David Cameron instaura l’Anarcocapitalisme a UK

Poc es pensava el pobre Mikhaïl Bakunin que la seva utopia d’acabar amb l’Estat, es portaria a terme per una coalició entre el Partit Conservador i el Liberal del Regne Unit  tot i que, com veurem , ni el fons ni les formes coincideixen exactament amb els plantejaments teòrics del noble rus.

Doncs si, ahir el Primer Ministre anglès va anunciar el magnicidi de l’Estat del Benestar: dintre de poc totes les escoles, hospitals, carreteres, biblioteques, transports, parcs, jardins, museus i altres dependències públiques passaran a estar administrades per mans privades, jibaritzant la tasca del Govern exclusivament a la Justícia, Policia i Exèrcit. És a dir, els britànics pagaran impostos tan sols per finançar les forces de repressió, que vetllen per la propietat privada i l’ordre social, així com per pagar  plusvàlues als empresaris que s’enriquiran gestionant serveis bàsics.

Cameron ha pretés dissimular aquest demencial atac terrorista darrere l’edulcorat eufemisme de “Big Society” afirmant que els voluntaris i les ONG també podran fer-se carreg de les administracions liberalitzades. Ah fantàstic! Així doncs quan algú s’hagi d’operar del cor l’atendrà un voluntari amateur que es dedica a la cardiologia com a hobby en el seu temps lliure per amor a l’art? Meravellós! Ja de pas podrien deixar la Monarquia en mans de Pallassos sense Fronteres que ho farien igual de bé!

En realitat el Govern anglès segueix fil per randa els principis ultraliberals de l’Escola de Chicago de Milton Friedman, molt ben sintetitzats per l’intel·lectual Naomi Klein al documental “La Teoria del Shock” (vegeu-lo al blog de Madebymiki). Segons Friedman la confusió social pròpia dels moments de crisis extremes, polítiques o econòmiques, han de ser aprofitats per destruir serveis públics i deixar-los en mans del mercat.

Els pioners en experimentar amb aquesta doctrina van ser els militars Augusto Pinochet a Xile  el 1973 i Jorge Rafael Videla a Argentina el 1979, llençant els opositors a les seves privatitzacions  al mar. El  seu brillant resultat va inspirar, posteriorment, a Tatcher i Reagan als anys 80’s, que no varen dubtar a aprofitar la Guerra de les Malvines i la fi de la Guerra Freda com a moment de “Shock” per amagar les seves maniobres neoliberals.

I finalment trobem a una Europa en estat de Shock total, entregada per complert a la dreta, sense una espurna de l’esperit revolucionari  del món islàmic i disposada a deglutir sense miraments aquest genocidi econòmic que abocarà a la societat cap al tercermundisme i la misèria de facto. Però no passa res, total, com deia Margaret Tatcher: “Els pobres ho son per que volen” i qui és Cameron per negar el caprici de viure en la immundícia a milers de ciutadans?

I recordeu: aquest és el model de Rajoy, així que el 2013 ens toca a nosaltres! Si algú pensava fer oposicions, millor que es dediqui a una altre cosa!

Elogi de la incoherència

Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia  d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.

En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus;  Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.

I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.

Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.

Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?

Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?

Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!

PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville