La Insuportable Lleugeresa del Procés.

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

El dret a la Frivolitat

Jo ja he perdut el compte de la quantitat de col·lectius dels que formo part, rebo tans mails amb convocatòries d’assemblees que trigaria quatre vides per assistir a totes (ara mateix en tinc 239 per obrir), hi ha dies que ja no sé ni de que va la manifestació a la que assisteixo, he arribat a debatre de gestió macro-econòmica i alternatives a les retallades en els indrets més insospitats…

Recordeu com era el món abans de la crisi? Parlar de política era pràcticament un tabú, un hobby freak del qual tan sols n’érem partícips quatre iniciats en la matèria; encara recordo perfectament les constants crítiques d’amics meus sobre com d’avorrit era aquest blog quan versava sovint d’ideologies, partits i democràcia. I si ens referim a l’economia encara pitjor! En els anys de la bombolla immobiliària on tothom (que no es dediqués a l’arqueologia)  tenia un bon sou, adorava el capitalisme  i tan sols s’havia de preocupar de com invertir els seus guanys, conceptes com “prima de risc”, “inflació”, “retallades” o”corralito” eren indesxifrables mots esotèrics que no formaven part del nostre vocabulari habitual.

Aquells que en el millor moment de l’auge econòmic cobràvem 700 euros estant llicenciats, els que mai vam signar una hipoteca perqué teníem claríssim que això petaria, els que ja sortíem al carrer i participàvem en mogudes molt abans que Lehman Brothers  s’enfonsés a Wall Street, perqué la lluita contra la injustícia forma part del nostre ADN, ara ens hem vist absorbits en una espiral de ultra-politització fins a nivells un punt  esquizofrènics i mentalment esgotadors.

 Milan Kundera ja va expressar a “L’insuportable lleugeresa de l’ésser” que si creiem que un instant és irrepetible, negant així l’etern retorn de Nietzche, haurem de suportar sobre els nostres caps la fatigosa pesadesa de la responsabilitat d’actuar de forma absolutament correcta davant la trascentalitat única del moment viscut. I clar, diguéssim que els fets històrics que estem vivint ara mateix estan revestits d’aquesta sensació de ser un punt d’inflexió, una cruïlla de camins al vèrtex d’un precipici,  on una petita desviació ens pot precipitar a l’abisme o dur-nos a la glòria perduda.

És per això que reclamo el meu dret a la frivolitat com una necessitat urgent abans que el meu cap exploti. Necessito una dosi en vena de comedietes banals,  de pop desenfadat amb lletres absurdes o novel·letes d’aventures sense pretensions intel·lectuals. Exigeixo ser alienat televisivament, ballar música petarda tota la nit com si no hi hagués un demà, passar una tarda en un bar on els rumors i xafarderies siguin l’únic tema a debat. No demano tant, oi??