El glamour del desmai

Demà em desmaiaré. Si, si, com ho sentiu, allà cap a les 9 cauré rodó al terra, sense més preàmbul. Ho tinc tant interioritzat que ni m’immuta! Cada cop que em fan un anàlisi de sang acabo muntant un drama pantojil en mig de la mútua laboral per llogar-hi cadires i vendre crispetes!

El darrer cop fins i tot vaig caure dos cops seguits i el darrer amb convulsions. No hi puc fer res i, la veritat, tampoc és que em molesti. De fet, el metge em va estar explicant que és un fet d’allò més habitual, que no hi doni voltes, em relaxi i em deixi caure.

Encara recordo, amb un xic de nostàlgia, el primer desmai! Tindria uns 12 anys i va ser en mig d’una classe de català, quan m’estava barallant amb un company que em volia clavar un compàs, em vaig posar nerviós i al aixecar-me… pam! A terra!

Des d’aleshores una infinitat de situacions, a quina més dantesca, han anat succeint en la meva experiència vital com quan vaig hiperventilar de tan plorar veient el film “Salvador” o quan em va donar un atac d’ansietat en mig d’un examen de física i tothom va aprofitar per copiar després que caigués rodó.

Hi ha qui diu que això és fruit de la meva nyonyeria de princeseta delicada, però jo sé perfectament que tal afirmació no és certa, simplement el meu cervell ha arribat a la conclusió que, quan se’m creuen els cables, el millor és apagar el sistema, fer un reset i tornar a començar!!