Crònica del Festival de Sitges 2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu “Homo homini lupus“. A continuació la meva crítica:

Alena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

The Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

Knock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!

Festival de Sitges (III): Que és el Terror?

Dissabte

“Terror és quan quelcom quotidià es converteix en extraordinari i allò usual en excepció”, donant voltes a aquesta frase que em va dir Princesa Dragomirof, varem arribar un cop més a la clàssica cua del Auditori, mentre jo mirava arreu a veure si algun psicòpata vestit amb barretina em seguia per les cantonades.

Salomon Kane. M.J. Basset, França

Basat amb un còmic, es tracta duna cinta de fantasia èpica ambientada en un estrany s.XVI en el que ja hi han fotografies però segueixen lluitant amb espases medievals, en comptes de fer-ho amb sables o pistoles.

Un guió fet amb el cul, amb previsibles intents per sorprendre, on els bons son herois invencibles immunes al dolor, capaços de matar a 50 dolents amb un cop de ma.

Tan sols salvaria l’excel·lent fotografia, vestuari i efectes especials. Típic blockbuster per a adolescents freaks avorrits sense cap noció d’història. NOTA: 2,5

Zombie Walk

Un any més la diversió més esbojarrada s’havia traslladat a la platja de davant el carrer del pecat, on varem descobrir que el nostre amic, la superestrella del horterisme coneguda com “Niño del Exorcista”, havia esdevingut de nou en l’ànima de la festa, com podeu veure a les següents imatges:

Seria la definició de terror aquella Zombie Fallera? Tindria quelcom a veure amb el meu psicòpata la Zombie Pubilla?

Diumenge

A contrarellotge i sense temps per aturar-nos ni a dinar varem fer un marató de tres films quasi consecutius! Que ja s’acaba el festival i ens ha de donar temps a veure-ho tot!

Hearthless. P. Ridley, UK

Una historia de terror psicològic, amb tints molt Lynch, on un fotògraf es veu immers en una estranya trama d’assassinats perpetrats per uns encaputxats. Tan sols una petita nena hindú que només ell pot veure, l’ajudarà.

Interpretació rodona i brillants cops d’efecte que em van deixar sense veu de tan cridar! NOTA: 7,5

.

The Loft. O.L.Looy. Bèlgica

Típica història d’un assassinat on, a partir d’un interrogatori haurem d’anar reconstruint les diferents versions dels cinc sospitosos, tots ells homes infidels que es reunien en un Loft secret per materialitzar els seves fantasies sexuals.

Està molt ben pensada i no deixa cap fil sense lligar tot i una a trama que arriba a ser complexa i barroca fins a extrems difícilment imaginables. NOTA: 6,8

Accicdent. Soi Cheang, Japó

Una banda mafiosa japonesa que es dedica a aniquilar a persones fent veure que ha estat un simple accident fruit del atzar, fins que un bon dia els mateixos protagonistes comencen a ser també víctimes d’estranys successos.

Una trama original, complexa i ben desenvolupada a al que tan sols se li pot retreure d’extremada lentitud del ritme i els diàlegs. NOTA: 7

I quan arribem de nou al apartament descobrim el Palmares de la present edició, on el fill de Bowie arrasa amb Moon, que no hem vist, però la nostre favorita Canino li arravatava el Premi de la Crítica i del Jurat Carnet Jove, mentre que Summer Wars s’ha endut el galardó al millor film d’animació.

Segueixo donant voltes a la definició de terror… surto del festival amb la única convicció que, si existeix, es troba de ben segur amagat dins la nostre ment i que una forma de pensar tan materialista com la meva trigaria en trobar-hi la raó de ser.

FESTIVAL DE SITGES (II): Les pijes també moren massacrades

Diumenge 3

Després d’una vetllada festiva al Carrer del Pecat, que millor que despertar-se un xic tard amb un copiós esmorzar, on, al voltant de magdalenes, fruita, cafè i torrades, la delegació enviada per aquest blog al Festival va comentar el millor de la jornada anterior, amb una opinió majoritària que s’inclinava cap a “Canino” com a gran revelació de la present edició.

El dia no pintava gaire fantàstic, ja que les entrades adquirides al tun tun ens feien presagiar soporíferes històries per a rostres pre-púbers plens d’acne, així que fins i tot varem donar un cop d’ull al programa de la gratuïta Sala Brigadoon, però títols com “Bollywood Bizarro”, “I was a teenage Freddy Krugger” o “Las babosas asesinas” no ens convidaven precisament a la gatzara i la disbauxa.

SORORITY ROW. Stewart Hendler, EUA

Típic i tòpic psicokiller que es va carregant a un grup d’adolescents per entregues. Vaja, la mateixa història que ens havien explicat abans i millor a Elm Street i “Se lo que hicisteis el último verano”, amb un assassí encaputxat directament fotocopiat de Scream.

La única novetat que presenta la història és que els protagonistes son un grupet de pijas insofribles, imitadores de Gossip Girl, però sense la gràcia d’aquesta sèrie, ni molt menys!

El guió es troba tan ple d’incoherències abismals, que sembla sorgit de la ment d’un becari amb menys llums que el Cuerto Oscuro de Metro i que, per postres, té la barra de deixar la porta oberta a una segona part!
Tan sols en salvaria la BSO a ritme de technopop i Franz Ferdinand.

Reaccions i Notes

– Niño del Exorcista: Viernes 13 + Paris Hilton= Sin tetas no hay homicidio. Nota: 5

– Princesa Dragomiroff: El que fan 2 pastilles! Nota: 4,5

– Esteban: La vitamina B 12 és un perill. Nota 5

– Intrèpida Libèl•lula: Harpias hasta la muerte. Nota: 2

– Arqueòleg Glamurós: “Jo tia! No pienso pasarme la mitad de mis años fértiles en la cárcel, vale?”Nota: 1,5

Exposició de quadres cinèfils al Palau Miramar

SUMMER WARS Mamoru Hosoda, Japó

Un cop més els meus estúpids perjudicis envers l’animació i el manga a fer punyetes! Aquesta història tendre i enginyosa està a l’alçada del milloret dels films vistos fis al moment.

La història tracta sobre un fantasiós futur on una espècie de Facebook manté tot el planeta unit amb una xarxa d’intercomunicació virtual que, en el moment que hi entra un virus, veurà afectada tota la seguretat planetària i tan sols un jove estudiant hi podrà fer front, amb l’ajuda de la surrealista família d’una nova amiga.

Vaig sortir de la sala disposat a disfressar-me d’innocent col•legiala i assistir al proper Saló del Manga que es celebra cada any just al costat de casa meva!

Reaccions i notes

–Arqueòleg Glamurós: ehhh! No marxeu cap al tren tan ràpid que m’heu de dir una frase i una nota!! Nota: 7

De cara al proper cap de setmana ja hem comprat localitats per no repetir amb mediocres cintes teenagers, per a les que no tenim edat i, òbviament assitirem a la macroparty megafreak del “Zomby Walk” dissabte a la nit l’anunci del qual us deixo aquí:

CRÒNICA DE SITGES’08 (III i final)

Divendres 10

Zombie Walk

Després d’una breu pausa a Hospitalet varem tornar a aterrat al Festival on, en homenatge al aniversari del arxiconegut film “La nit dels morts vivents“, s’havia congregat un veritable carnaval ambulant caracteritzat pel gore més extrem i uns maquillatges impossibles, recarregats d’efectes especials per simular la putrefacció més horrenda.

Nosaltres no anàvem caracteritzats ja que varem arribar a les mil, però el nostre amic “El niño del Exorcista” (a la foto) ho va fer per tots nosaltres! La festa va consistir en una tètrica rua i un concert de psicobiily amb grups de pintorescos noms com “Eyaculación Postmortem”.

MY DREAM OF LONELINESS NEVER WALKS ALONE

No quedaven entrades per quasi res, però com teníem el mono cinèfil varem cometre el terrible error d’entrar a veure aquesta freakiada de peli: una cinta alamana experimental, amb escenes inconnexes, sense cap mena d’argument ni sentit, on s’anaven succeint versions pornogràfiques de la caputxeta vermella amb monòlegs d’Adolf Hitler explicant acudits.

El millor: ehhmmm… bé… pasapalabra!

El pitjor: Veure aquest toston a mitjanit va resultar una àrdua lluita contra la narcolèpsia!

Nota: 2/10

Dissabte 11

PRIME TIME

Un film espanyol que parteix d’una idea prou bona, tot i que no gaire original: Un grup de persones son tancades contra la seva voluntat en un reality show extrem on el públic decideix a qui maten. Tot i així no acaba de ser una peli excepcional, degut al seu amateurisme interpretatiu i de realització. Em va deixar un regustet a “Cube” i a “El método Grolhom”.

El millor: Quan maten al fatxa, amb tot el cine aplaudint!

El pitjor: Els actors venen tots d’UPA Dance i “Al salir de classe”: no tenen credibilitat!

Nota: 7/10

Aps! A la sortida em van entrevistar de la tele, però no sé de quin canal, si algú em veu que m’avisi.Gràcies!

FESTA!

Finalment hem aconseguit descobrir una discoteca gai a Sitges que no sigui leather ni bear! Era força petita, amb una mitjana d’edat elevadísisma i les meves amigues eren les úniques noies, però ens van oferir un genial espectacle d’streap-tease integral amb un boy vestit de poli by the face!

I res, fins aquí la crònica d’aquest Festival. Per les estadístiques i els comentaris, veig que no ha despertat cap mena d’interés en vosaltres: que hi farem!! Ja sabeu que escric el que em rota independentment del seu èxit!