El glamour del desmai
Mai 5, 2009
Demà em desmaiaré. Si, si, com ho sentiu, allà cap a les 9 cauré rodó al terra, sense més preàmbul. Ho tinc tant interioritzat que ni m’immuta! Cada cop que em fan un anàlisi de sang acabo muntant un drama pantojil en mig de la mútua laboral per llogar-hi cadires i vendre crispetes!
El darrer cop fins i tot vaig caure dos cops seguits i el darrer amb convulsions. No hi puc fer res i, la veritat, tampoc és que em molesti. De fet, el metge em va estar explicant que és un fet d’allò més habitual, que no hi doni voltes, em relaxi i em deixi caure.
Encara recordo, amb un xic de nostàlgia, el primer desmai! Tindria uns 12 anys i va ser en mig d’una classe de català, quan m’estava barallant amb un company que em volia clavar un compàs, em vaig posar nerviós i al aixecar-me… pam! A terra!
Des d’aleshores una infinitat de situacions, a quina més dantesca, han anat succeint en la meva experiència vital com quan vaig hiperventilar de tan plorar veient el film “Salvador” o quan em va donar un atac d’ansietat en mig d’un examen de física i tothom va aprofitar per copiar després que caigués rodó.
Hi ha qui diu que això és fruit de la meva nyonyeria de princeseta delicada, però jo sé perfectament que tal afirmació no és certa, simplement el meu cervell ha arribat a la conclusió que, quan se’m creuen els cables, el millor és apagar el sistema, fer un reset i tornar a començar!!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
No puc evitar-ho, t’insultaré (de bon rotllo). No, no ets una princeseta delicada, ets un Windows i demà et toca “pantalla blava”.
Si fossis un GNU/Linux aquestes coses no et passarien…
Que no sigui res, sort.
Ha! Al meu ordinador li passa el mateix! 😉 :p
T’envejo; t’envejo per la facilitat que tens per fer reset. Ara que, ben mirat, si hagués de fer reset cada cop que últimament alguna cosa em supera, passaria a la fase OFF permanent, i també és una mica trist, potser…
Desitjo que gaudeixis del teu trànsit, d’aquí a una estona. Total, para lo que hay que ver…
El teu cervell demostra una gran intel·ligència? ha anat bé, finalment? ànims!
Quina sort, jo no m’he desmaiat mai! 😦
El meu cervell prefereix arribar a la sobrecàrregar d’estrés per després passar un parell completament abúlic de dies fins a tocar fons.
Tu fas un reset… a mi no em deixen… m’obliguen a saturar-me i funcionar sota mínims fins que se’m tornen a carrergar les piles.
Estic mal fet, doctor?
Com ha anat? ha estat molt xungo?
Apa, ens veiem aviat!
A mi em passava més o menys. De petit m’havien de posar injeccions i com que sempre em desmaiava el practicant va acabar venint a casa. I un dia vaig fugir i em vaig amagar durant hores. En les analítiques, igual. Aguantava (sense mirar) fins al final i a l’hora de marxar, els genolls es tornaven de gelatina i patapum, allà que va el nen. Després a còpia de curar genolls raspats aguanto veure la sang sense més escarafalls. Però continuo sense poder veure una xeringa ni en les pelis. Salut
Doncs al final no m’he desmaiat!!
Mira que anava motivat eh!!
Peró com ja li he advertit a la doctora del espectacle que li venia a sobre diractament m’ha estirat a la camilla, m’ha fet aixecar poc a poc i endrapar-me un bocata de pernil ipsofacto!
Com ha anat l’experiència aquest matí? A mi la veritat és que això de perdre el coneixement sempre m’ha fet bastant de respecte, i mai hi he arribat. He estat algun cop amb uns marejos d’aquells de veure-ho tot a puntets, i després blanc… però al final mai no em plego! Jo sóc dels que vaig aguantant i al final m’han de dur a l’hospital, però de plegar-me res. I pel que fa a les agulles, de petit em feien molt de respecte, m’enrecordo que cada cop que tocava anar a vacunar-se era com un calvari… però últimament he hagut d’ingressar un parell de vegades a urgències i ja m’he acostumat a tot això de les punxadetes i les extraccions 😛
Per cert, ja m’he vist els 5 capítols del Malviviendo. La veritat és que els dos primers no em van atreure gaire, diguéssim que em resultaven un xic massa violents, però li he anat agafant el gust i la veritat és que els dos últims capítols m’han acabat viciant. Realment els retrats que fan són molt acertats, sense pèls a la llengua i amb tocs agredolços que et mantenen enganxat. Està molt i molt bé, tot i que he de reconèixer que sóc un dels fidels que cada diumenge per la nit ens entreguem a la catarsi de Vent del Plà xD
jaja veus tan de cuento! t’estas fent fort jaja ara que una mica princeseta si que sembles eh? jo no m’he desamiat mai (que recordi) i mira, em faria gràcia!
Tranquil, sempre trobaràs un motiu o altre per desmaiar-te i no pedre glamour 😉
“…simplement el meu cervell ha arribat a la conclusió que, quan se’m creuen els cables, el millor és apagar el sistema, fer un reset i tornar a començar!!”
Ostres, em pots dir com ho fas? 🙂
Doncs m’alegre que al final tot s’haja quedat en una falsa alarma… que no em puc permetre quedar-me sense el meu (gairebé) únic comentarista del blog! 🙂
Ui roger, tan desmai no serà que t’has embarassat?
No t’has desmaiat? Això és que ens anem fent grans i que ja et vas acostumant a que et treguin sang.
Coi, doncs me n’alegro, perque desmaiar-se no és cap bicoca! Hi ha alguns per aquí que no en són gaire conscients!!
Marlene Dietrich dixit:
“Mai no em desmaio perquè no estic segura de caure amb elegància i tampoc prenc sals perquè m’irriten els ulls”
“Testimoni de càrrec”, dirigida per Billy Wilder)amb Tyrone Power, Charles Laughton i Marlene Dietrich
Et funcionen bé els Widgets?
Això de desmaiar-se no és més que un reset cerebral. Segur que hi ha models matemàtics per a explicar aquest comportament: mira’t el meu post d’avui!
Fa una pila d’anys, Radio Pica, va publicar un “fancine” on hi havia una “Història Histèria” d’una noia que no es punxava amb droga si no que al•lucinava donant de sang. Quan la fitxen i li impedeixen anar als hospitals es dedica a treure’s sang amb xeringues.
La simple lectura d’aquell escrit em produïa un mareig precursor del desmai. Vaig arribar a sentir un estrany plaer a llegir aquell text. Controlant el grau de mareig al aturar la lectura “a temps” i estirant-me al llit. Gairebé mai acabava de llegir tot el relat.
Es pot dir que hi estava “enganxat”.
Llàstima que extraviés el fancin! No recordo, però, haver patit un període de “mono” per la falta d’aquella lectura.
PS: si algú el té, agrairia una còpia