El glamour del desmai

Demà em desmaiaré. Si, si, com ho sentiu, allà cap a les 9 cauré rodó al terra, sense més preàmbul. Ho tinc tant interioritzat que ni m’immuta! Cada cop que em fan un anàlisi de sang acabo muntant un drama pantojil en mig de la mútua laboral per llogar-hi cadires i vendre crispetes!

El darrer cop fins i tot vaig caure dos cops seguits i el darrer amb convulsions. No hi puc fer res i, la veritat, tampoc és que em molesti. De fet, el metge em va estar explicant que és un fet d’allò més habitual, que no hi doni voltes, em relaxi i em deixi caure.

Encara recordo, amb un xic de nostàlgia, el primer desmai! Tindria uns 12 anys i va ser en mig d’una classe de català, quan m’estava barallant amb un company que em volia clavar un compàs, em vaig posar nerviós i al aixecar-me… pam! A terra!

Des d’aleshores una infinitat de situacions, a quina més dantesca, han anat succeint en la meva experiència vital com quan vaig hiperventilar de tan plorar veient el film “Salvador” o quan em va donar un atac d’ansietat en mig d’un examen de física i tothom va aprofitar per copiar després que caigués rodó.

Hi ha qui diu que això és fruit de la meva nyonyeria de princeseta delicada, però jo sé perfectament que tal afirmació no és certa, simplement el meu cervell ha arribat a la conclusió que, quan se’m creuen els cables, el millor és apagar el sistema, fer un reset i tornar a començar!!

Farmacoadictes

Abants quant un crio era molt mogut, els seus professors i pares intentaven educar-lo, amb més o menys fortuna, per tal de que s’adequés a les normes de conducta en una aula. Però darrerament els mestres i familiars han trobat la panacea a tots els seus mals: que el nano és un gamberro indomable? Doncs se li diagnostica un TDAH (Transtorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat), l’inflem a base de dextroamfetamina i psicoestimulants convertint al alumne en un dòcil zombie i problema resolt.

I no parlem ja dels casos d’ansietat i depresió! En comptes de buscar l’arrel psicològica del problema que causa aquesta reacció, és molt més fàcil drogar al pacient a base d’ansiloítics i antidepresius (benzodiacepinas com diacepan, quant no prozac), per tal d’alienar-lo temporalment del seu infern personal fins que, passat l’efecte, necessiti una nova dosi.  

No serè jo qui posi en dubte la ciència ni la medicina: estic absoltuament en contra de les posicions postmodernistes de la dreta creacionista i, per altre banda, el hippisme new age (teràpies alternatives i orientals) no em mereix gaire confiança; però tinc la lleugera sensació que darrere  de l’actitud pastillera no s’hi amaga el mètode hipotètico-deductiu si no més aviat l’allargada ombra de la industria farmacèutica, el grup empresarial i econòmic més poderós del món.

Sabieu que la empresa de medicaments Pfizer cotitza 10.000 milions de dolars anualment, més que les 500 empreses més grans de costrucció dels EUA juntes? O que les inversions en publicitat d’aquestes empreses triplica la seva inversió en receca médica? O que les seves donacions econòmiques varen resultar claus per finançar la campanya electoral de Georges Bush? O que la patronal de la farmàcia va presionar perqué s’eliminessin dels temàris de la carrera de medicina qualsevol referència a les teràpies naturals? 

Si us interessa el tema us recomano la peli “Prozac Nation” dirigida per Erik Skjoldbjærg i protagonitzada per Cristina Ricci i Jonathan Rhys Meyers.

“All the drugs in this world
won’t save you from yourself”

Marilyn Manson a Coma White