Elogi de la incoherència
febrer 25, 2009
Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.
En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus; Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.
I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.
Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.
Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?
Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?
Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!
PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Stalin era fill d’un sabater, pobre, borratxo i maltractador!!!!!
Per a mi no es tracta d’incoherència, si no simplement d’irrelevància. Un cop algú ha escrit un llibre, ha publicat una idea, ha fet un descobriment, ha compost una simfonia… quina importància poden tenir la vida, la familia o les amistats de fulano? Per això no m’agrada gaire el gènere biogràfic.
Hombreee no crec jo que Stalin sigui precisament famós per les seves aportacions teòriques, ni un exemple admirable per la seva pràctica…
Sobre la pràctica… deixem-ho còrrer. Tot i que cal reconèixer que els principals beneficiaris de la seva pràctica vam ser els paissos europeus occidentals: per temor a una revolució, es van aconseguir millores socials que en un altre context internacional foren impensables.
Però, jo crec que te dos llibres que val la pena llegir: El marxisme i la qüestio nacional i Els fonaments del leninisme.
Jo soc un autèntic anti-capitalista anarquista i ateu, i vinc de família treballadora, atea i en certa part anti-capitalista. Potser un dia d’aquests em revelo i em torno un insuportable capitalista multimilionari i explotador (per portar la contraria).
Off topic: Ja t’he respost el tema de algun programa lliure tipus SPSS. Be free.
Personalment entenc la coherència d’una altra manera.
Una cosa són els origens familiars o el passat (per exemple el passat “quinta marcha” de Pe o el passat “dunkin donuts” de Madonna) i una altra és el present i la carrera artística. Per això hi ha una cosa que es diu “trajectòria”!
Ja vaig reflexionar al darrer post sobre la incoherència d’Alaska que el mateix dia predica a favor dels drets GLBT i participa en un programa de ràdio amb una homòfoba de campionat com la schichtling que posaria a tots els individus no heterosexuals en camps de concentració (i no és la única incoherència d’alaska, eh? li he detectat moltes!). En canvi, hi ha molts artistes i figures públiques que m’importa un bledo com sigui la seva vida privada (treballar en un famosa emissora de ràdio d’extrema dreta o publicar un blog pel que cobres en una web d’extrema dreta NO forma part de la vida privada sinó de la vida pública i professional, eh?), però que en la seva vida pública han demostrat una gran coherència, per bé i per mal.
Per posar exemples de dones-artistes gens cristianes i per res exemple de moral catòlica però en canvi amb una coherència aclaparadora en la seva persona pública: Victoria Abril, Madonna, Björk, Teresa Iturrioz, Mylène Farmer, Lucia Etxebarria fins i tot Penélope Cruz (volia treballar amb Almodovar i va fer tot el possible, volia treballar a USA i guanyar l’oscar i ha fet unes passes COHERENTS que passaven per participar en molts bodrios de películ·les).
En definitiva, ser coherent no vol dir ser un ingenu o un mort de gana!, senzillament vol dir tenir unes manifestacions públiques mínimament acords amb les teves accions públiques i viceversa! Ser coherent forma part del cultivar la imatge pública, per res ho veig com una virtut cristiana. A més, la màxima principal de la coherència en la nostra civilització és completament oposada a la idea catòlica de coherència: allò de que “la dona del cèsar no només ha de ser virtuosa sinó que ho ha de semblar”!
Per altra banda, la coherència és el que fa que l’autor d’unes obres disperses el puguem considerar “artista”, “filòsof”, “polític”, “científic”… Per posar un altre exemple: a mi la única coherència que m’importa de Marx i que en tot cas podria criticar o lloar és la coherència interna del seu discurs!
Es nota que si jo fes el test de Proust puntuaria la coherència com la qualitat que més valoro tant en un home com en una dona, eh?
Ah i un altre exemple femení de coherència que segur que odiaràs: Pilar Rahola 😉
El problema de la coherència és que els que uns veuen com clarament incoherent altres ho veuen supercoherent…
Però en tot cas jo no parlo de coherència de la vida privada amb la vida pública sinó d’una vida pública coherent en ella mateixa (amb independència de com sigui la vida privada).
me has echado de menos??
por otra parte como dijo albert einstein.
«Dar el ejemplo no es la principal manera de influir sobre los demás; es la única manera.»
A fin de cuentas el mundo esta lleno de marketing, mucha gente sabe decir palabras bonitas, lo malo es que esas palabras bonitas no se contrastan,
Ademas que hay de malo en que esa gente que juzga a los demas se les aplique mi misma regla…
acaso estas en contra de la igualidad.
No seria mejor un mundo menos hipocrita.
La sofística ja va descobrir en els arguments ad hominem una mina per no haver de pensar com rebatir l’adversari, n’hi havia prou descalificant-lo. I continuem igual, mirant el dit que assenyala la lluna i no la lluna.
Salutacions!
La meva naturalesa bipolar que m’arrossega irresistiblement en una permanent munyanya russa sentimental en cicles d’autodestrucció-egolatria fa que em senti totalment atret per les persones contradictòries!
De fet, podriem dir que em semblen ridículs i obsolets els estrictes dogmes inmutables i la ética personal sotmesa a uns ideals suprems inqüestionables.
I si, Theo, crec que has posat el dit a la llaga: el teu coment resumeix exacatment el que jo volia dir: quan la falta d’arguments impedeix rebatre una idea o descalificar un obra, el recurs més fàcil sempre és atacar la vida personal!
Com es pot elogiar la incoherència i escriure un blog on la majoria de relats tenen una linia semblant?
El teu discurs ha canviat quan feies una broma o tan sols per utilitzar la fina ironia.
Per tant, si vols elogiar la incoherencia hauries de començar per ser incoherent.
Per la resta, la crítica de la manía d’ajuntar el discurs i el que era la persona en la seva vida em sembla una reflexio que molts ens hauriem d’aplicar…
“si vols elogiar la incoherencia hauries de començar per ser incoherent”
La meva coherència és basa en l’elogi d ela incoherència, de la meteixa forma que trobo que no hi ha res més radicalment sincer que reconèixer la hipocresia pròpia! Oi que sona incohrent? Doncs no ho és!
Doncs no li diguis coherència per les connotacions moralistes que té, però digues-li “consistència”… Jo sí que penso que el que perdura (a nivell d’idees, discurs, obres d’art, ciència…) és allò consistent. I no és un concepte només moral (“predicar amb l’exemple”), sinó estètic, social, psicològic…
Per alguna cosa no sóc relativista i sí crec que, encara que no podem absolutitzar i que no existeix el “bé” ni el “mal” en termes absoluts, sí que existeix el “millor” i el “pitjor” i clarament allò “consistent” és més convincent que allò que és més “dispers” o “inconsistent”: i això val tant per la cuina com per la filosofia!
Altra cosa és acceptar que la contradicció forma part de la naturalesa humana, però crec que barregem temes. Tornant a Marx o Chomski, si em semblen incoherents és per les contradiccions internes dels seus discursos, no per la seva biografia!
Ara bé, pel que fa al problema de separar la vida privada de la pública, encara que la divisió ens pot semblar molt clara i sent políticament correctes diríem que “una cosa no té res a veure amb l’altra”… a veure qui és el guapo que si fos director de recursos humans contractaria un expresidiari?
El moviment feminista i el moviment gai han demostrat que el concepte “privat” no deixa de ser una categoria de dominació social i que tot és susceptible de ser polititzat i entrar a l’arena pública. Fa pocs anys es considerava que els maltractaments a les dones eren “un tema privat de cada casa que no s’havia de discutir” i que l’homosexualitat era una cosa que havia d’estar relegada al secret i l’ocultació (mentre que l’heterosexualitat sempre ha estat una cosa eminentment pública).
Ull amb defendre a ultrança la vida privada i la completa impermeabilitat de l’esfera “privada” perquè darrere d’aquests conceptes aparentment neutres hi ha molts interessos polítics!
Uiu Rafa! Barreges coses molt diferents eh! Una cosa és la vida privada entesa com a fenòmen global i col·lectiu i una cosa molt diferent és el que fa un senyor X amb noms i cognoms a casa seva!
Si pensessim que la vida privada és absolutament polititzable cauriem dins l’espionatge de la RDA reflexat al film “La vida de los otros”, que es el greu error del marxisme, per cert!!
Pot ser i ha de ser potencialment polititzable (quan sorgeixin conflictes com el masclisme o l’homofòbia, per exemple, que provoquin una lluita social). Això no vol dir que estigui a favor d’un estat-gran hermano ni molt menys. Ara que amb facebook i demés cada dia la societat s’assembla més al big brother!
En tot cas, tornant a “la vida de los otros”, avui dia la gent fa cua per prestar-se a ser observat amb càmeres i gravat amb micròfons. Només cal veure un càsting de GH! Orwell es va quedar curt!
La gran diferència entre les xarxes socials i “LA vida de los otros” és qe en el priemr cas e´s tú voluntariament qui decideix amb llibertat que vols fer públic, emntre que en el segón cas sense cap emna de permis no consciència l’estat s’assabente de qué succeeix a casa teva
Um, Arqueòleg (i disculpeu Rafel i tu que clave cullerada en la vostra conversa), el que passa és que “la vida privada entesa com a fenòmen global i col·lectiu” no és més que una generalització o abstracció que eleborem a partir del que fan molts “senyors X [o senyores X, és clar] amb noms i cognoms a casa seva”. I encara que estic d’acord que, en principi, no s’ha d’anar a ficar el nas en la vida privada de ningú, hi ha determinats casos que potser sí que justificarien que es denunciara la incoherència entre vida privada i discurs públic: pensem en el cas d’un polític manifestament homòfob que en la seua vida privada fóra homosexual practicant; no us sembla que, si l’homofòbia del discurs i de les propostes o actuacions d’aquest polític arribara a un cert grau, podria estar justificat l’outing que per a aquests casos preconitzen determinats sectors del moviment LGTB?
I per cert, Arqueòleg, felicitats -amb una mica de retard- per haver retrobat la teua estimada Arqueologia! Per molts anys!
Jo crec que el tema del outing és com un As a la màniga, una trampa, una drecera perfectament aplicable (en aquest acs es evident que la finalitat justifica els mitjans) per tal de presionar a un polític, però no hauriem d’evitar caure en la “Salsa rosa” sistemàtica epr molt temptadora que sigui,
Jo crec q sortir del armari ha de ser un acte voluntari, per mi molt necessari, però respecto les circumstàncies personals de cada escú.
Anyway aquest tema donaria epr un altre post paralel
[…] una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la […]