h1

Existeix una Cultura Urbana i una Cultura Rural?

Juny 2, 2015

#urban

Jo sempre he dit que em sento molt més proper  d’un habitant de Madrid, Manhattan, París o Londres que d’algú que visqui a Esterri d’Àneu o Camprodon, tot i que la distància física sigui molt menor o que ens uneixi l’anecdòtic i trivial fet de parlar la mateixa llengua. Per mi resulta obvi que les experiències vitals diàries a qualsevol macro-polis occidental son molt més similars entre si, que no envers un petit poble del seu voltant.

No tinc res en contra dels pobles ni de la gent que els habita, simplement no es la meva cultura. De la mateixa forma que no sento cap menyspreu envers els heterosexuals, els budistes, els col·leccionistes de segells o els amants del jazz; els respecto però no m’hi sento identificat. Jo m’he socialitzat dins un entorn radicalment urbanita, en barris de 55.000 habitants/km2, es a dir, 5.486 vegades més densitat que el Pallars Jussà. Es impossible que dues realitats materials amb unes condicions objectives tan absolutament diferents hagin donat lloc a fets socials i culturals que tinguin remotament res a veure.

L’antropologia social ens mostra com la Cultura Urbana es basa en una frenètica dialèctica d’infinites interaccions efímeres entre persones desconegudes entre si. La ciutat es l’escenari passiu on flueix a alta velocitat aquesta massa de milers transeünts, coberts darrere diverses mascares i capes d’anonimat, que es relacionen mitjançant unes mínimes convencions de freda cortesia.

En certes ocasions puntuals es produeix una “efervescència col·lectiva, com diu Durkheim, quan centenars d’aquestes persones es concentren puntualment en un mateix indret amb un objectiu comú (agafar el metro, una manifestació, una festa, fer cruising, una barbacoa, banyar-se a la platja, un concert…), llavors deixen de ser una massa anònima, per esdevindre una multitud organitzada. Posteriorment es tornen a dissoldre i cada un torna al seu espai privat, on l’individu es desvincula completament de la comunitat.

Aquest gran anonimat permet encabir una elevadíssima heterogeneïtat de classes socials, tribus urbanes, religions ètnies, orientacions sexuals, estils de vestir o llengües en un mateix indret (que es poden segregar en espais diferenciats o no), produint interrelacions o conflictes segons cada cas.

Es el teòric situacionista Henri Lefevre el primer en fer una defensa de l’urbanisme com a forma de vida i que en planteja la seva gran potencialitat revolucionaria, degut a la imprevisibilitat de les seves relacions socials entre desconeguts units per uns objectius concrets.

#rural

.

La Cultura Rural, pel contrari, basa les relacions en un grup petit d’individus on no hi ha la menor possibilitat d’anonimat. Existeix un fort sentiment de comunitat, amb una identitat grupal molt forta, així com una elevada solidaritat i reciprocitat entorn un igualitarisme on tota diferència esdevé odiosa, i no diguem ja l’arribada d’elements nous al grup, fet que es sol produir a l’estiu. La xafarderia es troba a l’ordre del dia, doncs no existeix un límit clar que permeti diferenciar entre la vida privada i la comunitària. Les tradicions, els rituals i el folklore solen tindre una presència fonamental a l’hora d’estructurar la societat, com a forma de transmissió intergeneracional dels seus valors culturals, socials i de gènere.

En la ruralitat els llaços familiars tenen molt pes alhora d’establir relacions socials i normalment existeix una ideologia natalista que exerceix una elevada pressió sobre els joves per tal que es casin i es reprodueixin quan abans millor i aportin nova força de treball al camp. Això implica que els valors heteropatriarcals, com la homofòbia i la divisió sexual del treball, solen ser molt més forts que a la ciutat, on la criança d’un individu resulta més costosa i la seva incorporació en un mercat de treball post-industrial acostuma a ser molt més tardana, com ja vaig explicar en un altre article. Sempre m’he preguntat si jo hauria pogut sortir de l’armari als 12 anys si la meva mare no hagués emigrat d’un poble de 200 habitants quan era adolescent.

A tall d’exemple, recordo el funeral de la meva àvia, al que hi va assistir tot el poble, on vaig descobrir tot una rígida i complexe ritualització i simbolisme, on els homes havien d’anar davant el taüt, sense barrejar-se amb les dones dins l’esglesia o a l’hora de donar el pesam als familiars. Mai he vist res semblant en una ciutat.

Això, lligat a una demografia envellida (degut a l’emigració) i a que l’esglesia es el principal nucli de socialització en molts pobles, predisposa a la cultura rural a tindre uns valors molt més conservadors i a votar políticament a la dreta nacionalista, mentre que a les ciutats trobem una clara divisió classista i política de l’espai entre els barris obrers (proclius a l’esquerra o a la ultradreta) i els burgesos (favorables a la dreta liberal). Ho podem veure reflectit clarament al observar el mapa dels resultats polítics a Catalunya, Castella, Galícia o a EUA, però això no es compleix en altres zones, com Andalusia, Extremadura o molts indrets de Sud Amèrica. Com a materialista històric m’atreviria a plantejar que un dels principals factors que distorsionen aquests valors es l’estructura de la propietat de la terra: allí on els pagesos son jornalers a sou de grans terratinents latifundistes tenen més presència les ideologies derivades de l’esquerra marxista, mentre que on els camperols son petits propietaris de la terra solen tendir políticament a la dreta. Un factor que va ser determinant en les polítiques econòmiques dels primers anys de la Revolució Russa, on es va produir el debat entre Lenin i Stalin obre si col·lectivitzar o no les terres, produint dramàtics enfrontaments amb els “kulaks”, els petits propietaris agrícoles.

I tot això sense fer esment de les condicions estructurals i del mode de producció, doncs resulta evident que una economia urbana industrial o post-industrial, basada en els serveis i la transmissió d’informació, poc o res té a veure amb una societat rural depenent del sector primari, ja sigui ramaderia, agricultura, silvicultura o extracció de matèries primeres. Alguns sociòlegs rurals apunten, però, a que la mecanització dels treballs agrícoles, l’arribada de les tecnologies de la informació, el turisme rural o la millora de les xarxes de comunicació podria estar “urbanitzant” lleugerament certes costums rurals.

Evidentment que en aquest article tan sols he apuntat vagament les línies generals de dues cultures que s’han estudiat àrduament per part de les ciències socials. També apuntar que entre les grans megaurbs i els poblets semiabandonats del Pirineu existeix una infinita gamma de  matisos.

Anuncis

23 comentaris

  1. Brf, arqui…en gairebé tot tens raó, però jo crec que ho veiem molt des del nostre prisma on vivim eh (Barcelona etc)?
    Es veritat que les ciutats són punt de bescanvi d’idees etc i arriben les noves coses més aviat, però amb el vot no es tan sols l’organització de la terra sinó com s’estructuren societats i si existeixen llocs comuns de feina o de socialització ( a part de la terra)–> Als EUA l’únic partit progressista sorgit apareix a la zona de Minnesota arribant al 10% dels vots, l’Alentejo també es rural, a Itàlia, el principal graner de vots del PCI era la Emilia-Romagna, al Regne Unit les zones on guanya el Labour són antigues conques mineres amb petites ciutats (vot superior al de Boroughs de Londres), a Suècia les zones del nord fusteres són de l’esquerra i les grans ciutats són feus absoluts de la dreta com Etocolm o a Indonèsia, sense oblidar que hi han ciutats i ciutats.


    • Òbviament no pretenia fer una teoria perfecte sense excepcions. Com ja he dit, que el camp voti a l’esquerra es quelcom que passa força sovint depenent de els relacions de propietat de la terra (o de la mina de carbó de Gales, que es exactament el mateix). M’agradaria molt veure amb detall quines son les causes de cada escún dels casos que apuntes, però sospito que en cap cas es tracten de petits pagesos propietaris. Igual si i hi ha una causa molt diferent i particular… a saber.


    • Per cert, et recomano el film “Pride” que explica les divertides contradiccions de l’esquerra laborista anglesa als anys 80’s entre els grups rurals que estaven en vaga pel tancament de les mines i els grups de gais urbans que els donaven suport.


  2. Preclara inteligencia e impecable redacción. ¡Te admiro, chaval!.


  3. Interessant el que dius però no ho compartisc. Jo visc a València ciutat, la meua dona és d’un poble d’uns 10.000 habitants situada a 8 quilòmetres. Doncs bé, si anem a Figueres ens sentim com a casa, el mercat d’aquesta població és pràcticament idèntic al del seu poble Meliana. Això és així perquè estem en la mateixa cultura, que és la catalana. Jo en sent a casa a Catalunya o les Illes perquè parlen la meua llengua. Aquest és el factor fonamental. la llengua. Em sent més valencià a Catalunya que a València perquè el castellà és la llengua que s’ha imposat.

    Tant ella com jo tenim família castellana o andalusa. Quan Pepa era una xiqueta de 10 any va anar a Ciudad Real, va sentir-se en l’estranger perquè la gent la considerava estrangera a ella. A mi em va passar el mateix a Jaén, la terra de ma mare, però no la meua. No m’hi sent identificat. Igual té que siga o poble petit que una ciutat gran. És la llengua el que importa.

    Hem tingut problemes a Madrid, Sevilla i Gran Canàries perquè quan ens han sentit parlar entre nosaltres en la nostra llengua hem hagut de sentir comentaris ofensius tipus “que si los catalanes eso o lo catalanes aquello”. A Sevilla en concret, ciutat que té un nombre similar d’habitants que València van ser agredits físicament quan estàvem sopant en un restaurant just enfront de la Torre del Oro. Un desgraciat va dir-nos “Catalanes de mierda” quan jo estava amb la meua dona a soles i li parlava a ella. Hi havia gent que parlava en anglés, però això no els molesta a aquesta gentola de merda. La meua dona va dir-me que fer com si no haguera sentit res, però quan el tiparraco va dir-me “Me cago en tu puta madre” – que feia poc havia mor i era andalusa – m’encarí a ell i el seu amic i m’agrediren a base d’hòsties. Van vindre els cambrers per separar-nos. Segons ells, jo era “culpable” per “provocar-los”, “por hablar en catalán”. Quan aní a presentar denúncia a la policia el poli que m’atengué em va repetir allò del cambrer: “Es que ustedes los catalanes…” Total, que la culpa era meua perquè en comissaria la meua dona estava plorant i jo li vaig dir “No plores, dona, que no passa res.” Li vaig demanar el paper de la denúncia al poli i el vaig esgarrar davant d’ell. Sense mirar-li a la cara ens vam anar.

    Tots això em va reafirmar que entre eixa gentussa i jo hi ha alguna cosa personal com diria no sé se Serrat o Sabina que és , precisament, del poble de ma mare, Úbeda.

    Salut


    • Be, comprenc que has construït la teva identitat a partir d’insults i mofes. Jo si vols et puc dir com ens tractaven als de ciutat quan anàvem a estiuejar al poble (català, catalaníssim) que si pixapins, que si “kamacus” etc… També et podria dir que quan he anat a Madrid, m’he sentit com a casa al cap de 5 minuts, que mai he tingut el menor problema per ser català, just al contrari. Experiències personals, infinites.

      A l’article, però, no m’he basat en visions particulars, experiències subjectives o sentiments, sinó estudis científics, sociològics i antropològics.


      • Perdona, però això no és cert:

        “Be, comprenc que has construït la teva identitat a partir d’insults i mofes.”

        Jo he construït la meua identitat com tothom, vivint en un lloc al qual pertany. Els insults i mofes no tenen res a veure. Tinc amics en tots els llocs, però això no vol dir que ma casa és ma casa i no Hong-Kong ni Munich. I pel que dius de Madrid, Esperanza Aguirre no és cap excepció. Recorda que abans que “los catalanes” se quedaren amb certa empresa enegètica va decklarar que s’estimava mésd que ho feren els alemanys. No tot és q

        Em jugue tot el que vulgues que tu mateix coneixes catalans que han tingut problemes pel simple fet de ser catalans, oi que sí?

        Salut


  4. Perdó, acabe.

    No tot és qüestió de nombre d’habitants.


  5. Estaria bé que posessis les fonts de tot això que dius o que almenys diguessis de quines zones rurals parles, perquè sinó sembla que mai hagis sortit dels quatre carrers que delimiten el teu barri i la teva estructura mental.

    Només anomenes dos teòrics, un que va viure al segle XIX i un altre que va morir fa gairebé 25 anys i ets capaç d’afirmar sense ruboritzar-te que als pobles hi existeix una “ideologia natalista” sense posar cap dada, que es vota majoritàriament la “dreta nacionalista” sense afegir cap altre variable que el ruralisme com si això fos l’únic determinant del vot, parles de l’estructura de la propietat de la terra com si aquesta estés igualment distribuida a la Garrotxa que las Hurdes i atenció! que la “l’església és el principal nucli de socialització”! Però tu en quin món vius? Compra’t un bitllet de tren i viatja una mica, descobriràs un món nou i t’obrirà la ment.


    • La principal font bibliogràfica del meu artícle es el llibre “Sociedades Movedizas. Pasos hacia una antropologia de las calles” publicat pel professor d’Antropologia Urbana de la UB, Manuel Delgado, qui recentment va donar suport a la CUP, per cert. Editorial Anagrama, 2007.
      A diferència de les meves publicacions científiques, que pots llegir al meu perfil d’Academia.edu, no tinc per costum al blog fer pública la bibliografia en la que em baso, ja que el tipus de públic no sol ser especialitzat. Però no tinc cap problema en facilitar-la si algú me la demana, faltaria més.
      Jo viatjo molt, especialment a pobles petits. El meu treball de fi de carrera va ser el fruït de 3 anys de treball de camp en un poble de 20 habitants de l’Alta Garrotxa, per exemple. Però com no baso les meves publicacions en experiències subjectives ni en anècdotes trivials sinó en la ciència, no veig com hauria d’influir que viatgés més o menys en les meves publicacions. Afortunadament la majoria de publicacions científiques estan online i no cal viatjar gens per aconseguir-les


      • Doncs res, segueix assegudet al sofà, llegint i dient barbaritats de l’estil aquest de l’església com a nucli de socialització. I per cert, no et bases “en experiències subjectives ni en anècdotes trivials” però l’únic exemple que ets capaç´de posar és el de l’enterrament de la teva àvia.


        • Com deia abans, jo no he construït la meua identitat “a partir d’insults i mofes” sinó a partir de la interacció amb el meu entorn social, com tot el món. Malgrat els comentaris de tipus “cosmopolita” de “Jo soy ciudadano del mundo y tu te miras el ombligo y me siento igual aquí que en Moscú o en New York”, això és més fals que Judes. El suposat “cosmopolita” no pot sentir-se igual que en casa en Moscú perquè el que importa no és si és una ciutat o un poble ni el nombre d’habitants, sinó la cultura, això és el que ens identifica. Jo no em sent en ma casa a Londres ni en una població petita “near” Manchester on treballa el meu nebot. Això no té res ni amb mi ni amb ell. Jo em sent com a casa a Barcelona o a Meliana, que té deu mil habitants, i sóc de València. No em sent a casa a Requena que és de la província de València, però castellana. Ni em puc sentir com a casa a Madrid o a París. A més, “cosmopolites” en som tots perquè tots som “ciutadans del món”.

          I no es tracta d’una cosa subjectiva. Si analitzem els resultats electorals al País Valencià, veurem la importància de la llengua i a cultura. El país és dual, amb comarques castellanes i catalanes. Doncs bé, Compromís ha triplicat els seus vots en tota la zona catalanoparlant. És la primera força en la ciutat de València, amb quasi u milió d’habitant i a Meliana, deu mil. En canvi no és rellevant a l’interior castellanoparlant, on pràcticament no existeix.

          El que és rellevant no és ni el camp ni la ciutat, ni el nombre d’habitants, sinó la llengua i la cultura.

          Salut.


          • Això d’escriure en català i posar en castellà les paraules d’un suposat “cosmopolita” (entre cometes a l’original) és tota una declaració d’intencions amb mala bava.

            Aquests etnocentristes són tan previsibles…


          • La paraula “etnocentrista” està fora de lloc. Per què no em dius directament “racista”? Ètnia i raça són conceptes massa pròxims. Jo parle de llengua i cultura, no d’ADN.

            Per altra banda, tan “al.leatori” és nàixer en un lloc on es parla tal llengua que fer-ho en l’extraradi d’una gran ciutat. No et sembla? Tot és fortuït. Fins i tot ser fill de la mare d’un. No per això anem a deixar d’estimar-la; no perquè siga millor ni pitjor, sinó perquè és la nostra amb defectes i virtuts.


        • No sé perqué em molesto a contestar els teus comentaris o a donar-te bibliografia. Es com donar trufes als porcs. No entenc perqué et pares a comentar un blog que està a anys llum del teu nivell intel·lectual i de comprensió lectora. T’explico q cap de les teories son meves sino de prestigiosos científics i tu erre q erre q si no viatjo. No has entès ni una puta coma de res. Al·lucino. Prova amb “Teo va al zoo” que aquest blog et va gran


  6. Amb motiu de la lectura del teu article, Arqueòleg, trobo oportú portar a col·lació unes paraules que pronuncià en Pablo Iglesias al seu primer míting a Barcelona: “Quan jo sóc a barris o ciutats com ara Cornellà, em sento com a casa, com si fos a Vallecas”.

    Recordo que aquesta frase provocà l’ira de no pocs tuitaires indepes, els quals començaren a publicar gràfics que demostraven, segons ells, que la vida d’un habitant d’un barri obrer o d’una ciutat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona era molt més cara que la d’un resident d’un barri de classe treballadora o d’una població de l’Àrea Metropolitana de Madrid.

    A en Pablo Iglesias li van caure les conegudes acusacions de lerrouxista, d’espanyolista, de fatxa d’esquerres, etc., per part d’aquests tuitaires indepes. A molts d’ells, segons el meu parer, els cegava el seu nacionalisme, el qual no els deixava veure l’internacionalisme d’en Pablo Iglesias. I sí, ja sé que molts indepes em constestarien amb sornegueria: “Sí, sí, molt internacionalisme, però la unitat d’Espanya, sagrada, i tots els catalanets, espanyolets”.


    • No sé si sentir-me al.ludit o no. El cas és que “nacionalisme” i “internacionalisme” no són incompatibles. Alguna cosa he viatjat i alguna noció tinc del món. He estat en el barris obrers de París i de Marsella i no m’he sentit com a casa, perquè no és ma casa. Em solidaritze amb la classe obrera internacional, estic a favor dels palestins i en contra dels sionistes. Però jo no sóc palestí ni ell és català-valencià encara que vivim en poblacions d’un nombre semblant d’habitants. No passa res en ser diferents, tot ho som. El problema és quan volen “uniformar-nos” a tots igual seguint el model d’Orwell en les seues novel.les. M’agrada molt Galiza i tinc amic nacionalistes allà; però jo no sóc gallec ni en puc sentir català allà perquè el seu país és Galiza i no els Països Catalans. I si es tracta de ser tan solidaris amb tothom, haurem de demanar formar un estar amb els països del Magreb i repartir-nos la “renda per càpita”, segur que els obreres de l’extraradi de Madrid estan encantats. També he estat en Euskadi i he estat molt bé, però per molt hospitalaris que siguen els bascos, que ho són, ni ells són catalans ni jo basc. És una realitat diferent.

      EUPV -sucursal de IU – s’ha afonat preciosament per això. Obeïxen a Madrid i ací estem per una altra cosa. Els seus vots han anat a parar en massa a Compromís i ells han quedat fora de les Corts. Per cert que Compromís està molt per damunt de Podemos en el País Valencià.


    • Encertadíssim comentari!! Molt bona observació!


  7. “Cosmopolita” es diu igual en castellà que en català. Entre cometes he escrit coses tant en una llengua com en altra. No comprenc la violència verbal que fas servir, les al·lusions a la “mala bava” etc. Si he posat la frase que et refereixes en castellà és perquè fins ara els que se les havien donat de “cosmopolites” amb mi perquè o defensava el català eren castellans; castellans d’eixos que tenen un odi atàvic al català. Em va passar en algun lloc en castellà. Mai no m’havia passar en un bloc en català.

    Bon senyal per al català. He pogut comprovar – i no ho dic per tu – que a Catalunya hi ha nazis que s’expressen en català, cosa inaudita en la resta del Països Catalans.

    Pose entre cometes cites literals i a mi això m’ho digueren en castellà per una cosa tan ridícula de dir “Bon dia” en un bloc castellà a un païsà.


  8. No sé si la vida urbana i la rural es poden considerar dues cultures diferents, pel damunt de fronteres ètniques, lingüístiques i nacionals, però si que són dos estils de vida ben diferenciats. Tanmateix, em penso que la valoració que es té del camp depèn molt de la valoració que en fan els urbanites.

    Els antics l’imaginaven com una arcàdia feliç, i van inventar la poesia bucòlica; els humanistes veien el camp com un refugi dels maldecaps de la cort, i els romàntics, després, el consideraven com l’indret on es mantenien més pures les essències de la pàtria, i es dedicaven al costumisme folklòric.

    Però els naturalistes es van adonar que fora ciutat no tot eren flors i violes, i van inventar el drama rural. Més recentment, continuant per aquesta via de degradació, molts comediògrafs han utilitzat el personatge del “cateto” de poble per fer riure el públic urbà.

    I també cal tenir en compte com la gent del camp els veuen a si mateixos. Perquè hi ha molts erudits locals, fadristerns amb estudis, que es dediquen a les cròniques i la prosa memorialista. I no vulgueu saber l’opinió que aquests camperols il·lustrats tenen de la gent de ciutat.

    I ara que hi penso, jo sóc urbanita de segona generació: tots els meus avis eren pagesos. Quan he anat als pobles dels meus ancestres, sense sentir-m’hi estrany (perquè sóc prou estrany per mi mateix i no en sabria sentir estrany enlloc), he trobat que tot un món separa la seva cultura de la meva.


    • Bon comentari amb aquest encertadíssim repàs literari! Merci


    • Jo crec que actualment i ahir ho llegia en un llibre, que la cultura rural s’està perdent i s’està urbanitzant. Es bo? Crec que la cultura rural es desenvolupa per si mateixa, sent més oberta i que poc a poc va abandonant certs temes com això de estratègia de natalitat o no acceptació de l’homosexualitat. No concebo la cultura rural com l’oposició de la urbanitat.

      Realment actualment hi ha una visió molt urbana del món, que predomina i que sovint adaptem poc els estris al pensar rural, com el terme cultura, que sovint el que ve dels pobles es menyspreat pel món urbà i també pel rural mateix, com comentes aquesta degradació de tenir el cateto de poble.

      Tanmateix no crec que poguem considerar una millor que l’altra, la part urbana necessita el sector primari per alimentar-se i la part rural fa un ús i incorpora la cultura urbana en el seu dia a dia i no el pot negar.
      A més, actualment hi ha una revalorització de fets que són eminentment rurals, com el crear coses ja sigui mobles, ceràmica, conserves o menjar, els productes eco, naturals…

      Personalment, els anys que he estat a bcn sempre m’he sentit com una forastera. Sóc d’un poble petit i algunes vegades m’he sentit menyspreada el fet de ser-ho. I això només ha fonamentat el depreciï cap a les urbes i especialment barcelona. Crec que com a persones que podem pensar sobre aquests temes també cal buscar la justa mesura de les nostres paraules i repensar els discursos que utilitzem alhora de parlar i pensar i que ens ajudin a repensar el món que tenim al voltant. I realment, crec que el millor seria una hibridació entre aquestes 2 cultures intentant combinar el que té bo i positiu una i l’altra, ja que no es contraposen.


      • Es cert que en alguns indrets la vida rural s’està “urbanitzant” amb noves tecnologies, i una economia més de turisme i menys agrícola.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: