Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós

TOP: Els funerals més glamourosos de la Història

Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!

Nº 6 RODOLFO VALENTINO

Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest

Nº 5 MARILYN MONROE

La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.

.

Nº 4 KURT COBAIN

Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.

Nº 3 JONH F. KENNEDY

El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.

Nº 2 VICTOR HUGO

Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar

Nº 1 LADY DI

Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.

ENTREGA DE PREMIS AL MILLOR FINAL

Doncs si, ha arribat l’esperat moment de conèixer els guanyadors del certàmen literari convocat per aquest blog per tal de trobar un final escaient a “Un conte (inacabat) sota els estels“.

Primer de tot agraïr la participació a tots es que heu escrit quelcom i als que heu intervingut com a jurat; ha estat una veritable sorpresa comprovar que els experiments bloggers que em vaig inventant sobre la marxa tenen tan bona acceptació!

En quant als premis hi ha dos guanyadors indiscutibles, però com estic generós de la vida he decidit donar un simbòlic galardó a cada participant amb el nom d’un dels meus autors literaris o cinematogràfics favorits! Ara se suposa que heu de fer un discurs lacrimògen dedicant el premi als vostres familiars i tal…

• PRIMER PREMI “Federico Garcia Lorca” al millor final per NEMO,  com es nota que és llicenciat en filologia i que a més de blogger col·labora en la edició de la web Dos Manzanas, jejej!

– Ehhh…mmm… és que… t’he de comentar una cosa… L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va alçar la mirada de colp cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia estat el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia estat ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?
-Sí? Què em vols comentar?
-Doncs que… jo… vull dir… eh… o sigui… que tu…
-Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia.

 L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

—————————————————————————————-

• SEGON PREMI “Lucia Etxebarria“,al final més directe sexual i espontani per ONCLE VÀNIA

-T’he de comentar una cosa…
Però el narrador de mites el va tallar:
-Doncs comences fatal. O captatatio benevolentia o directe al gra, però mai comencis amb aquest “t’he de comentar una cosa…”, que sembles una nena.
Confós i avergonyit, l’Arnau va abaixar el cap. Veia els peus de l’altre enfonsats a la sorra. La primera llàgrima ja li arribava als llavis quan va veure que els peus van fer un pas cap a ell. Va notar com el dit índex d’una mà forta eixugava la segona llàgrima i, amb un toc a la barbeta, li feia aixecar el cap. Ulls contra ulls.
-Ei, era una broma, home. Però no parlis: calla i despulla’t. No? No vols? Doncs et despullaré jo.

Per sort, tot es va precipitar.

Es va despullar, va despullar l’Arnau que no podia parar de plorar, van follar aquí a la Terra (la sorra és una merda, per follar), i es van netejar jugant i rient dins el Mar.

I així se’ls acabà tot.

—————————————————————————————-

• PREMI “William Shakespeare” al millor dialèg per LIDIA.

-mmmm…de fet jo també et vull comentar una cosa…
fa dies que li dono voltes i no sé, potser ara no és el millor moment, però penso que potser tu ho has notat

-…no sé si estem parlant del mateix, peró potser…

-se’m nota no?

-si?

-en les mirades, en el parlar…ho sento no ho puc evitar

-no tranquil, si és normal

-a vegades penso que se’m veu massa el llautó

-no és la pluma?

-ja sé que és amiga teva, però ja saps que l’amor és incontrolable…allò que diuent no? l’amor neix de res i mor de tot…

-ahah que romàntic…a si? com acabava la història de l’estrella aquesta??

—————————————————————————————-

• PREMI“J.R.R.Tolkien” al final més èpic per LAIA

Les estrelles semblen un reflexe de les relacions entre deus i mortals, em preguntava si aki a la terra també es podrien donar…
-Si, n’hi ha d’akestes, però els deus grecs també poseien els defestes humans, serà això el que els fa tant atraients?
L’Arnau es veia a si mateix com davant d’un deu, i de defectes realment no en veia tants, així que pensà en la seva amistat, i cregué que era més forta que res, així que s’hi llençà!
– I tu creus que un simple mortal et podria atreure de la mateixa forma que aquestes històries? – preguntà l’Arnau
– Del que tindria por és de que el meu Deu no em veies com una estrella…
Una suau brisa passà entre els seus cabells, en tancar els ulls notà un gust salat als llavis, tot i que ell no s’havia banyat, així que deixà que la seva boca s’anés obrint per donar la benvinguda a aquell nou sabor, a aquell nou plaer, a una forma diferent de disfrutar de la vida com ell plenament desitjava, després axiò clar d’aquell llarg i esperat petó…
—————————————————————————————

• PREMI “Victor Hugo” al final més realista per ESTEVE

A l’Arnau no li sortien les paraules.
Finalment, desprès d’un llarg silenci, en Rafa va dir mig rient:
– Què passa?
– Doncs… Uf,es que no és fàcil d’explicar…
– Aviam si em dius que ara ets marica!- va dir en Rafa per trencar el gel.
– Doncs si.
– Jajaja, no, va en serio Arnau, que m’estàs posant nerviós.
– Que et dic que m’agrades.
– Qqqq… qquè!?!?!?
– No sé que m’ha passat però m’estic adonant que no vull ser només el teu amic, Rafa.
– ¿Ets marica? Joooooder!!!!
– ¿Què passa?
– Allunya’t de mi!

En Rafa va marxar mig corrents i va deixar palplantat a l’Arnau.
Al dia següent en Rafa ho va explicar tot a la resta dels amics i van comentar que havien compartit casa i sofa amb un gay fastigós.
L’Arnau va tornar a casa seva amb l’ànima als peus.
Mesos desprès, l’Arnau va conèixer a un altre noi molt especial que el va correspondre.
En Rafa mai va superar que el seu amic de tota la vida fos invertit.
L’Arnau va trigar poc més d’un any a superar-ho.

—————————————————————————————-

• PREMI “Lars von Trier” al final més dramàtic  per DANI

– M’agradaria explicarte una cosa… una cosa molt important per a mi, i que potser no entendras.
– Va home, fa molts estius que ens coneixem… e ? no em vindras ara am tonteries no ?
– No, es clar…
– Vinga home, vomita-ho.
– No es tan facil d’explicar.
– Que ? vinga va, a mi m’ho pots explicar tot, absolutament tot.
– Doncs be, fa un temps, que he vist que tenim una relació molt especial, et considerava el meu millor amic.
– Parles en passat ?
– Si ve, mira, nomét et vui dir que m’agrades, estic bojament enamorat de tu.
– Queeeeeeee ?? ? ? ? ?
– Ho sentuu, de veritat, pero t’ho havia de dir.
En aquell precís instant, va passar un estel fugaç, i tot d’una en Rafa, l’intim amic de l’Arnauu digué:
– Saps, fa dies que veiem la posta de sol i ens quedem parlant fins tard, de tot i de res, i a cada estel demanava a Deu que aquest moment es produïs i ara… per fi…
– Ara per fi… ( abraçantse )
– t’estimu
– I jo a tu.
Per un instant tot va ser perfecte , les seves animes es van fussionar en una de sola. Els dos cossos joves van estar a tocar pero, un soroll els destorbà.
– Maleïts gays de merdaa ! !
– Fora d’aquí, no us volem a vosaltres aqui.
– Pero… un moment, Arnau ? Rafa ?
Les dos persones nouvingudes eren dos nois de la edat de’n rafa i l’Arnau, els quals van quedar esmaperduts davan la visió dels seus amics en aquesta actitud. En Rafa s’aixeca, i a correcuita marcha cridant:
– No tens cap dret a bessarme, t’he dit que no volia estar am tu !
Acte seguit entre els tres noies pegan a L’arnau fins practicament matarlo. Perque, per la cobardia del que diran ? Si probablement si.

Dies més tard, els tres joves agressors son acusats d’agressió. El jove Arnau, després d’anys de psicóleg i gracies a l’amistad incondicional de grans amics consegueix conèixer a un gran home amb qui compartira la seva vida. Per tant, encara que ha trobat moltes dificultats, ha conseguit el seu objectiu, arribarr a ser feliç am la seva condició, i només l’acceptació social pot conseguir-ho. Es difícil ser qui ets, pero més difícil es voler aparentar el que no ets.
—————————————————————————————-

• PREMI “Quim Monzó” al final més sincer i directe per AITA

– Que t’estic avorrint amb la meva història? Ja ho sé de vegades puc ser tant pesat explicant les meves passions…
– D’això et volia parlar, de passions…
– Ja ho sé, sé que portes tota la nit rumiant, amb els teus ulls mirant-me però amb el teu cap a quilòmetres d’aquí, buscant la millor frase, pensant amb les conseqüències, amb la meva reacció,… Ho he Sabut sempre, sempre he sentit una tensió sexual entre nosaltres, des del primer estiu mentre corríem sobre la sorra d’aquesta platja. Jo també m’he preguntat el que tu t’has preguntat, he dubtat, m’he avergonyit, no he gosat explicar-ho mai a ningú, he desitjat que acabés el curs per retrobar-te a Colera.
– No m’ho puc creure, tant de temps donant-li voltes i resulta que sentim el mateix l’un per l’altre. No et pots imaginar com em sento, necessitava sentir aquestes paraules, no tenia valor per dir-t’ho, jo crec que ….
– No, no t’equivoquis, jo no sóc gay, vaig dubtar, si, però ara tinc clar que jo busco a la meva Andròmeda i no a Perseu ….
—————————————————————————————-

• PREMI “Álex de la Iglesia” al final més sarcàstic i irònic per TENGOUNPASAJERO

 Rafa: Pues adelante, di lo que quieras, te escucho.
Arnau: Verás, me resulta un poco complicado hablar de esto…, no sé por dónde empezar…
Rafa: Anímate y habla ya, di lo que sea… (Rafa se acerca un poco más a Arnau, le pone la mano en el hombro para darle confianza. Está entrando de lleno en el juego de la seducción y se está poniendo a cien ante la actitud tan de Arnau. Por fin parece que llega el momento y ya está hasta el infinito y más allá de hablar de estrellas y otras mamarrachadas durante el último mes, joder, quiere acción.)
Arnau: Bueno, eeer…, el caso es que me gusta tu hermana. (Mirándole de frente, observando su respuesta.)
Rafa se queda muerto y no puede evitar una vehemente reacción; le quita la mano del hombro e intenta hablar, pero está completamente k.o.. Además, evidentemente, se le ha bajado todo de golpe.
Rafa: …
Arnau (Se descojona, feliz de la vida.): Pero no te pongas así, que tú me gustas mucho más, hombre. (Le coge el brazo.)
Rafa: Cabrón…(Sonríe aliviado.)
Se besan, abrazan, etc.

—————————————————————————————–

• I finalment el PREMI “Capità Planeta” al millor relat reciclat per MOZ, que el podeu llegir al seu blog.