i quarentones borratxes buscant follón vàrem ecoltar a la llunynia la tonada d’una cançó coneguda: “Another one bits the dust” de Queen! 

Així que, seguint aquesta melodia arribàrem a un dels llocs més extranys que recordo haver vist mai…. una grotesca sala tota vermella, plena de cortines, miralls i sofas d’skye que talment semblava com si ens haguessim transportat dins l’escenari oníric d’una peli de Davd Lynch. Jo ja m’esperava trobar-me en qualsevol moment el cadàver de la Laura Palmer tota embolicada amb plàstics o que de sobte aparegués un nan transvestit parlant al revés intentant-me convencer que tot era ficció i que jo, en realitat, mai havia estat allí.

Quan va sonar per tercer cop “Stayin’ alive” dels Bee Gees i veient l’astronòmic preu de la beguda la nostra paciència va arribar a un límit i, a més, no teiem cap ganes de lligar amb ningú que hagués anat mai conscientment a aquell lloc.

Però no va ser fins al matí següent, quan em vaig llevar entre suors i malsons, que vaig lligar caps… el nom de la disco  era clavat al d’un famós militar nazi de la IIa Guerra Mundial… on cony ens haviem fotut??

ALGU ENDEVINA DE QUINA FAMOSA DISCOTECA BARCELONINA ESTIC PARLANT?