Posts Tagged ‘years of refusal’

h1

“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey

gener 7, 2009

yearsofrefusal

Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.

I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.

Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.

El disc cançó a cançó

Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí

Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)

Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.

I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)

All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)

When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!

That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)

One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.

It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!

You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!

Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.

I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.

Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!