David Cameron instaura l’Anarcocapitalisme a UK

Poc es pensava el pobre Mikhaïl Bakunin que la seva utopia d’acabar amb l’Estat, es portaria a terme per una coalició entre el Partit Conservador i el Liberal del Regne Unit  tot i que, com veurem , ni el fons ni les formes coincideixen exactament amb els plantejaments teòrics del noble rus.

Doncs si, ahir el Primer Ministre anglès va anunciar el magnicidi de l’Estat del Benestar: dintre de poc totes les escoles, hospitals, carreteres, biblioteques, transports, parcs, jardins, museus i altres dependències públiques passaran a estar administrades per mans privades, jibaritzant la tasca del Govern exclusivament a la Justícia, Policia i Exèrcit. És a dir, els britànics pagaran impostos tan sols per finançar les forces de repressió, que vetllen per la propietat privada i l’ordre social, així com per pagar  plusvàlues als empresaris que s’enriquiran gestionant serveis bàsics.

Cameron ha pretés dissimular aquest demencial atac terrorista darrere l’edulcorat eufemisme de “Big Society” afirmant que els voluntaris i les ONG també podran fer-se carreg de les administracions liberalitzades. Ah fantàstic! Així doncs quan algú s’hagi d’operar del cor l’atendrà un voluntari amateur que es dedica a la cardiologia com a hobby en el seu temps lliure per amor a l’art? Meravellós! Ja de pas podrien deixar la Monarquia en mans de Pallassos sense Fronteres que ho farien igual de bé!

En realitat el Govern anglès segueix fil per randa els principis ultraliberals de l’Escola de Chicago de Milton Friedman, molt ben sintetitzats per l’intel·lectual Naomi Klein al documental “La Teoria del Shock” (vegeu-lo al blog de Madebymiki). Segons Friedman la confusió social pròpia dels moments de crisis extremes, polítiques o econòmiques, han de ser aprofitats per destruir serveis públics i deixar-los en mans del mercat.

Els pioners en experimentar amb aquesta doctrina van ser els militars Augusto Pinochet a Xile  el 1973 i Jorge Rafael Videla a Argentina el 1979, llençant els opositors a les seves privatitzacions  al mar. El  seu brillant resultat va inspirar, posteriorment, a Tatcher i Reagan als anys 80’s, que no varen dubtar a aprofitar la Guerra de les Malvines i la fi de la Guerra Freda com a moment de “Shock” per amagar les seves maniobres neoliberals.

I finalment trobem a una Europa en estat de Shock total, entregada per complert a la dreta, sense una espurna de l’esperit revolucionari  del món islàmic i disposada a deglutir sense miraments aquest genocidi econòmic que abocarà a la societat cap al tercermundisme i la misèria de facto. Però no passa res, total, com deia Margaret Tatcher: “Els pobres ho son per que volen” i qui és Cameron per negar el caprici de viure en la immundícia a milers de ciutadans?

I recordeu: aquest és el model de Rajoy, així que el 2013 ens toca a nosaltres! Si algú pensava fer oposicions, millor que es dediqui a una altre cosa!

Dues tardes a l’Òpera

Jo sempre havia tingut estúpids perjudicis envers la Òpera, herència d’una adolescència kalimotxera i hippypunkarra, així com producte dels traumes infantils provocats pel meu pare, un talifan de Wagner, que despertava a tot el barri al ritme tronador de la Cavalcada de les Valquiries, que feia tremolar la cimentació del meu edifici.

Peró finalment em vaig decidir a superar aquesta ridícula mania, per tal d’ampliar els meus horitzons de pedantèrrim snobisme mariculte i abordar en tota la seva esplendor aquest art dins el seu més elevat temple: El Gran Teatre del Liceu. I que millor que escollir dues obres ben diferents: un clàssic trillat, i una provocadora transgressió avantguardista.

Al contrari del que havia imaginat el distingit edifici no estava poblat per velles burgeses fent ostentació de la seva posició social i ni tan sols empraven binocles per espiar-se entre elles, la qual cosa em va lliurar d’haver de robar les perles i el bisó a la meva mare, per tal de no donar la nota, tot i que hauria estat força divertit.

Així doncs, després de xarrupar una copa al barroquíssim Saló dels Miralls, jo i el meu xicot ens vam dirigir a les butaques més elevades i vertiginoses del recinte des d’on, feia 118 anys, l’anarquista Santiago Salvador havia llençat un artefacte explosiu contra les graderies causant 22 morts i 35 ferits, durant una representació de “Guillerm Tell”.

Il Trovatore de Giuseppe Verdi

He arribat a la conclusió que Wagner deuria ser com el Heavie Metal del segle XIX i Verdi l’equivalent decimonònic del Pop: la seva música, tot i el seu dens virtuosisme, es força enganxosa i accessible, i la trama de la obra, un truculent culebrot amorós, faria les delícies a qualsevol sobretaula marujil!

La posada en escena, dirigida per Gilbert Delfo, era veritablement zen i minimalista, la qual cosa va ser un xic decebedora: per un cop que vaig a la òpera hauria preferit uns decorats ben recarregats i exagerats! Una sobredosi de romanticisme i patrioterisme italià que entusiasmaria a qualsevol convergent amb trempera.

Us deixo amb l’escena més arxiconeguda, “El Cor dels Gitanos”:

Les Mamelles de Tirèses de Poulènc

Res a veure amb l’anterior: una divertidíssima comèdia francesa, amb una música lleugera i ballable, basada en una peça teatral del pare del surrealisme Apollinaire que, a partir d’un mite greg, aborda sense cap mirament el feminisme, la transexualitat queer, la demografia, la sexualitat i la crítica al periodisme.

Amb un argument que sembla sorgit de la ment de l’Almodovar primerenc i una estètica visual warholiana a mig camí entre un quadre de Dalí, un videoclip de Lady Gaga i una escèna de “The Rocky Horror Picture Show”, sens dubte em va deixar ben bocabadat!

Doncs res, ara que he perdut la virginitat operística, ja tinc ganes de repetir ben aviat! Tot i que crec que deixaré el sexe dur wagnerià per mes endavant…

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

Llista oficial de col·lectius ofesos per aquest blog

Jo sempre he dit que resulta molt difícil dur la torxa de la veritat sense cremar la barba a ningú, es a dir, que la única forma de quedar bé amb tothom és sent extremadament hipòcrita, fals, nyonyo o, simplement no dir res. I clar aquest no és el meu cas!

Doncs bé, avui m’he decidit a fer una recopilació de tots els col·lectius que, d’una forma més o menys violenta, s’han sentit ofesos per algun dels posts publicats per mi en aquesta web. Si algú creu que mereix ser a la llista i no hi surt… es pot donar per ofès doblement, of course!

“Tan sols hi ha quelcom pitjor a que parlin malament de tú…

i es que no parlin de tú“

Oscar Wilde

– MariPedants avorrides: Ui nena t’has equivocat en una lletra del nom d’un film! Ai per favor la cita d’aquest filòsof es inexacta! Mira que no posar bibliografia de 50 cites a cada post… segur que et vas llicenciar a la tòmbola! Curiosament aquestes víbores crticones, a més pedanteria menys capacitat tenen per crear quelcom per elles mateixes! Creuran que faig Tesis Doctorals i que dedico 8h a escriure els posts?

–Vegetarians: després de desmuntar científicament tots i cada un dels arguments pels quals menjar carn és dolent , vaig rebre uns quants comentaris acusant-me de frívol, tonto, mal educat i recordant-me com viuen les pobres gallinetes a les granges!

-Hippies: Sortint d’una traumàtica Festa de la Terra al Parc de la Ciutadella vaig redactar un post enumerant la quantitat de ximpleries anticientífiques que s’arriben a empassar els practicants de Taixi, shiatsu, budisme etc… Una amiga meva es va molestar un xic, peró com es tan hippi es va limitar a abraçar-me i netejar-me l’aura!

–Gais de dretes: En el mític post on vaig fer un repàs als blogs més destacats de membres homosexuals afins a la ala més ultra del PP vaig aixecar la ira d’un tal Candy Love que em va acusar de cateta, provinciana i garrula per parlar en català

–Gais d’esquerres: alguns amics meus es van molestar bastant quan vaig comparar la passada edició de la Manifetsació del Orgull GLTB (organitzada per col·lectius anti-sismeta i alternatius) amb el PRIDE (convocat per les empreses dedicades al oci gai i tots els partits excepte el PP). Jo no hi puc fer res si a una convocatòria tan sols hi havien els 4 gats de sempre amb una carrossa destartalada i l’altre va esdevenir la màxima concentració del glamour mundial!

–Heteromachos: El fet que analitzés antropològicament l’absurda forma de lligar dels heterosexuals machoman, no va causar gaire furor entre uns companys de feina que es van sentir, amb raó, al·ludits al respecte! Molt presumir d’endur-se les guiris borratxes al llit, peró quan es presenta una ninfòmana ardent fugen corrents!

–Seguidors del Barça: Un dia baixant per la Rambla de la meva ciutat vaig haver de demanar disculpes a 3 ex-companys d’esplai que s’havien cabrejat moltíssim pel meu post “El Barça no és Catalunya” on comparava als aficionats blaugrana amb una colla d’orangutans violents i semi-analfabets manipulats per una secta capitalista.

–Anarquistes: Aquest es un dels grups ideològics que més s’ha arribat a ofendre amb el meu blog fins a límits fora de tota racionalitat (uns membres de la CNT em van a arribar a amenaçar personalment). Val a dir que el despreci es mutu: sempre que puc recordo com Ron Paul es un llibertari que es va presentar a les primàries de la ultradreta americana, com la seva ideologia idealista comparteix molts punts en comú amb el capitalsime individualista, perquè no votar tan sols dona governs al PP, o com de gloriós va ser el Maig del 37. El fet que anomenés al kamarada Obama líder de l’esquerra mundial, tampoc els hi va fer gaire gràcia! Quin poc sentit del humor!

–Fans del rock: els heavies i altres membres de tribus urbanes vulgars i ordinaries no els ha agradat que jo els recordi com de passada de moda està aquesta música tan absurdament barroca i estilísticament conservadora, així com que el Pop és el só de la Revolució i la Llibertat.

–Fans del Punk: tampoc als seguidors del kalimotxo els va fer gaire gràcia que assenyalés com de patètic resulta seguir l’estètica punkarra amb més de 16 anys i que les crestes estan tan mortes com Eduardo Benavente.

– Residents en poblacions rurals: Cada any quan torno d’excavar una cova sepulcral prehistòrica exiliat tot sòl en un poblet de 300 habitanits, faig un escrit enfotent-me de la garruleria rústica, el folklore, la llei electoral, el rock català, la homofòbia així com la poca modernitat que s’hi respira. Quan vaig emprar aquests tòpics per atacar a Joan Carretero, em vaig veure obligat a disculpar-me per la meva agressivitat visceral antri-rural.

–Catòlics: La meva excel·lent entrevista a la Verge de Montserrat, on aquesta apareixia caracteritzada com una depravada nimfòmana, drogoaddicte i pederasta va encendre als talibans del Papa i aquests em van reptar a repetir l’experiment amb Mahoma. Òbviament no em va tremolar el pols en fer-ho i cap lector islàmic es va molestar en absolut, posant de manifest la intransigència inquisidora del cristianisme. Els catòlics també s’havien sentit molestos en recordar-lis com varen cremar la Biblioteca d’Alexandira.

–Membres de la dreta en general: Carlistes, homòfobs, racistes viguetans, masclistes, capitalistes, sionistes, expoliadors de jaciments, membres de Reagrupament.cat… la llista és tan llarga que no us avorriré! Per mi es un veritable honor que aquesta gentussa m’odii!! Cada insult que rebo de els cavernes troglodites és com una medalla a la meva incansable lluita per la llum, raó i el progrés de la Humanitat.

–Nacionalistes: Aquest és el TOP 1 de persones ofeses i hipersensibles amb aquest blog. Es cert que motius no els hi sobren: he ridiculitzat tots i cada un dels pilars de els seves pàtries, banderes, herois nacionals, referèndums de fireta o mites ridículs! Peró l’únic cop en tota la meva vida que m’he vist obligat a esborrar un posts sencer va ser quan un neonazi catalanista es va obsessionar amb mi, enviant-me correus amb insults i amenaces o intentant canviar el pasword d’aquesta web. Tranquils que encara guardo el borrador sobre els meus descobriments històrics que demostren com Rafael de Casanova era un traïdor espanyolista!

A qui creieu que podria ofendre a partir d’ara? Proposeu!

IDEOLOGIES INCOHERENTS (III): L’Anarquisme Independentista

En aquesta darrera entrega sobre la incoherència ideològica més freak, abordarem un cas patològic de contradicció extrema, força present per desgracia al moviment okupa català: la impossible barreja entre una ideologia l’objectiu principal de la qual és abolir els estats (l’anarquisme) i una altre que té com a única premissa teòrica és crear-ne de nous (l’independentisme).

Coincidint amb la nova onada de referèndums/performance folklòrics, sense cap garantia ni control democràtic, que ens ve a sobre (no fos cas que prestéssim massa atenció a la corrupció de la burgesia catalana), és una perfecte ocasió per analitzar aquest irresoluble galimaties polític!

A Catalunya trobem diversos col·lectius anarco-independentietses com  Negres Tempestes, Col·lectiu Icària o Catarko que  l’11 de Setembre formen el “Bloc Negre”, un espai propi llibertari dins la manifestació independentista. Al País Basc existeix Anarkherria.

Els seus plantejaments es basen en algunes cites de Bakunin i Kropopkin en els que plantejaven bucòlics alliberaments de les nacions sotmeses als grans imperis del s.XIX com el rus o l’austrohungar. Per tal de documentar-me sobre el tema m’he llegit el llibre “Anarquisme i alliberament nacional”, que us podeu descarregar en PDF clicant aquí: .Anarquisme i alliberament nacional

· Que els diferència del anarquisme clàssic?

Bàsicament critiquen durament la CNT i al anarcosindicalisme tradicional per la reproducció del marc estatal espanyol en l’àmbit  de lluita, l’ús exclusiu del castellà com a llengua vehicular, l’acceptació del concepte d’Espanya com a quelcom natural, així com menyspreu pels nacionalismes perifèrics. També li tiren en cara els lideratges messiànics, la organització estricte i el conservadorisme en matèries de gènere.

. Com es pot voler l’alliberament nacional i al mateix temps la destrucció dels estats?

Segons ells cal diferenciar entre estat i nació. Pretenen la destrucció de la estructura administrativa i repressora del estat, per substituir-la per un col·lectivisme ètnic, en el marc de cada cultura pròpia.

Crítica: I per que no a nivell local o de barri?? No seria més pràctic?? Per qué mantenir fonteres ètniques si no existeixen els estats?

·Com es pot defensar des d’una postura anarquista conceptes burgesos i hegelians, com “nació”, “ètnia· o “cultura”?

Diferencien entre cultura popular (o social) una altre d’elitista. Bàsicament elogien el concepte d’ètnia basat en la llengua  i defensen una emancipació de les ètnies reprimides per la opressió estatal. Denuncien la manipulació de la cultura per part de la classe explotadora.

Crítica: El concepte d’ètnia basat en la llengua està superat dintre de l’antropologia social des del s.XIX!!  Tothom que sap parlar anglès o espanyol forma part de la mateixa ètnia? Dubto que els irlandesos o els sud-americans hi estiguin gaire d’acord!

.El concepte de “Països Catalans” té la seva legitimació en l’imperialisme feudal i sanguinari de Jaume I, i ens porta reminiscències a la teoria del espai vital de Hitler. Com ho digereix això un llibertari?

Els antics territoris de la Corona d’Aragó comparteixen el caràcter ètnic de la llengua i per tant han d’esdevenir inexorablement una única comunitat cultural i política, superant la fragmentació administrativa a la que els han sotmès els estats de França i Espanya

Crítica: València no vol ni sentir a parlar de Països Catalans. Que fem amb ells? Els envaïm com Hitler amb Austria, ja que son de la nostre ètnia?

·Es consideren patriotes?

No! Segons ells el patriotisme és una ideologia que idealitza l’estat i les seves forces reprensives i alienadores contra els individus i les nacions que en formen part, per tal d’amagar la lluita de classes sota una bandera

Crítica: I cony que foten a la manifestació patriòtica del 11 de Septembre amb banderes catalanes?

·Que pensen dels ciutadans obrers castellanoparlants de Catalunya?

La immigració es un pla del estat espanyol per desnaturalitzar la ètnia catalana. Els immigrants son elements passius en la tàctica franquista d’espanyolització idiomàtica.

Crítica: Això es un tòpic cutre el ultranacionalisme català més racista, a part d’una burda falsificació històrica. Les migracions dels anys 60’s varen ser originades exclusivament per motius econòmics, i precisament, el règim franquista va tractar d’aturar-les fins que no hi va haver remei, ja que temia concentracions d’obrers comunistes al voltant de Barcelona. .

·TENEN ALGUNA PROPOSTA POLÍTICA ALTERNATIVA A L’ESTAT??????

Ells es consideren la primera ideologia de la Història de la Humanitat en plantejar un alliberament de les nacions al marge dels estats. La creació d’un estat mai portarà a la llibertat d’una ètnia, ja que comporta de per si una estructura administrativa repressiva. Ells plantegen una utòpica i surrealista independència a nivell individual (¿?) on cada persona serà bona i responsable dels seus actes, on es federarà amb altres individus lliures a nivell local, comarcal i nacional… EEP! Però sense delegar mai el seu poder polític.

Crítica: Encara estic esperant que m’expliquin a on cony pensen reunir alhora als 9.000.000 d’habitants dels Països Catalans per fer una assemblea no delegada d’individus supermegahipis ultralliures i magaguais de la mort!! I amb els peperos de València i Balears, a quin camp d’extermini els duran? I amb els socialsites, comunistes o anarquistes no indepes??

Com a conclusió tan sols citaré el comentari de Nemo al post anterior: “Aquesta gent és com l’encarnació d’un malson fruit d’una digestió pesada després de prendre per sopar triple ració de fabada amb allioli i nata batuda”

Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.