Posts Tagged ‘Palau Sant Jordi’

h1

Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona

Desembre 8, 2010

Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.

Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.

La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.

Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.

Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.

Entre els seves conversions en  ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i  freda

Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80’s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.

El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama  warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest  insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.

h1

DEPECHE MODE A BARCELONA: una crònica particular.

Novembre 21, 2009

Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”“It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.


El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.