15M: Un any de llums, ombres (i reptes de futur)

Un any d’assemblees, manifestacions, xerrades, cartells, somnis, tendes de campanya, megàfons, cadenes de mails infinites… Ha valgut la pena? Ho hem fet prou bé? Ha estat tot plegat un miratge? S’ha perdut la il·lusió inicial? Analitzem-ho!

LLUMS

1) Politització: EL 15M ha estat una formidable escola política per a molts. Gent que mai havia debatut sobre ideologia en públic, que no sabia organitzar una manifestació o que mai havia moderat una assemblea  han crescut interiorment fins a esdevindre puntals organitzatius.

2) Rejoveniment i sacsejada: Moltes associacions de veïns, sindicats i partits polítics pateixen una greu gerontocràcia, amb cúpules envellides i decrèpites que viuen atrinxerades en els seus càrrecs des de fa dècades, amb rutines antidemocràtiques desconnectades de la societat que els envolta i la tecnologia actual, que permet agilitzar la forma de prendre decisions. Això ha fet que algunes organitzacions, com ICV, es donin per al·ludides i obrin les seves assembles a una major horitzontalitat i participació directa per part dels moviments socials. Altres col·lectius, en canvi, segueixen pensant que això no va amb ells i que una junta formada exclusivament per jubilats octogenaris amb tics messiànics és d’allò més prometedor.

3) Pensament positiu: Amb un atur a màxims històrics, desnonaments , corrupció , retallades dràstiques l’estat del benestar i rescats bancaris, era una veritable epopeia canalitzar aquest malestar en alguna cosa creativa i constructiva sense caure en un odi rabiós i populista. Sens dubte el canvi de consciència és una revolució en si mateixa i un primer pas imprescindible per qualsevol transformació material.

4) Assenyalar els veritables culpables: Mentre la dreta democràtica i el nou feixisme identitari  ens bombardegen a diari amb cortines de fum, presentant a immigrants o a Madrid com l’origen de tots els mals, el 15M ha posat clarament l’accent en visualitzar als veritables culpables de tot plegat: el neoliberalisme, els bancs i les grans empreses, situant la dialèctica esquerra-dreta com a únic eix polític possible en aquest moment.

5) Internacionalisme: Per fi un moviment social espanyol ha trencat fronteres i s’ha escampat per tota l’escorça terrestre! Des d’Egipte a Tel Aviv, des d’Islàndia a Wall Street, demostrant un cop més que davant un fenomen tan global com aquesta crisi provocada per un mercat planetari sense fronteres, les casposes respostes proteccionistes, ètniques o identitàries  no son solució a res, sinó part del problema. La classe treballadora no pot perdre ni un instant discutint entre barretines, reggeton o sevillanes mentre la voracitat especuladora no l’atura cap duana.

6) Accions locals: Aturar desnonaments, recollida de signatures per les causes més variades, ocupar ambulatoris tancats, talls d’autopistes, movilitzacions per la vaga general, xerrades, campanyes de difusió… el dia a dia del 15M ha aportat una gran quantitat de micro-lluites en cada districte, en racons perifèrics de les ciutats sovint invisibilitats per la seva marginalitat.

OMBRES

1) Adanisme: El principal problema en que s’ha topat, un cop i un altre, el 15M ha estat el fet de creure que el món va començar fa un any i que abans d’ells no hi havia ningú. Ja hem comentat alguns vicis de partits, sindicats i AAVV tradicionals, però això no és motiu suficient per infravalorar i ningunejar a qui porta dècades lluitant per unes idees molt similars a les del 15M, fins al punt de posar al mateix sac a històrics lluitadors anti-franquistes amb els hereus del franquisme. Un xic d’humilitat i una bona lliçó d’història mai van malament.

2) Oportunisme: La temptació de manipular políticament a una massa de gent tan gran és tan suculenta que, desgraciadament, alguns no l’han pogut resistir, amb major o menor subtilesa. Respecto l’estratègia de captar militants dels moviments socials, sempre i quant això no acabi representant la fi de la pluralitat del moviment, la fragmentació de les energies o la submissió sectària a unes sigles determinades, marginant a qui no dugui un carnet a la boca. I si juguem a aquest joc, juguem-hi tots, que els que militem en partits amb representació parlamentària també hi tenim dret! O no?

3) Populisme: La línia que separa la indignació cívica de la massa enfurismada amb torxes i forques, disposada a acabar violentament amb tot, és molt fina. Afortunadament els sectors més ultres, provinents de l’anacrònic i desorientat moviment okupa, van abandonar el 15M tan ràpid com aquest va acabar les acampades i es va posar a treballar en comissions on s’havia de pensar. En ocasions puntuals, però, aquests sectors, al marge de tot consens assembleari s’han dedicat a rebentar manifestacions amb accions violentes, legitimant així la criminalització de la dreta a tot el 15M.

4) Urbanisme i centralisme: A nivell estatal totes les decisions i convocatòries, sobretot al principi, passaven per Puerta del Sol a Madrid, i per Plaça Catalunya a Barcelona.  La descentralització a les ciutats del cinturó urbà va costar i, no diguem ja, les assemblees de barri, que van ser les primeres en morir, en quan va arribar el fred. Als pobles de l’interior em consta que tot el moviment ni hi ha posat el peu, més enllà de les localitats per on va passar la Marxa Indignada.

REPTES DE FUTUR

Rejovenir i sacsejar els partits, les AAVV, els sindicats, les ONG, les associacions de tot tipus, però sense entrar en una guerra oberta amb els que no ho vulguin fer. Posar la democràcia directa en el centre del debat polític. Crear ponts i punts de trobada per a tots els moviments socials de tota mena per tal d’exercir com a fil conductor de totes les lluites que sorgiran en paral·lel, davant les polítiques cada cop més radicals de la dreta catalana i espanyola. Crear la base per una resistència pacífica que sigui el motor de canvi de mentalitat.

En definitiva, potenciar les seves virtuts, evitant la temptació de repetir alguns errors!