Posts Tagged ‘vida’

h1

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Setembre 2, 2012

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!

h1

El meu primer record d’infantesa

Març 17, 2011

Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc,  un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.

Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.

Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.

Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?

PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.

h1

La meva primera cigarreta

gener 18, 2011

Suposo que tan sols volia fer-me gran. L’adolescència se m’estava fent llarga i això que aquell turment de dubtes i angoixa just acabava de començar, a la tendre edat dels 12 anys. Tenia ganes de provar totes les coses prohibides, posar-me al vèrtex de l’abisme, temptar la sort i, sobretot, fer córrer aquell rellotge que em separava de la meva paradisíaca Universitat.

Total, quin càstig hi podia haver pitjor que ser un projecte de mariculta armaritzat e introvertit  en aquell infernal col·legi catòlic ple de neandertalians garruloides, meritòries a burdell i cretines amb ínfules de pija?

El tabac representava la mateixa icona temptadora que la poma d’Eva: el glamour de la prohibició, el tabú reservat a les generacions superiors. Vaja, una projecció psíquica del sexe com una catedral.

Així doncs una tarda ens vàrem reunir un grupuscle d’aprenents a rebel sense causa a la sortida de l’escola i, com jo era el més alt, em va tocar anar a un kiosc a comprar una cigarreta sola, amb la patètica excusa que me l’havia encarregat el meu pare.

-Té… però si algú pregunta, jo mai t’he venut res-

Després d’una llarga estona caminant entre descampats a les afores de qualsevol forma de vida humana, ens varem anar passant aquell espurnejant tòtem d’una boca a l’altre, reptant-nos a empassar el fum per, seguidament, menjar un xiclet, esborrant així la menor pista olfactiva del crim davant els progenitors respectius.

Reconec que em vaig marejar amb una sola calada!

Un ritual generacional que per mi va suposar l’entrada al costat salvatge de la vida, la fi de la càndida innocència infantil. Havia oblidat completament aquell púber episodi fins que amb les darreres prohibicions, de sobte… m’ha vingut com unes ganes boges de tornar a encendre una cigarreta…

h1

Un dia qualsevol a la vida d’un arqueòleg glamurós.

Juliol 2, 2008

6:00 -> Sona el meu despertador compulsivament. Segons un company de feina és la melodia d’uns dibuixos animats des 80’s que es deien “Banner i Flappy” o algo així!

6:10/6:30 -> Em vesteixo amb l’uniforme de la meva empresa i unes botes de punta d’acer; em rento les dents maleïnt un cop més les meves genives, mentre la cafetera exprés m’avisa amb un xiulet que ja em puc pendre la meva imprescindible dosi de cafeïna.

6:30/6:45-> Creuo a tota pastilla el centre de la meva ciutat, aturant-me un instant a treure diners i a comprar El País en un Kiosc. En el meu reproductor d’MP3 sonen a tot volum els darrers àlbums d’Ellos i MGMT, així com es grans èxits de Bowie, Morrissey, Pulp, Fangoria o Kylie Minogue.

6:45/7:30-> Viatge en Renfe, fent transbord a Sants. Fullejo el diari, encara mitj endormsicat. M’acompanyen en el tren desenes d’inmigrants de totes les procedències imaginables.

7:30/8:00-> Caminata a peu fins a les afores de la ciutat on treballo. Rambla amunt i pujada fins a una muntanya on tan sols hi habiten gitanos, camells, ionkies, guardia civils i mossos d’esquadra. 

8:00/9:00-> Entro al vestuari dels paletes on deso el meu MP3 i em poso el casc i l’armilla reflectant en menys d’un minut (odio aquell lloc pudent). Em disposo a controlar visualment les màquines giratòries i retroexcavadores, per si troben cap resta arqueològica, cosa que al jaciment on estic no succeeix des de desembre. La responsable de seguretat apareix a traició en el moment menys insospitat i em dona una bronca per haver trencat alguna norma que s’acaba d’inventar.

9:00/9:30-> Esmorzo en un bar un tant peculiar, on el cambrer és hiperactiu i ja m’ha servit la meva cocacola de rigor abants que m’hagi assegut. De fons sona Manà o música bakala dels 90’s a tota pastilla. Llegixo el diari i em menjo un bocata que duc de casa.

9:30/13:00-> La calor va augmentant al mateix ritme que la ombra desapareix. Escolto les converses garrules dels paletes i encofradors sobre futbol, tuning i ties, procuro dissimular la meva vergonya aliena davant els seus comentaris passadissims de voltes plens de tòpics homòfobs, masclistes i racistes. Em dona temps a pensar temes per fer 10 posts, recordar un cop més el darrer amor platònic que he decidit oblidar però no puc i  preocupar-me pels meus problemes i de pas dels de tota la gent que em rodeja.

13:00/14:00-> Vaig a dinar al mateix bar del cambrer hiperactiu, mentre a la tele posen “La ruleta de la Fortuna“. El menú està bonissim i t’el porten a ritme de llampec.

14:00/18:00-> Dedico totes les meves forcés a intentar no adormir-me. Faig algunes fotos del jaciment i apunto en una llibreta com avui tampoc ha aparegut cap resta arqueològica. Pregunto als caps d’obra el plàning pels propers dies i em responen de forma ambigüa i enigmàtica.

18:00/18:30-> Camino fins a la Renfe, fent una paradeta técnica a la Rambla per comprar-me un merescut granitzat de llimona que em prenc de camí al tren.

18:30/19:15-> Sobo de mala manera a la Renfe fins que el meu instint m’avisa que s’ha de fer transbord o que ja hem arribat.

19:15/19:30-> Baixo la Rambla de la meva ciutat desitjant de tot cor trobar-me algú conegut amb qui aturar-me a tindre una conversa racional, 13 hores i mitja després d’haver-me despertat!! 

19:30/21:30-> Em dutxo, conecto l’ordinador, actualitzo el meu blog o bé comento en els blogs i flogs que més m’agraden. Preparo el sopar.

21:30/22:30-> Sopo mirant El Informal, el programa del Wyoming  a la Sexta. A vegades també miro un troç de Ventdelplà o Polònia.

22:30/23:30-> Xatejo una estona pel msn  o entro en alguna pàgina de contactes gais. Si estic molt cansat m’en vaig al llit on llegeixo un capítol de “Contra Natura” d’Àlvaro Pombo.

23:30-> Zzzzz…..

Igualet que Indiana Jones ehhh! I si, m’encanta la meva professió, que afortunadament no és sempre així (a vegades trobem coses). Us preguntareu també d’on trec temps per ser d’una colla de diables, escriure aquest blog, lligar, llegir, estar al dia de música i política, quedar amb tots els amics que tinc… bé, jo també m’ho qüestiono! Quin misteri!!  

h1

Cap al abisme?

Mai 18, 2008

cap al absime

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula “Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens

h1

Autoepístola nº1: Cap a rutes salvatges?

Març 29, 2008

 

Estimat Arqueòleg Glamurós:

L’altre dia vaig d’acabar de veure l’excel·lent film “Hacia rutas salvajes” que narra les aventures i peripècies, basades en fets reals, d’un nano de la meva edat que un bon dia abandona la seva familia, els seus recursos econòmics i marxa amb una motxilla i un llibre de supervivència des d’Arkansas a Alaska a peu. T’imagines? Em fa una mandra només de pensar-ho!

Just després em conecto al msn i saps a qui em trobo? Al K.! Doncs si, resulta que acaba de tornar del inconmensurable aburriment sideral als pirineus aragonesos per merodejar de nou els bulliciosos carrers hospitalencs; però no et pensis que serà per gaire temps eh! Ara se li ha ficat entre cella i cella que vol marxar a viure sol a les planures de Mongòlia! Si, ja sé que em diras que és una d’aquelles idees absurdes que mai acaba duent a terme… però segons ell no hi ha un altre millor lloc al món on trobar tant d’espai buit i cavalls… que hi farem!

Llavors va ser quan em vaig plantejar si realment la meva vida no havia caigut en una rutina assassina, segrestada per una por innata als canvis… A veure, a nivell laboral no em puc queixar excessivament, però quan portes dues setmanes mirant fixament a una màquina retroexcavadora nou hores al dia, sense que aparegui absolutament res, t’acaves plantejant, encara que sigui per un instant, si realment no valdria la pena deixar-ho tot i marxar a peu fins a Alaska o a cavalcar les planures mongoles.

Si, ja sé que no ho faré, perqué m’horroritza la idea d’un futur inhòspit i desconegut, on no sàpiga exactament quins son els problemes que em trobaré i on sigui l’atzar i no la meva voluntat qui dugui el timó del meu destí; però… ¿perqué no fantasejar durant uns segons amb la idea?

A qui o a qué trobaria a faltar realment? Hi hauria algú que notés la meva absència? Fins on estaria disposat a arriscar? Seria capaç de valdre’m per mi mateix en la inmensitat de la soledat infinita o tindria un terrible “mono” de relacions socials? Realment m’aportaria quelcom aquesta experiència vital que no em proporcioni la meva feina monòtona, els amics de tota la vida, la família o els meus hobbies?

Un cúmul de preguntes retòriques que, afortunadament, mai trobaran la seva resposta…

Arqueòleg Glamurós

h1

Tinc el síndrome de Peter Pan?

febrer 11, 2008

sindrome peter panQuan fa poc em vaig trobar a un antic company del esplai, més jove que jo, portant un cotxet amb el seu fill quasi em dona un patatús! La gent de la meva generació ja té fills!!

O el que encara és pitjor… viuen esclavitzats a una parella estable i tancada que els ha aïllat completament del món exterior i han oblidat per complert la seva agenda d’amistats o el significat de la paraula “FESTA“.

I ara em direu, potser amb raó, que soc un roí envejós i que en realitat m’encantaria estar en la seva situació, que la meva vida girés entorn a conceptes tan apassionants com “monotonia“, “hipotèca” o “dodotis“, però la veritat és que aquests mots em sonen absolutament distants i aliens a mi i ni tan sols els contemplo a la llunyania del horitzò.

Potser soc jo qui té el problema? Tinc un síndrome de Peter Pan galopant, que m’impedeix afrontar amb maduresa els reptes de la meva edat i em mantenen presoner d’una eterna juventud pueril? La veritat és que no sento cap nostàlgia de la meva infantesa, l’adolescència no m’interessa en especial i del meu període universitari quasi ni m’en recordo… però no obstant els meus interessos i la meva vida personal no ha variat gaire des de que tenia… 18-19 anys? I ja en tinc 26!

Potser tindrà raò l’antropòleg britànic Desmond Morris  quan afirmava que als gais ens costa molt més madurar que al heterosexuals, cosa que desenvolupa de sobremanera la nostre creativitat?… O potser necessitaria descorir les mels de la monogàmia i la fidelitat per sentar un xic el cap?

En tot cas us deixo amb una cita de Queer as folk, sèrie que ahir vaig acabar de veure, que resumeix de forma un pél exagerada la meva actual visió de la vida…

“I que seria pràctic Theodor? Casar-me? Convertir-me en una imitació d’un heterosexual amant de la llar, criant fills i aporiguit de Deu? Perqué? Per esdevindre una altre ànima morta, anant al supermercat, portant els nens al col·legi, fent barbacoes al jardí? Aquesta és la seva mort, no la meva, jo soc un menjapolles, un marica i a qui vulgui apiadar-se de mi o s’ofengui li dic: Jutja’t a tú mateix”
Brian Kinney, capitol 1 de la 5ª temporada.