El dret a la Frivolitat

Jo ja he perdut el compte de la quantitat de col·lectius dels que formo part, rebo tans mails amb convocatòries d’assemblees que trigaria quatre vides per assistir a totes (ara mateix en tinc 239 per obrir), hi ha dies que ja no sé ni de que va la manifestació a la que assisteixo, he arribat a debatre de gestió macro-econòmica i alternatives a les retallades en els indrets més insospitats…

Recordeu com era el món abans de la crisi? Parlar de política era pràcticament un tabú, un hobby freak del qual tan sols n’érem partícips quatre iniciats en la matèria; encara recordo perfectament les constants crítiques d’amics meus sobre com d’avorrit era aquest blog quan versava sovint d’ideologies, partits i democràcia. I si ens referim a l’economia encara pitjor! En els anys de la bombolla immobiliària on tothom (que no es dediqués a l’arqueologia)  tenia un bon sou, adorava el capitalisme  i tan sols s’havia de preocupar de com invertir els seus guanys, conceptes com “prima de risc”, “inflació”, “retallades” o”corralito” eren indesxifrables mots esotèrics que no formaven part del nostre vocabulari habitual.

Aquells que en el millor moment de l’auge econòmic cobràvem 700 euros estant llicenciats, els que mai vam signar una hipoteca perqué teníem claríssim que això petaria, els que ja sortíem al carrer i participàvem en mogudes molt abans que Lehman Brothers  s’enfonsés a Wall Street, perqué la lluita contra la injustícia forma part del nostre ADN, ara ens hem vist absorbits en una espiral de ultra-politització fins a nivells un punt  esquizofrènics i mentalment esgotadors.

 Milan Kundera ja va expressar a “L’insuportable lleugeresa de l’ésser” que si creiem que un instant és irrepetible, negant així l’etern retorn de Nietzche, haurem de suportar sobre els nostres caps la fatigosa pesadesa de la responsabilitat d’actuar de forma absolutament correcta davant la trascentalitat única del moment viscut. I clar, diguéssim que els fets històrics que estem vivint ara mateix estan revestits d’aquesta sensació de ser un punt d’inflexió, una cruïlla de camins al vèrtex d’un precipici,  on una petita desviació ens pot precipitar a l’abisme o dur-nos a la glòria perduda.

És per això que reclamo el meu dret a la frivolitat com una necessitat urgent abans que el meu cap exploti. Necessito una dosi en vena de comedietes banals,  de pop desenfadat amb lletres absurdes o novel·letes d’aventures sense pretensions intel·lectuals. Exigeixo ser alienat televisivament, ballar música petarda tota la nit com si no hi hagués un demà, passar una tarda en un bar on els rumors i xafarderies siguin l’únic tema a debat. No demano tant, oi??