Cal conèixer el context per entendre una obra?
Octubre 30, 2011Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?
“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud
Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.
A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.
Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa, Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?
Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.
Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.
Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Apassionant debat sens dubte!!!!
Jo crec que els dos bàndols teniu part de raó… Una obra s’ha de mirar com a artefacte independent però a la vegada, valorar-la i entendre-la en el seu context… Entenc que són dues visions complementàries.
El que sí que crec no s’ha de fer és sobreinterpretar, és a dir recòrrer al context per esclarir coses que no s’entenen de l’obra o que simplement l’obra no diu ni té intenció de dir! D’això va abusar molt per exemple les corrents de crítica artística psicoanalítiques.
Per altra banda jo tinc una visió oposada a vosaltres, els historiadors en una cosa…. Jo recorro a la literatura i a l’art per entendre allò que els documents històrics o les dades empíriques no diuen o diuen de forma insuficient, és a dir: els anhels, els ideals, frustracions dels éssers humans en una època determinada.
Gràcies a la literature, per exemple, he pogut entendre que totes les generacions s’han queixat de les generacions més joves i que han tingut una visió apocalíptica de “on anirem a parar amb aquesta joventut”. També gràcies a la literatura i a l’art puc entendre millor fets com que la corrupció política, la cobdícia i les passions sexuals sempre han estat absolutament rellevants en les societats humanes. D’alguna manera jo faig el recorregut invers a vosaltres: vosaltres recorreu a la història per entendre millor l’art i la literatira… jo recorro a l’art i la literatura per entendre millor la història i complementar el que diuen les dades empíriques.
La literatura és l’art de la mentida, sí, però en tota mentida hi ha una part de veritat i a vegades pots deduir més veritats de les mentides (analitzant en què es menteix i com es menteix) que no pas de les veritats.
Depen del tipus d’anàlisi que facis. Es pot fer un de contingut on només descriguis l’aspecte formal i n’hi hauran d’altres que es centraran en l’aspecte socio-economic, històric, biogràfic. Es pot fer des de molts punts de vista.
Depenent del que haguèssiu sopat, se us devia indigestar d’allò més! Realment és un tema dens i on és complicat copsar que tot plegat és una qüestió de matissos i d’equilibri. De fet, la pròpia noció d’anàlisi de qualsevol objecte inclou el seu context perquè aquest li afegeix significats (i viceversa), així que cal barrejar l’anàlisi de l’objecte en sí i el del seu context. El misteri, suposo, són les proporcions.
Crec que l’art sempre és molt subjectiu, tant per la persona que crea l’obra com pel destinatari. Una de les característiques de l’obra d’art és la llibertat que té el lector o l’espectador de fer la seva pròpia lectura i tenir la seva opinió a partir del que ha sentit. Aquesta sensació es pot tenir sense necessitat de saber el context de l’obra. Ara, però, sovint m’he trobat davant pintures, escultures, etc. que m’han deixat tant perdut o confós que he necessitat saber-ne la història que amagava al darrera.
Així que penso que no és imprescindible saber-ne el context, però sempre ampliarà la nostra visió i la nostra interpretació.
La pregunta d’avui me la se! S’ha d’estudiar cas per cas. Hi ha obres en les que cal conèixer el context i obres que no i dintre de les que si, unes més que d’altres.
Jo també penso com vosaltres: una cosa és analitzar la forma i veure les seves implicacions transcendentals (com ara que això que has dit que va ser precursor de les avantguardes), i una altra és veure’n el context. Per fer una anàlisi profunda, suposo que cal copsar tots els aspectes.
Analitzant l’obra en si, penso que la podem entendre; però inserint-la en el context, la podem comprendre en veure la seva significació. Però això no sempre dóna més gràcia a l’obra, simplement és per veure’n la càrrega profunda tot sovint subjectiva que pugui tenir. Ara bé, i si un artista simplement pintava per gust? Aquells que afagen un pot de pintura i plam!, ho llencen sobre una tela. En aquest cas, el context és irrellevant (només cal saber objectivament que la pràctica pròpia de l’època és fer aquest art espontani).
M’agrada l’observació de rafel, que diu que es poden entendre coses subjacents en l’art. Llavors en aquest cas el procés és invers: veient que podem extreure de l’art, podem entendre més fàcilment el seu autor, si és que realment ens interessa biogràficament l’autor. En el meu cas, jo en tinc prou de saber com és l’obra i entendre el marc històric general en què s’insereix per contextualitzar-ho socialment, però no sempre cal saber exactament que tal autor era d’aquesta manera i feia allò perquè li va passar tal cosa. A més, és impossible conèixer sempre els autors. Segurament, però, diran els experts, hi ha obres absolutament subjectives que no es poden analitzar bé tampoc formalment (perquè no se sap per què s’ha fet una cosa) si no es coneix el caràcter o la vida de l’autor. Potser és el cas de Dalí, no n’estic segur. Disculpeu que no posi literats, però és no en conec gaires.
Per mi està clar: sense la informació “col.lateral”, la imatge és incompleta. Pot ser molt satisfactòria, per un efecte similar al conegut ojos que no ven, corazón que no siente. Però la imatge mai, mai no podrà ser tan precisa com la que obtingui algú que conegui bé les circumstàncies de l’autor en qüestió.
Grüße aus Deutschland.
Per tal de donar-te una opinió, he pensat en la Pintura.
Tota obra forma part del context socio-político-personal de la persona i del seu entorn?
I aquells artistes que creen obres que se surten dels paradigmes establerts i de les línies principals? Els que innoven també són producte del seu entorn i d’ells mateixos?
No ho tinc clar però en bona part m’inclino per l’opció dels historiadors però no gosaria treure’ls-hi tota la raó als filòlegs.
Trobo fascinant el debat. A mi m’encanta coneixer el trasfons dels artistes, de la seva época i de la seva vida. Em fascinen aquestes dades.
Tot i aixi trobo que massa informació pot allunyar al lector o espectador per aborriment i, francament, trobo que es pot llegir o veure una obra sense coneixer res.
La meva resposta es que, sense conèixer el context històric, marcat per les formes culturals del moment- entenent cultura en el sentit més ampli, com a formes de viure-, les corrents ideològiques, els esdeveniments polítics, el context econòmic… una obra literaria, pictòrica o arquitectònica no s’entèn; o millor dit, s’enten com un artefacte suposadament independent i pur, quan evidentment no ho es. Passa el mateix, per exemple, amb la història de la tècnica o de la ciència.Qualsevol descoberta, no es obra d’un geni solitari aillat de la societat, sinó que el científic es un reflexe material dels avenços col-lectius, de les noves idees que circulen. Em sorprèn que existeixin filòlegs, que considerin que una obra literària es un producte independent del seu context social.
En principi, estic amb els filòlegs (és que també sóc del ram): no és indispensable conèixer el context en què s’ha generat una obra per poder-ne gaudir.
És clar, també, que una cosa és gaudir d’una obra i una altra entendre-la. Perquè després són (o som) els mateixos filòlegs els que ens fiquem a detectius per esbrinar la gènesi de les obres més enigmàtiques, i veure a qui es poden atribuir les anòmines.
Perquè l’art i la història es retroalimenten. Les obres d’art ajuden a conèixer la societat que les ha generades i viceversa.
A mi no m’importa ni un rabe si Rousseau era un fill de p… que deixava prenyada la criada i després portava els crios a l’inclusa i els oblidava. El Contracte Social o el Discurs sobre l’origen de les desigualtats s’entenen per si mateixos. I el mateix puc dir de les obres del físics, dels matemàtics, etc.
Ara bé, en qüestió d’obres artístiques el tema és més complex. No crec que necessitem coneixer les biografies ni l’entorn de pintors com Rothko o Pollock per entendre’ls (de fet, no crec ni que s’entenguin ells mateixos), però; ¿com interpretar el Gernika de Picasso sense referències històriques i culturals?
Home, en el cas de Rosseau igual els detalls morbosos de la seva biografia son prescindibles, però el context general de la Il·lustració, potser estaria bé fer-ne algún esment a l’hora de fer un estudi de la obra, no?
He posat l’exemple de Rousseau perquè sempre m’ha semblat l’exemple més extrem de la distància pot arribar a haver entre la teoria i la praxis. Però el mateix podria dir de les Disquisitiones Arithmeticae de Gauss o Sobre la producció i la transformació de la llum d’Einstein: no necessito conèixer les seves biografies per entendre’ls. Tot i així, reconec que un cert coneixement de l’ambient intel•lectual de l’època no està de més per arrodonir la seva interpretació i, sobre tot, els seus efectes sobre la recerca posterior en matemàtiques o en física. Però això, amic meu, ja són aspectes històrics…
No puc de cap manera “jutjar” una obra sense conèixer el seu entorn social ni l’època en que va ser creada, des de el meu punt de vista em sento més prop de la banda dels historiadors.
Tot i així cal reconèixer que també hi ha coherència per l’altra banda.
Crec que les influències són importantissimes per entendre una obra. De fet segurament molts artistes quan saben què pensem de les seves obres sense conèixer-los deuen riure entre dents…
l’art és art, no calen bàndols