Posts Tagged ‘violencia’

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

h1

Cinc Reflexions sobre Can Vies

Mai 31, 2014

Recordo el primer cop que vaig entrar a Can Vies, deuria tindre com 16 anys i a dins hi feien una exposició fotogràfica. En altres ocasions van ser festes de música petarda, xerrades i, sobretot, la imprescindible Festa Major Alternativa de Sants i el seu mític cercatasques. Després del desallotjament del CSO La Hamsa, era el darrer bastió al barri del mític moviment okupa dels anys 90’s i, sens dubte, un element simbòlic de resistència. Aquí algunes reflexions al respecte:

###Aa Can vies

1.- Imagineu per un moment un bosc, sec, sense tallafocs, ple de matolls i ben xop de benzina; de sobte algú se la ocorre la meravellosa idea de llençar un misto encès. Oi que no cal ser gaire espavilat per saber que allí hi haurà un incendi? Doncs quelcom similar ocorre amb la crisi i la violència social.  Ja el mesolític, fa uns 12.000 anys, tenim documentades matances violentes arreu d’Europa i al nord d’Àfrica, relacionades amb la  crisi ecològica/demogràfica produïda per l’extinció dels grans animals plistocènics, com explico més detalladament a Patrimonicidi. La gent quan no té menjar es torna violenta i això ha passat sempre. Els anàlisis polítics i, sobretot els científics socials, han de superar la boba moralina de hippy cristià, esgarrifant-se per quatre flametes, per tal d’entendre les causes i factors socioeconòmics que provoquen aquesta situació: desnonaments, atur, retallades, plans urbanístics depredadors, una Govern municipal que ha oblidat les persones, prepotència i abusos policials…

2.- La violència no dona vots i es una estratègia electoral nefasta. A Gamonal, escenari de  recents disturbis molt similars, ha guanyat per primer cop les eleccions europees el PP quan normalment era un indret de vot socialista. Als comicis francesos del Juny de 1968, celebrats just després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, la dreta de la Unió de Demòcrates per la República liderada pel general Charles De Gaulle va sortir enormement reforçada amb un 38% de vot, mentre socialistes i comunistes s’ensorraven perdent gairebé la meitat de diputats. De la mateixa forma que l’any 1968 el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb Richard Nixon sota el lema “Llei i Ordre” per fer front a les movilitzacions dels drets civils i contra la guerra del Vietnam. Per tant, es força probable que CiU estigui tractant de recuperar espai polític mitjançant una imatge de ma dura.

3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola.

4.- La dreta nacionalista de CIU-ERC ha embogit. Núria Feliu plorant a RAC1, assegurant entre gemecs que estava aterrida de baixar al barri perqué uns okupes del Baix Llobregat havien trencat una jardinera i que son gent molt dolentota perqué a la Festa Major no la van ajudar a guarnir els carrers (podcast: Versió RAC1, 29/05/14, emès les 16h, a partir de minut 40); El dirigent de la sectorial d’immigració de CIU Àngel Colom parlant amb el neonazi Lluís Coromines (nº3 a la llista de PxC de l’Hospitalet  a les municipals de 2011) sobre com s’haurien d’expulsar del país els okupes que no fossin de raça blanca. L’economista d’extrema dreta neoliberal Xavier Sala i Martín i l’ex-Conseller d’ERC Joan Huguet assegurant que hi ha una conspiració per part dels serveis secrets del Ministeri del Interior per desestabilitzar el procés independentista i ocupar policialment Catalunya. Comentaristes del Diari Ara demanant la intervenció dels Cascos Blaus de la ONU. En el seu món il·lusori de les Tres Bessones i Puff el Drac Màgic, on no existeix la crisi ni cap conflicte social,  no entrava en el guió que de sobte esclatés una revolta en clau esquerra-dreta. Us deixo amb els deliris psicòtics en que ha degenerat tot plegat en el fòrum ultranacionalista Racó Català (una mena de Foro Coches per Boixos Nois):

###Aa Raco25.- Tot i les simpaties que pugui tindre envers Can Vies, tampoc puc oblidar-me de reiterar un cop més les crítiques envers el Moviment Okupa en si, com ja vaig dir fa temps. Mentre que un col·lectiu similar com la PAH ha esdevingut un referent ineludible d’empoderament i transformació, rebent simpaties de tota la societat, els okupes segueixen generant un rebuig absolut en totes les enquestes que pregunten sobre el tema. El sectarisme ideològic, estètic i musical (amb dignes excepcions) els ha impedit teixir complicitats amb el moviment veïnal, sindical o polític, rebutjant transformar la societat per conformar-se a construir petites bombolles d’aparent alternativitat (tot i que es segueixen donant actituds de testosterona patriarcal, es funciona amb diners, s’utilitzen productes produïts en industries capitalistes…), això quan no es limiten, simplement, a ser espais on anar a consumir droga, veure kalimocho i escoltar punk.

h1

#29M: Així vaig viure jo la Triomfal Vaga General per la Dignitat

Març 30, 2012

Ahir va ser un dia històric de lluita que, de nou tornarà a canviar la història, on els treballadors hem començat a recuperar la dignitat furtada, de forma massiva i unitària als carrers de pobles i viles arreu.

Ha estat la Vaga del 99%, on els sindicats, les assemblees populars i els partits d’esquerres (sobretot ICV-EUiA, que ha estat el partit de la Vaga) han aconseguit aturar el país completament, tot i la estratègia goebeliana de CIU-PP, els tentacles dels mercats, per rebentar aquest èxit amb 4 infiltrats policials i convergents  violents a sou d’Interior, que avui acaparen les portades de la premsa d’ultradreta, com La Vanguardia.

Així ho vaig viure jo!

04:00h- Concentració al metro de Feixa Llarga (Bellvitge) per tal d’impedir que cap treballador del metro entrés ni un minut abans dels serveis mínims i que tan sols ho fessin els que figuraven a la llista pactada amb els sindicats. Som unes 150 persones, majoritàriament de CCOO, menys d’UGT, amb un gran desplegament de les bases locals d’ICV-EUiA, també alguns membres del 15M que marxen a a reforçar el piquet de TMB.

05:45h- Un cop entren els serveis mínims de metro anem a ajuntar-nos amb el piquet de TMB per tal d’endarrerir la sortida dels primers busos del matí, evitant que cap conductor sortís abans de la entrada dels serveis mínims

06:15h- Tallem la Gran Via en els dos sentits de la marxa, mentre simultàniament un altre grup aprofita per posar pneumàtics encesos en diferents punts de la via. Un taxi quasi prova d’atropellar-nos, mentre que els mossos ens fan fora en poca estona, però de forma molt tranquil·la.

08:00h- Després de fer piquets molt tranquils per la zona industrial, on estava absolutament tot tancat, arribem a la Plaça Ajuntament on l’aturada del comerç és total. Em sento molt orgullós de la campanya prèvia de difusió per les botigues del barri en ela que vaig participar molt activament. Els únics que treballaven eren aquests…

11:00h- El piquet principal de la ciutat, dona la volta per Can Serra, Florida, Torrassa i Sant Josep. Avancem molt ràpidament ja que ho trobem pràcticament tot tancat, tan sols ens cal actuar en algun bar o supermercat. Es respira una calma total, com d’un diumenge. El millor moment va ser quan vam arribar a la Farga i van tancar les portes deixant a tots els clients tancats a dins durant mitja hora!

12:00h- Arribem al final del recorregut una hora abans del previst! Hem trobat una ciutat tan aturada, que tot ha anat sobre rodes. A la Plaça Ajuntament els portaveus locals de CCOO i UGT parlen des d’un cotxe megàfon, valorant l’èxit absolut de la jornada triomfal, on el consum elèctric ha estat molt menor que les dues vagues generals i la ciutat s’ha involucrat totalment en la lluita.

15:00h- Em venen a buscar en cotxe i un grup de Joves d’Esquerra Verda, amb la diputada al Congrés Laia Ortiz, aprofitem per dinar a la seu de Barcelona on  preparem aquesta genial marioneta de Mariano Rajoy que balla al só dels Mercats

19:00h- La manifestació resulta un èxit absolut de participació i diversitat, pacífica i unitària. La performance mòbil del Mariano resulta un èxit total i el bloc d’ICV-EUiA és el més nombrós i animat amb diferència. Fins i tot Joan Herrera s’arrenca a ballar ska o a llençar consignes i crits des del camió que duia l’equip de só. Veiem al fons una estranya columna de fum negre, però no li donem importància.

21:00h– De tornada a casa contemplo horroritzat les escenes de violència provocada per 4 zumbers i instigada pels mossos de paisà per tal que la Vanguardia i pugui amagar l’èxit de la jornada de lluita. Una tàctica 100% Puig  1) Ui venen uns radicals 2) 20 infiltrats policials els animen a esclatar la violència 3) Els mossos els deixen incendiar fins que La Vanguardia ja té la imatge de portada 4) Fan detencions indiscriminades als passerells q passaven per allà. Els brètols s’haurien d’adonar que li estan fent el joc a CIU  i que no son més que marionetes del Grup Godó. Llàstima que s’hagin deixat les neurones fa 4000 porros. Aquí la prova de que tot ha estat un muntatge de CIU:

1- Un mosso de paisà, infiltrat entre els violents i instigant als brètols. 2- El grup violent  bolca els tres contenidors i li peguen foc a un. 3- El mosso es retira, mentre el grup crema. 4- El mosso s’ho mira deixant que la violència avanci .

Doncs res! La lluita continua als carrers, a les institucions i a les assemblees!

h1

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

febrer 13, 2012

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

h1

La bufetada a temps i la violència en l’educació.

Desembre 5, 2008

bofetada

Es la “bufetada a temps” un recurs a la disposició dels pares, per tal de marcar la seva autoritat davant els fills rebels? Suposa això un acte de violència? Pot causar això traumes psicològics en la personalitat del infant? Ha de ser legal que els pares puguin emprar aquest mètode si o troben oportú o, per contra, l’estat ha de tenir la potestat legal de poder treure la custòdia legal a qui ho faci? On és el límit entre amor i repressió, entre càstig i pallissa?

Els defensors de la suposada bufetada pedagògica defensen que a ells els hi van donar quan se la mereixien i que no son persones violentes, que davant infants o adolescents extremadament problemàtics no queda cap altre sistema per imposar la autoritat paterna i no creuen que la bufa representi en si un dolor físic. A dir veritat, segons les estadístiques, aquest mètode compta amb una elevadíssima acceptació social i dubto molt trobar algú que ho no hagi sofert algun cop de menut.

I els detractors? Que opinen aquells qui, com jo, pensem que la violència tan sols es capaç d’engendrar violència?

En primer lloc m’agradaria plantejar la Teoria de la Corresposabilitat Social, plantejada per la psicologia evolutiva infantil de Bolwbly , Barudy Jorge i desenvolupada recentment per Dantagnan, Maryorie i Crintteden, segons la qual l’educació dels infants és correspon, en part, a tota la societat i que tots son responsables en garantitzar el compliment dels seus drets.

En quant als aspectes legals i semàntics: la Organització Mundial de la Salut defineix violència com “L’ús deliberat de la força física o el poder, ja sigui en grau d’amenaça o efectiu, contra un mateix, una altra persona o un grup comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics,trastorns del desenvolupament o privacions“. La Convenció sobre els Drets del Infants de Nacions Unides (signat per Espanya el 1991), reconeix als menors com a sers humans, subjectes actius legals amb drets i capacitats jurídiques i no com a mers objectes passius amb l’únic dret a ser protegits.

El pedagog i escriptor Bernabé Tierno afirma que els inconvenients d’aquest tipus de càstig son que aquest tan sols funciona mentre el que castiga es troba present, provoca ansietat, frustració i agressivitat a qui ho sofreix i pot portar-li a la conclusió que no es sent estimat o que destorba. Tierno recomana emprar els reforços positius abans que els negatius i que en cas que s’empri un càstig s’expliqui bé el motiu. El psicopedagog i orientador familiar basc Luís Cerrión opina en el seu blog que ela mastegots, per suaus que siguin, creen criteris de pensament i patrons de conducta basats en que la força violenta és la millor forma per resoldre conflictes.

Segons un informe de la ONG “Save the Children” afirma, a partir de la investigació en centenars de casos reals, que l’ús de la coerció física per part dels pares vers els fills pot causar una alteració en el desenvolupament de la conducta afectiva del nano, produint-li trastorns com aïllament, inseguretat, agressivitat, reducció de les competències socials, pors i traumes (els més comuns: a la mort i a perdre els pares), malsons, retards en el desenvolupament del llenguatge, en la concentració i aprenentatge escolar, ansietat, ràbia, dificultats en l’expressió, estrès postraumàtic, incapacitat per distingir els límits de la violència, així com una tendència molt més elevada a presentar adicions, fòbies i transtorns disociatius.

Com a opinions polítiques podríem citar que el Defensor del Menor de la Comindad de Madrid Pedro Nuiñez, ho considera una pèrdua de control per part del educador i creu que danya l’autoestima del menor, opinió que comparteix el seu homòleg al Síndic de Greuges català, Jaume Funes.

A mi, davant de tantíssimes dades i opinions de reputats científics i experts m’ho pensaria moltíssim abans d’emprar una bufetada que, a més, representaria una contradicció amb la meva ideologia pacifista.

I vosaltres que en penseu?

PD: Aquest és el primer post amb WordPress 2.7! Es la canyaa!!

h1

Metamorfosi

Octubre 21, 2008

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

h1

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

Juliol 31, 2008

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulatPer qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dretaen  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària