Posts Tagged ‘yoko ono’

h1

MASCLISME I ROCK

Abril 19, 2010

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre

h1

Reflexions sobre la VIOLÈNCIA

febrer 10, 2008

 Escac a la Reina

Després de veure l’excel·lent film “This is England“, que narra en clau tragicòmica les desventures d’un nano de 12 anys quan es decideix a fer-se Skin Head feixista a l’Anglatera dels anys 80’s, em van sorgir un munt de dubtes i reflexions sobre la violència i el paper que aquesta juga dins al nostre societat…

REFLEXIÓ Nº1 La violència és innata en l’esser humà?:  Existeixen múltiples punts de vista sobre aquest tema, segons les diverses disciplines del coneixment…

    · Biologia: La clau sobre l’agressivtat humana es troba dins la testosterona, generada a partir de l’evolució dels pimats arran de la competitivitat entre mascles per la reproducció o per la defensa del territori; la qual cosa explicaria també que el comportament masculí sigui més bel·licós. Altres biòlegs afirmen que ni les hormones ni l’instint son condicinats absoluts en el nostre comportament; si bé és cert que ens poden influir, mai determinar.
     · Filosofia: Thomas Hobbes afirmà que l’home és un llop per l’home, un primat assasí i individualista que, guiat per el seu instint de supervivència, competrià per aconseguir més poder dins la societat; mentre que anys més tard Rosseau plantejà que els homes son bons per naturalesa i que son les lleis humanes i la societat el que el corrompen i el porten a cometre actes violents.
     · Arqueologia: Si bé trobem evidències de canibalisme des del Paleolític Inferior, aquest comportament podria estar vinculat a qüestions alimentaries o rituals; les primeres mostres de massacres, assassinats recurrents i guerres no apareixeran fins a la prehistòria recent, al mateix temps que trobem armes especialitzades i el sorgiment de les desigualtats socials i econòmiques. Un exemple seria la necròpolis calcolítica de Dos Rius, on es va documentar una gran quatitat de cossos humans amb puntes de sageta clavades al cap i als braços. 

REFLEXIÓ Nº2 La privatització de la violència a la societat actual: El capitalisme global postmodern ha provcat que els estats deixin de tenir el monopoli bèl·lic, deixant en mans de la industria armementística de caire internacional (que ja representa el 5% del PIB en el món occidntal) les decisions geoestratègiques de major importància, com per exemple la Guerra al Irak o els conflictes a l’Àfrica Subsahariana.
Per altre banda, i com a contraposició a aquest oligopoli, el terrorisme ha sorgit com una veritable amenaça planetaria: qualsevol persona amb els mínims recursos pot provocar una matança en el moment menys pensat. 

REFLEXIÓ Nº3 Com es transmet la volència?:  Estic fart de veure l’alarma social creada per alguns pedagogs sobre la quantitat d’agresivitat present en els mitjans de comunicació i els espais infantils… que volen? que un nano preadolescent  de 11/12 anys (o més gran) segueixi veient els Teletubbies i Heidi? Au va! Com abants afrontin la realitat social millor! Jo em vaig criar veient Bola de Drac i pelis ultragore i soc la mar de hippie i pacifíc.
No seria més adient buscar les arrels de la tansmissió del comportament agressiu en les característiques del enton familiar i social? La meva experiència com a monitor d’esplai m’ha portat a afirmar categòricament que darrere de tot crio violent hi ha una familia desestrucurada.

REFLEXIÓ Nº4 Pot existir una societat sense violència?: Arran de la meva estada a Brasilia vaig poder veure una exposició d’art de Yoko Ono en la que una peça em va cridar enormement l’atenció… es tractava d’un tauler d’escacs en el que totes les peces estaven pintades de color blanc, i per tant resultava impossible jugar una partida. Conclusió: en una societat igualitaria la guerra seria absurda, ja que no hi hauria forma racional de distingir els aliats del enemics i, per tant, les desigualtats socials son una condició previa imprescindible per a que existeixi una societat armada i violenta.

Reina juga i guanya

PD: Aneu a veure “No Country for old man“!! És la millor reflexió sobre la violència que s’em pot ocorrer ara mateix!