15M: Un any de llums, ombres (i reptes de futur)

Un any d’assemblees, manifestacions, xerrades, cartells, somnis, tendes de campanya, megàfons, cadenes de mails infinites… Ha valgut la pena? Ho hem fet prou bé? Ha estat tot plegat un miratge? S’ha perdut la il·lusió inicial? Analitzem-ho!

LLUMS

1) Politització: EL 15M ha estat una formidable escola política per a molts. Gent que mai havia debatut sobre ideologia en públic, que no sabia organitzar una manifestació o que mai havia moderat una assemblea  han crescut interiorment fins a esdevindre puntals organitzatius.

2) Rejoveniment i sacsejada: Moltes associacions de veïns, sindicats i partits polítics pateixen una greu gerontocràcia, amb cúpules envellides i decrèpites que viuen atrinxerades en els seus càrrecs des de fa dècades, amb rutines antidemocràtiques desconnectades de la societat que els envolta i la tecnologia actual, que permet agilitzar la forma de prendre decisions. Això ha fet que algunes organitzacions, com ICV, es donin per al·ludides i obrin les seves assembles a una major horitzontalitat i participació directa per part dels moviments socials. Altres col·lectius, en canvi, segueixen pensant que això no va amb ells i que una junta formada exclusivament per jubilats octogenaris amb tics messiànics és d’allò més prometedor.

3) Pensament positiu: Amb un atur a màxims històrics, desnonaments , corrupció , retallades dràstiques l’estat del benestar i rescats bancaris, era una veritable epopeia canalitzar aquest malestar en alguna cosa creativa i constructiva sense caure en un odi rabiós i populista. Sens dubte el canvi de consciència és una revolució en si mateixa i un primer pas imprescindible per qualsevol transformació material.

4) Assenyalar els veritables culpables: Mentre la dreta democràtica i el nou feixisme identitari  ens bombardegen a diari amb cortines de fum, presentant a immigrants o a Madrid com l’origen de tots els mals, el 15M ha posat clarament l’accent en visualitzar als veritables culpables de tot plegat: el neoliberalisme, els bancs i les grans empreses, situant la dialèctica esquerra-dreta com a únic eix polític possible en aquest moment.

5) Internacionalisme: Per fi un moviment social espanyol ha trencat fronteres i s’ha escampat per tota l’escorça terrestre! Des d’Egipte a Tel Aviv, des d’Islàndia a Wall Street, demostrant un cop més que davant un fenomen tan global com aquesta crisi provocada per un mercat planetari sense fronteres, les casposes respostes proteccionistes, ètniques o identitàries  no son solució a res, sinó part del problema. La classe treballadora no pot perdre ni un instant discutint entre barretines, reggeton o sevillanes mentre la voracitat especuladora no l’atura cap duana.

6) Accions locals: Aturar desnonaments, recollida de signatures per les causes més variades, ocupar ambulatoris tancats, talls d’autopistes, movilitzacions per la vaga general, xerrades, campanyes de difusió… el dia a dia del 15M ha aportat una gran quantitat de micro-lluites en cada districte, en racons perifèrics de les ciutats sovint invisibilitats per la seva marginalitat.

OMBRES

1) Adanisme: El principal problema en que s’ha topat, un cop i un altre, el 15M ha estat el fet de creure que el món va començar fa un any i que abans d’ells no hi havia ningú. Ja hem comentat alguns vicis de partits, sindicats i AAVV tradicionals, però això no és motiu suficient per infravalorar i ningunejar a qui porta dècades lluitant per unes idees molt similars a les del 15M, fins al punt de posar al mateix sac a històrics lluitadors anti-franquistes amb els hereus del franquisme. Un xic d’humilitat i una bona lliçó d’història mai van malament.

2) Oportunisme: La temptació de manipular políticament a una massa de gent tan gran és tan suculenta que, desgraciadament, alguns no l’han pogut resistir, amb major o menor subtilesa. Respecto l’estratègia de captar militants dels moviments socials, sempre i quant això no acabi representant la fi de la pluralitat del moviment, la fragmentació de les energies o la submissió sectària a unes sigles determinades, marginant a qui no dugui un carnet a la boca. I si juguem a aquest joc, juguem-hi tots, que els que militem en partits amb representació parlamentària també hi tenim dret! O no?

3) Populisme: La línia que separa la indignació cívica de la massa enfurismada amb torxes i forques, disposada a acabar violentament amb tot, és molt fina. Afortunadament els sectors més ultres, provinents de l’anacrònic i desorientat moviment okupa, van abandonar el 15M tan ràpid com aquest va acabar les acampades i es va posar a treballar en comissions on s’havia de pensar. En ocasions puntuals, però, aquests sectors, al marge de tot consens assembleari s’han dedicat a rebentar manifestacions amb accions violentes, legitimant així la criminalització de la dreta a tot el 15M.

4) Urbanisme i centralisme: A nivell estatal totes les decisions i convocatòries, sobretot al principi, passaven per Puerta del Sol a Madrid, i per Plaça Catalunya a Barcelona.  La descentralització a les ciutats del cinturó urbà va costar i, no diguem ja, les assemblees de barri, que van ser les primeres en morir, en quan va arribar el fred. Als pobles de l’interior em consta que tot el moviment ni hi ha posat el peu, més enllà de les localitats per on va passar la Marxa Indignada.

REPTES DE FUTUR

Rejovenir i sacsejar els partits, les AAVV, els sindicats, les ONG, les associacions de tot tipus, però sense entrar en una guerra oberta amb els que no ho vulguin fer. Posar la democràcia directa en el centre del debat polític. Crear ponts i punts de trobada per a tots els moviments socials de tota mena per tal d’exercir com a fil conductor de totes les lluites que sorgiran en paral·lel, davant les polítiques cada cop més radicals de la dreta catalana i espanyola. Crear la base per una resistència pacífica que sigui el motor de canvi de mentalitat.

En definitiva, potenciar les seves virtuts, evitant la temptació de repetir alguns errors!

Indignació i Populisme

Les masses enfurismades sempre m’han causat certa desconfiança, doncs mai saps si estas davant d’un Octubre Roig o d’una inquisitorial Caça de Bruixes. Una mobilització cridanera pot esdevindre una poderosa eina de lluita o, pel contrari, un tumult feixista a punt de posar-se el capirot del Ku Klux Klan. Tot depèn de si els guia el cap o l’estómac.

Fa uns dies llegia una frase al cèlebre blog “Pijus Econòmicus” d’Alberto Garzón, un jove (i guapíssim) economista que va ser un dels portaveus del moviment 15M i que recentment ha esdevingut diputat del grup IU-ICV al Congrés:

“K. Polanyi advertía, la desregulación agresiva y los avances ultraliberales son la antesala del fascismo, ya que éste último nace como intento social de protegerse ante los excesos de extender el libre-mercado. La frustración social, de hecho, puede ser más fácilmente canalizada por movimientos populistas y de extrema derecha, los cuales ofrecerán un culpable claro y externo (políticos, inmigrantes, etc.) y ofrecerán soluciones radicales.”

Immediatament em van vindre al cap algunes de les recents mobilitzacions veïnals de la meva ciutat, sorgides des de la indignació envers les retallades en sanitat i protagonitzades per veïns d’avançada edat i pocs estudis acadèmics. Es tracta, en tot cas, de gent molt cabrejada, amb molta energia per cridar i ganes de trobar a un culpable fàcil a qui fer pagar per totes les seves desgràcies i, sense més dilació, dur-lo a la forca o a la foguera.

Evidentment els “culpables fàcils” no son els paradisos fiscals, la ideologia neoliberal, els fons d’inversió, les agències de regulació o el voraç sistema bancari; aquests responsables últims de la crisi son entitats llunyanes, etèries, impersonals i difuses que funcionen amb uns maquiavèl·lics sistemes tan complexes que ni els seus propis protagonistes acaben d’assimilar. Resulta molt més senzill acusar de tots els mals imaginables al primer regidor de festejos que passi pel davant o, com no, plantejar que la millor forma d’evitar la destrucció de l’estat del benestar passa per deixar-ne fora a una part de la població en funció de la seva religió, color de pell o país de procedència.

En un moment on sembla que els partits i sindicats no han sabut canalitzar aquesta indignació, on cap de les ideologies clàssiques de l’esquerra (marxisme i socialdemocràcia) ha sabut articular un discurs alternatiu al neoliberal, resulta molt temptador impulsar un populisme visceral i destructiu, el caldo de cultiu ideal per l’extrema dreta.  Es per això que resulta tan necessari el Moviment 15M: per ser un contrapés que ompli els crits de discurs ideològic, avantposant els raonaments complexos al nihilisme destructiu sense més, donant més pes al cervell que al fetge.

Ecopijos o Perroflautas?

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos“ (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas” (i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

15M vs Maig del 68: semblances i diferències

– El Maig del 68 es produeix en un context econòmic de  crisi incipient, després d’un període d’un gran creixement econòmic i l’atur juvenil era el primer símptoma. El 15 M es produeix en mig d’una crisi brutal, després d’un creixement econòmic bestial i un atur juvenil del 40%.

-En quant al context polític i ideològic, la dreta liberal de Charles de Gaulle estava al poder a França, on estava sorgint un moviment d’extrema dreta arrel del conflicte a Algèria, mentre que la esquerra mirava amb desconfiança al comunisme soviètic, molt desgastat per la primavera de Praga, i sorgien noves ideologies alternatives com el maoisme, el freudomarxisme de W. Reich, l’existencialisme de Sartre o l’estructuralisme de Levi Strauss. A Espanya es troba la  presumpta socialdemocràcia al poder, absolutament desgastada per la seva política neoliberal, amb una pujança incipient del neofeixisme xenòfob i sense cap mena de perspectiva ideològica innovadora a l’esquerra.

– El Maig del 68 s’inicia com un moviment estudiantil i universitari a la Sorbona, sorgit de l’emancipació de la joventut estudiantil com a nou col·lectiu social desvinculat de la producció laboral. El 15M apareix a les xarxes socials, com a  nou espai polític: el món virtual, completament individualitzat i desvinculat de tot col·lectiu organitzat anterior.

– Al cap de pocs dies de protestes, a París es fa una gran mobilització i s’aconsegueix una aliança amb el món obrer, fent una Vaga General espontània amb ocupacions a les fàbriques de Renault, controladors aeris, miners del carbó, industrials, serveis o periodistes; proletaris, agricultors tallen el subministrament de productes a la capital, deixant-la aïllada.; els sindicats i el PCF els acaben donant suport El moviment “Democràcia Real Ya”, s’ha desvinculat totalment dels sindicats i les fàbriques, tot i que ara es planteja organitzar una Vaga General.

-Conseqüències polítiques immediates: Charles de Gaulle dissol l’Assemblea, convoca eleccions anticipades i guanya de carrer a les urnes, mentre que el PCF i els socialistes s’enfonsen totalment. Dies després del 15M a Espanya hi van haver eleccions municipals en les quals el PSOE va obtenir els pitjors resultats de la seva història, perdent quasi tots els governs autonòmics i municipals, mentre el PP arrasava i IU-ICV no acaba d’aixecar el cap.

– Conseqüències polítiques a llarg plaç: De Gaulle intenta portar a terme algunes de les reivindicacions del Maig del 68, com la descentralització regional. sotmetent-les a referèndum: fracassa estrepitosament i es retira. L’esquerra inicia un procés de transformació interna, abandonant paulatinament els postulats més ortodoxos del comunisme soviètic, incorporant els principis de l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme, els drets GLTB o de les minories racials. Que passarà amb el 15M?

– Altres diferències del Maig del 68 és que si van sorgir líders i portaveus, com Daniel Cohn-Bendit, actualment eurodiputat del Partit Verd, juntament amb Raül Romeva d’ICV. Algunes semblances serien que la violència policial va provocar una onada de solidaritat amb el moviment arreu del país.