h1

El “Petit Empresari” forma part de la classe treballadora?

Mai 28, 2012

Dins dels partits d’esquerres no sectaris sempre ha planejat un dubte sobre les petites empreses: aplicant el marxisme ortodox al peu de la lletra tan sols existixen dues classes socials en funció de si son propietaris o no dels mitjans de producció. Per tant, un quiosquer que es lleva a les 5:00 del matí i tanca a les 21:00 set dies a la setmana, guanyant 15 cèntims per diari venut, és un membre de la classe explotadora; mentre que un alt executiu de la banca com Rodrigo Rato (2,34 milions d’euros anuals de sou) seria un mer proletari.

Aquesta teoria donava una resposta absoluta a la realitat econòmica del segle XIX, on les grans indústries eren propietat de poques famílies burgeses que donaven feina a milers de persones que tan sols hi aportaven la seva força de treball manual. Avui dia ens trobem amb infinites realitats laborals que escapen d’aquest esquema maniqueu; les deslocalitzacions industrials han dut cap a països del tercer món els treballs productius on es requereix més ma d’obra, mentre que a Europa, un cop punxada la bombolla immobiliària, tan sols ens queden els serveis en mans d’autònoms i petites empreses.

Però no ens enganyem! No existeix res més convergent que un petit botiguer. Enemics declarats dels impostos, obsessionats en protegir el seu petit negoci com si fos la Coca Cola, explotadors dels seus dependents com si fossin mercaders d’esclaus i sempre a punt per queixar-se de l’intervencionisme administratiu.

Ho vaig poder comprovar a la darrera Vaga General quan fèiem la campanya de difusió prèvia amb els companys de l’Assemblea 15M del barri: Molts petits comerciants tenien un discurs que ni Emilio Botín. Mencionar els drets obrers o els sindicats davant seu era com invocar el diable; suggerir que tanquessin la porta un dia pel bé comú una veritable heretgia. Segons ells la culpa de tot la té el Tripartit que ha gastat massa en ximpleries com atur, jubilacions, hospitals i escoles.

No se’n adonen que si els proletaris no tenim un sou digne, la darrera cosa que farem serà anar de compres? Que sense una política fiscal re-distributiva que generi creixement, les primeres víctimes seran ells? Que l’austeritat econòmica que prediquen és la seva pròpia soga?

Suposo que, en el fons Marx tenia un xic de raó: la propietat et pot convertir en un explotador. Però no pel fet de posseir un miserable quiosquet, sinó per que la por a perdre les quatre engrunes que tens, t’acaba generant un complexe individualista d’odi a la col·lectivitat i als drets comuns, adorant la teva botiga com un fi suprem en si mateix, en comptes d’intentar posar remei a la teva explotació que no és gaire diferent a la d’un treballador de la SEAT.

Anuncis

14 comentaris

  1. Els petits empresaris som rebutjats a parts iguals per esquerra i dreta. Per l’esquerra perque no som ‘treballadors’ en el sentit ortodox i per la dreta perque no som prou ’empresaris’. Els sindicats, com per exemple TRADE no ens entenen, perque quan veuen un autónom veuen o un paleta o un caminoner i res més

    La dreta també ens rebutja, perque som incòmodes perque el teixit econòmic català es basa, especialment, en el petit empresari. La dreta convergent dels 80 va potenciar molt a la botigueta, cert, i la va protegir moltíssim (no així altres formes d’emprenedoria). Pero aquesta CiU no té res a veure amb aquella, en el fons perque la burgesia catalana ha crescut i ara s’ha fet gran (fruit de la bonança econòmica). Ara se’n riuen de nosaltres, però molt botiguer es pensa que compta alguna cosa.

    Entenc al petit botiguer que va obrir i que obre en vaga. Si tens un negoci i estàs en crisi, tancar el dia de vaga són pèrdues i pot voler dir la mort final. Una gran empresa (SEAT, Zona Hermetica…) si li fan vaga ho pot recuperar al dia següent i pot exigir uns ‘serveis mínims’. Pero una botigueta o en el meu cas (consti que vaig fer vaga tot i tenir projectes en marxa) que tinc un estudi i que els beneficis em donen just per a pagar impostos, IRPF, llum, aigua i lloguer i permetre’m algún luxe ¿Què faig? No he entés mai per què els sindicats satanitzen la botigueta de barri i s’acollonen davant El Corte Inglés o les grans superfícies i cadenes.

    No, Arqueoleg. Hi ha petits botiguers i petits empresaris com jo que mimem als nostres treballadors i no explotem a ningú (en tot cas ens explotem a nosaltres mateixos), que paguem els nostres impostos religiosament i que exigim respostes a un govern de dretes obsessionat amb alimentar bancs i grans corporacions i a una esquerra que tantes vegades sembla anclada en el blanc/negre del marxisme-lenninisme de 1917. Que possem en risc la nostra salut i el nostre patrimoni per generar riquesa, productivitat i treball i que, tot i la crisi, seguim lluitant dia a dia, i per a qui és normal està mesos sense cobrar sabent que de tu depenen families senceres (no és el meu cas, però en connec).

    Costa molt classificar-nos. Jo què sóc ¿obrer? ¿patró? ¿proletari? ¿empresari? Jo parlo sempre d’emprenedor, paraula que l’esquerra ha de pendre d’una vegada per parlar d’aquesta nova ‘burgesia’ urbana de professió liberal (arquitectes, dissenyadors, técnics…) que ni són botiguers, ni són patrons però sí tenen un projecte empresarial. És el meu cas i, de moment, en aquest aspecte em sento politicament orfe: ni la dreta ni l’esquerra m’enten. A Alemanya aquesta nova classe social té un partit de referència: Els Verds. A que espera ICV per donar-nos lloc, doncs?

    Amb permís et deixo per aquí (i pels teus lectors) l’article que vaig escriure sobre el que, per a mi, significa ser petit empresari i d’esquerres.

    http://fonsesquerra.wordpress.com/2012/01/23/6-anys-com-a-emprenedor/

    Perdó sí m’ha quedat llarg 😉


    • ICV s’ha d’obrir cap a aquest espai sense que signifiqui oblidar als proletaris i regalar els barris lumpen-proletaris al populisme de PxC.


  2. Dilema difícil i contradictori, com tú mateix exposes al principi del post. El petit empresari vol que la seva empresa funcioni per damunt de tot. Estic segur que el dia de la vaga general hi havia petites empreses que també es van sumar a la vaga. No fiquis a tothom a dins la mateixa bossa.


  3. Jo he estat a les dues bandes, i tot el que puc explicar-te és el meu cas particular com a petit empresari, i desprès de pensar-hi molt t’ho resumeixo:

    1.- Mai em vaig sentir com el veritable propietari, ja que la sensació era més aviat aquella tan coneguda de “jo treballo per l’estat”, a qui vull enganyar.

    2.- Mai vaig poder contractar a ningú, ja que això tan sols hauria estat possible a base d’estafar més o menys a l’estat i al treballador. Per tant vaig optar per estafar-me i explotar-me a mi mateix fins que me’n vaig cansar.

    3.- Molts dels drets que tenim els treballadors, per a una petita empresa poden resultar un veritable drama. Ja sé que no és just, però posat al lloc d’un empresari amb una sola treballadora que t’agafa una baixa per maternitat… això per a la SEAT no és res però per un petit empresari pot arribar a ser insostenible.

    4.- Hi ha molts tipus d’empresaris, del més “pringat” fins al gran empresari que ni es passa per la feina, seria tan injust equiparar-los com dir que tots els funcionaris son iguals o tots els treballadors tenen com a objectiu escaquejar-se. No és tan senzill…

    Per cert, com a treballador sempre he treballat per a petites empreses, i per norma general, això és més fotut del que sembla…


    • Jo també he treballat sempre en petites empreses! I si, és més fotut del que sembla, ja que la relació amb l’empresari es fa molt estranya, ja que per molt bé que et pugui caure mai has d’oblidar que e´s la persona amb capacitat per enviar-te a l’atur de cop.


  4. Suposo que avui en dia el fet de ser “obrer” o “explotador” ho determina més l’actitud davant el treball, davant la col.lectivitat, etc… que no pas si ets autònom o treballador per compte aliè, o qualsevol de les altres mil realitats existents. Malauradament també hi ha molts “obrers” que només pensen en comprar-se unes cortinetes pel “saló” a lo Belen Esteban (sinó fos així ja hauriem fet la revolució) i els importa ben poc lluitar pels drets dels treballadors (ells inclosos) i no s’enfrontaran mai al “patró” per por a perdre la feina o per simple mandra i es baixarien els pantalons fins més avall dels genolls si els hi demanéssin. En això hi tenen molta culpa (sinó tota) els mitjans de comunicació entestats a donar una idea absolutament neoliberal d’organitzar la vida i en donar una visió individualista i sectaria de la societat, per molt que després ho pretenguin dissimular amb súper Maratons suposadament solidaries… “lease” http://disenosocial.org/las-10-estrategias-de-manipulacion-mediatica/


    • No, jo no crec que l’economia depengui d’una “actitud”. Crec que les categories marxistes s’han de revisar, però sense llençar-nos en un postmodernisme subjectiu on tot depengui de sentiments i voluntats


  5. Es un tema complicat. En el tema que millor coneixem, l’arqueologia d’empresa es veu molt sovint com un autónom fa la mateixa feina que tú igual de putejat (perquè la el poc més que guanyen es per a pagar els autónoms i poc més, i al menys els contractats tenim “finiquito” i vacances) igual o més. Una altra cosa que no falta al sector son els contractats (normalment fixes) que es comporten com si l’empresa fos seva i els diners els ficassin ells de la seva butxaca.

    Tot plegat suposo que es tracta més de la mentalitat de la persona i la seva sensibilitat.Si un empresari (petit, mitjà o gran) és un cabró amb els empleats, segurament també ho es en altres facetes de la vida.


  6. No estic del tot d’acord, aquest cop. Conec uns quants botiguers i t’asseguro que no són votants de CIU. A voltes, els negocis passen de generació a generació i t’hi trobes dins, independentment de les teves filies i fòbies polítiques. Que si tinc botiga? No, no. N’hi ha que ho passen malament i no poden permetre’s el luxe de perdre ni un euro. En tanquen un munt cada dia! Una abraaçada.


  7. Estic d’acord amb en PereJP, rebutjats per esquerra i dreta els petits empresaris són, en el fons, la part fonamental del teixit econòmic. Esperem que vaja millor.


  8. No creus que Rato és “treballador” com a alt empleat executiu perquè abans ja ha sigut propietari de mitjans de producció prèviament? És a dir, què preval, que una persona treballi com a cap territorial d’una multinacional per exemple o que amb els diners estalviats/heredats hagi comprat pisos i els llogui? Perquè jo mateix conec gent que té alhora negocis d’aquest tipus i també treballa i rep un salari…


  9. La verdad es que tiene gracia, vas tu con tu post, danto por hecho que los autonomos “no tienen ni puta idea de economia” son gente que ha hecho un negocio y se mantienen a pesar de la crisis, han hecho un plan de negocio, y aunque sea solo por experencia sabarn mas de la microeconomia de su sector que cualquier catedratico.. y llegas tu “un parado” cuyo unico consuelo es que haya mas gente en paro, osea un tio que no sabe ni sacarse las castañas del fuego, creyendose el mas listo me recuerda a cuando la gente hace caso a marx un economista que murio pobre (vaya sabia tanto de economia que ni puta idea de mejorar su vida economica)

    Que arrogancia para ser tan poquito


    • 1) Ya no estoy parado, este post es antiguo!
      2) Marx era doctor en filosofía no en economía

      Ergo… aplicate el cuento!


      • ya se nota que no fue economistas… cualquier lea textos susyo (contradictorios) vera que no tiene ni puta idea..



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: