Dues tardes a l’Òpera
Mai 28, 2010
Jo sempre havia tingut estúpids perjudicis envers la Òpera, herència d’una adolescència kalimotxera i hippypunkarra, així com producte dels traumes infantils provocats pel meu pare, un talifan de Wagner, que despertava a tot el barri al ritme tronador de la Cavalcada de les Valquiries, que feia tremolar la cimentació del meu edifici.
Peró finalment em vaig decidir a superar aquesta ridícula mania, per tal d’ampliar els meus horitzons de pedantèrrim snobisme mariculte i abordar en tota la seva esplendor aquest art dins el seu més elevat temple: El Gran Teatre del Liceu. I que millor que escollir dues obres ben diferents: un clàssic trillat, i una provocadora transgressió avantguardista.
Al contrari del que havia imaginat el distingit edifici no estava poblat per velles burgeses fent ostentació de la seva posició social i ni tan sols empraven binocles per espiar-se entre elles, la qual cosa em va lliurar d’haver de robar les perles i el bisó a la meva mare, per tal de no donar la nota, tot i que hauria estat força divertit.
Així doncs, després de xarrupar una copa al barroquíssim Saló dels Miralls, jo i el meu xicot ens vam dirigir a les butaques més elevades i vertiginoses del recinte des d’on, feia 118 anys, l’anarquista Santiago Salvador havia llençat un artefacte explosiu contra les graderies causant 22 morts i 35 ferits, durant una representació de “Guillerm Tell”.
Il Trovatore de Giuseppe Verdi
He arribat a la conclusió que Wagner deuria ser com el Heavie Metal del segle XIX i Verdi l’equivalent decimonònic del Pop: la seva música, tot i el seu dens virtuosisme, es força enganxosa i accessible, i la trama de la obra, un truculent culebrot amorós, faria les delícies a qualsevol sobretaula marujil!
La posada en escena, dirigida per Gilbert Delfo, era veritablement zen i minimalista, la qual cosa va ser un xic decebedora: per un cop que vaig a la òpera hauria preferit uns decorats ben recarregats i exagerats! Una sobredosi de romanticisme i patrioterisme italià que entusiasmaria a qualsevol convergent amb trempera.
Us deixo amb l’escena més arxiconeguda, “El Cor dels Gitanos”:
Les Mamelles de Tirèses de Poulènc
Res a veure amb l’anterior: una divertidíssima comèdia francesa, amb una música lleugera i ballable, basada en una peça teatral del pare del surrealisme Apollinaire que, a partir d’un mite greg, aborda sense cap mirament el feminisme, la transexualitat queer, la demografia, la sexualitat i la crítica al periodisme.
Amb un argument que sembla sorgit de la ment de l’Almodovar primerenc i una estètica visual warholiana a mig camí entre un quadre de Dalí, un videoclip de Lady Gaga i una escèna de “The Rocky Horror Picture Show”, sens dubte em va deixar ben bocabadat!
Doncs res, ara que he perdut la virginitat operística, ja tinc ganes de repetir ben aviat! Tot i que crec que deixaré el sexe dur wagnerià per mes endavant…
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Jo he escoltat fragments de Wagner i no goso, és massa heavy per mi. Ara estic pendent de poder veure Carmen al setembre, si trobo entrades 🙂
Certament Wagner és molt heavy, i per això m’agrada molt. Verdi era com els Pet Shop Boys de l’epoca, massa enganxifós pel meu gust.
M’has fet venir ganes d’anar al Liceu… és una experiència que encara no he vingut.
Teniu raó, Wagner es totalment hAEAvie. On has après anglès?
Wagner era un romàntic i les seves obres expressaven la lluita del sentiment contra la raó, del pathos contra el logos, la voluntat com a màxima força, com Schopehauer i Nietzeche s’encarregarien de plasmar a la filosofia (Tot i que el nacionalisme wagnerià acabaria separant aquests dos genis).
Efectivament, Verdi era, com ara ho és el pop, un esbargiment banal i estúpid per acontentar a zombies sense entranyes ni cervell, que tan sols busquen un mitja per a distreure’s de com les seves vides alienades s’arrosseguen penosament fins la mort. En fi, com dirien els meus avis, “no está hecha la miel para la boca del cerdo”.
“Quien quiera comprender a la Alemania nacionalsocialista debe de conocer a Wagner”.
ADOLF HITLER
Desde su temprana juventud fue Hitler un apasionado admirador de Wagner, y todavía hacia el final de su vida gustaba de comentar en el círculo de sus generales y camaradas del partido lo que sus óperas le habían significado siempre. Sabido es que fue un asiduo visitante de los festivales de Bayreuth y de la casa Wahnfried, donde aún vivía el hijo del compositor, Sigfried Wagner, y su esposa inglesa, Winifred, a quien también admiraba.
Se complacía en decir que encontró inspiración y estímulo en las óperas de Wagner. Pero aun cuando en esos monólogos Hitler se refería a “Tristán e Isolda”, como la obra maestra del compositor, Shirer cree que fue “El anillo del Nibelungo” el que dio a Alemania y muy especialmente al Tercer Reich, el mito germánico antiguo que tanto necesitaba el Füehrer en su política de guerra y exterminio.
NO DUBTAVA PAS QUE T’AGRADARIA WAGNER, COM A BON NACIONALISTA!
http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Godwin
Ja he repetit moltes vegades que no soc nacionalista.
Pensava que no et rebaixaries a fer servir una fal·làcia tan poc aconseguida i més pròpia dels debats d'”alto y claro” que d’un bloc que pretén ser el refugi d’intel·lectuals i persones amb seny, però una vegada més has decidit decepcionar-me.
Per posar un exemple, Hitler era vegetarià, Ghandi era vegetarià, ergo Ghandi era nazi, no?
Va, per favor, que pensava que el troll aquí era jo, no em treguis la feina…!
Desgraciadament encara hi ha molts prejudicis, sobretot per part de la gent jove, envers l’òpera i la música clàssica en general, i és una pena, perquè negar les gran obres de la història de la música és com només llegir Stieg Larsson i despreciar Shakespeare.
Celebro la teva introducció a aquest món. L’òpera és un espectacle colossal, boig, n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos; i un, quan més hi va, més s’aficiona.
A més, no és un espectacle car, i menys tenint en compte tots els efectius que hi intervenen (desde muntadors, acomodadors, tècnics… fins a la orquestra i el cantants). Si que és veritat que pots gastar-te (al liceu) fins a 188 euros en una localitat, però sempre hi ha lloc al 50% de descompte a última hora i per menys de 30 euros tens un butaca fantàstica.
Per suposat, és un llenguatge que cal conèixer, és com tot, s’hi ha d’entrar, i per a això s’ha d’estar disposat.
Ara, un sempre acaba tenint unes preferències, jo hagués estat incapaç d’aguantar Il Trovatore.
Tens molta amb la reflexió de l’herència del teu passat. Tots aquells que ens hem passat les nits de la nostra adolèscencia i premónadult entre birres de barril mig calentes, kalimotxo i ratafies en festes majors, hem desenvolupat un gust per la música curiós. Jo encara porto a l’ipod la mateixa música de fa 10.
Respecte a l’òpera jo la vaig descobrir redactana la tesina la banda sonora de la qual és l’òpera Dido i Eneas, una delícia!
Benvingut al món de l’òpera, a l’art total, com en diuen alguns estudiosos. D’òpera n’he escotat molta, una de les meves passions musicals, i n’he vist en directe poques, tot i que això d’anar al Liceu sempre fa gràcia. Suposo que abans o després vau anar al cafè de l’Òpera, un lloc on pots comprovar la poca burgesia que queda que va al liceu, i un record d’un passat impossible de repetir.
diuen que en l’origen de l’ecologia hi ha el nazisme, o sigui que … bé, a mi Wagner m’agrada i no sóc gaire nacionalista, per no dir gens (ai aquests tòpiiiiiicssss). Me n’alegro que t’ho hagis passat bé a l’òpera, jo encara no ho he aconseguit 🙂
Em pensava que ja havia sentit a dir tot el que es pot dir sobre Wagner, però tu ho has superat: dir que és SEXE DUR! Hahahaha.
Lo de Verdi deuen ser caricies, doncs…
Aquesta segona crida molt l’atenció!
jo crec que més que heavie,en wagner devia ser el Josmar de l’època
Jo sempre he admirat la pompositat barata de RIgoletto. Vida dissoluta i autocomplacència en vena!