Posts Tagged ‘vulgaritat’

h1

El Dret a tenir Mal Gust i a la Vulgaritat.

Desembre 5, 2012

300px-King3

Pot un Govern prohibir ser hortera, tenir mal gust o simplement la vulgaritat en si? Es pot aconseguir el glamour a cop de decret o sota pena de multa?

Sembla que en plena era de la globalització digital i hipermoderna això sigui una mesura tan absurda com posar portes al camp, però ahir el President de l’Institut Cubà de la Música, Orlando Vistel, va anunciar en una entrevista al diari oficial del règim, Gramma,  mesures jurídiques en contra del Reggeton, ja que aquest ritme tan grotesc es, segons el seu punt de vista,  banal, vulgar, mediocre, masclista i els seus ritmes son massa facilons respecte a la riquesa cultural caribenya.

No seré jo qui negui com de vomitiu, patriarcal i repugnant pot ser aquest infame estil, que tantes passions aixeca en els suburbis de la meva ciutat; però qui és un funcionari del Govern per vetar-me escoltar-ho? De fet, imagino que pel simple morbo de la prohibició els adolescents cubans, així com tota la dissidència, es passaran els propers mesos fent “perreos” com si no hi hagués un demà.

Més enllà de la legitimitat que pugui tindre per anar donant lliçons d’estilisme un Govern que va permetre ens anacrònics xandalls descolorits de Fidel Castro o de l’inquietant concepte de la llibertat individual que té certa esquerra paleolítica a qui el 15M o la democràcia real els deu sonar a futurisme visionari, quin sentit té imposar el glamour des de l’administració?

Es a dir: com podríem distingir a les persones que realment som glamuroses de les que simplement obeeixen una norma institucional? Com podríem saber si algú escolta Morrissey i no King Àfrica perqué el seu esperit el porta a explorar els racons de la cultura musical i no simplement perqué té por a que l’enviïn a un gulag?

I  si el que volem realment és viure en un país sense mal gust, amb una uniformitat de maricultes absoluta, no seria més eficient i eficaç que les prohibicions invertir en una cultura humanística sòlida i accessible per tal que les persones eduquessin el seu paladar i lliurement refusessin el reggeton en vers les òperes de Wagner? Vaja, dic jo…

Però encara diré més: qui no té un racó vulgar o una debilitat ordinària? Qui no ha ballat petardeo caspós de Camela en amunt en una nit boja? Qui no s’ha empassat capítols de els sèries adolescents més hortèrrimes? Qui no ha fet zàping a un programa del cor després d’estudiar durant hores filosofia existencialista? No tenim dret a un xic de desconnexió i superficialitat o estem obligats a ser absolutament profunds i transcendents tot el temps?

h1

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Setembre 2, 2012

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!