Posts Tagged ‘vida’

h1

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Setembre 2, 2012

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!

h1

El meu primer record d’infantesa

Març 17, 2011

Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc,  un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.

Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.

Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.

Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?

PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.

h1

La meva primera cigarreta

gener 18, 2011

Suposo que tan sols volia fer-me gran. L’adolescència se m’estava fent llarga i això que aquell turment de dubtes i angoixa just acabava de començar, a la tendre edat dels 12 anys. Tenia ganes de provar totes les coses prohibides, posar-me al vèrtex de l’abisme, temptar la sort i, sobretot, fer córrer aquell rellotge que em separava de la meva paradisíaca Universitat.

Total, quin càstig hi podia haver pitjor que ser un projecte de mariculta armaritzat e introvertit  en aquell infernal col·legi catòlic ple de neandertalians garruloides, meritòries a burdell i cretines amb ínfules de pija?

El tabac representava la mateixa icona temptadora que la poma d’Eva: el glamour de la prohibició, el tabú reservat a les generacions superiors. Vaja, una projecció psíquica del sexe com una catedral.

Així doncs una tarda ens vàrem reunir un grupuscle d’aprenents a rebel sense causa a la sortida de l’escola i, com jo era el més alt, em va tocar anar a un kiosc a comprar una cigarreta sola, amb la patètica excusa que me l’havia encarregat el meu pare.

-Té… però si algú pregunta, jo mai t’he venut res-

Després d’una llarga estona caminant entre descampats a les afores de qualsevol forma de vida humana, ens varem anar passant aquell espurnejant tòtem d’una boca a l’altre, reptant-nos a empassar el fum per, seguidament, menjar un xiclet, esborrant així la menor pista olfactiva del crim davant els progenitors respectius.

Reconec que em vaig marejar amb una sola calada!

Un ritual generacional que per mi va suposar l’entrada al costat salvatge de la vida, la fi de la càndida innocència infantil. Havia oblidat completament aquell púber episodi fins que amb les darreres prohibicions, de sobte… m’ha vingut com unes ganes boges de tornar a encendre una cigarreta…