Posts Tagged ‘yes’

h1

SOBREDOSI DE TECHNOPOP

Abril 8, 2009

6720666-md

Te tota la pinta que aquest 2009 serà un any èpic per a la música, especialment l’electrònica. Quan encara no he acabat de digerir els excel•lents nous treballs de Fangoria i Morrissey, un grapat de nous àlbums han assaltat el meu MP3 amb voluntat de permanència!

PET SHOP BOYS- Yes

Son uns veritables catedràtics del Pop. Tants anys fent cançons senzilles i magistrals demostren que per generar un gran hit no cal emobolcallar-se de produccions barroques, sinó fer bons temes que, des de la primera escolta, et facin agafar ganes de ballar esbojarradament en una pista de ball: Hedonisme minimalista per amants de la superficialitat musical, vista des d’un prisma de maduresa i perfeccionament de qui està de tornada de tot.

Tan sols em sobra la prescindible balada “King of Rome” i a destacar l’excel•lent tema “Pandemonium”, la melodia del qual recorda extranyament a “El cementerio de mis sueños” del duo format per Alaska i Nacho…

.

DEPECHE MODESounds of the Universe

Si les alegres tornades dels Pet Shop Boys no van amb vosaltres sempre podeu provar amb la foscor electrònica dels altres dinosaures del technopop: els Depeche Mode, que ens presenten un àlbum que alguns crítics entusiastes han descrit com la seva millor obra des del “Violator”.

I possiblement sigui cert! I mira que superar el “Playing the angel” semblava difícil, però si, ho han fet!! Quin àlbum més sòlid de començament a final! Menys industrial que l’anterior, però amb la sonoritat electrònica marca de la casa! La única mancança que li trobo es que no té un sigle tan perecte com “Precious”, però em temo bastant que en Dave i el Martin ja passen olímpicament d’encapçalar Tops de radiofòrmules teenagers!

Aquí l’inquietant i malrrollista vídeo de presentació…

ROYKSÖPPJunior

Des de Noruega ens arriba una interessant proposta provinent del techno més minimalista, ambiental i chill-outero que ha decidit donar un pas cap a la comercialitat fent un disc més pop que els seus treballs precedents, incorporant un seguit de cantants com a vocalistes dels seus temes, com Robyn (telonera de Madonna a València).

El resultat? Un disc brillant que farà les delícies als fans de Moby decepcionats pels seus darrers treballs, un xic mediocres. Pareu atenció a aquest “The Girl and the robot” que té pinta de ser un futur trencapistes!

PATRICK WOLFVulture

I vet aquí la sorpresa del any! La jove i eterna promesa del indie anglès més alternatiu, després de composar tres discs brutals amb sons coloristes barrejant el folk i l’electrònica, s’ha llençat a imitar als Depeche més foscos, la qual cosa ha escandalitzat a no pocs dels seus fans que, per cert, son els qui financen el seu disc, en una estranya estratagema de producció basada en la campanya d’Obama.

Però sens dubte el més desconcertant de tot és el vídeo en el que el veiem transformat en una estrella del sadomasoquisme! I això només és el primer senzill, ja salivo pensant en la resta del àlbum que veurà la llum al juny!!

Per cert… algú ha coneix cap disc de rock nou i interessant en els darrers dos anys? O ja podem donar per finiquitat aquest estil?