Posts Tagged ‘vestuari’

h1

Ecopijos o Perroflautas?

Octubre 4, 2011

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas(i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

h1

Moda, masculinitat i identitat de gènere.

Agost 28, 2010

No us heu preguntat mai perquè és tan rematadament sosa i avorrida la moda masculina? No? Doncs us convido a que doneu un vol pel Passeig de Gràcia, contemplant els aparadors de les elitistes boutiques, on les fèmines tenen centenars d’opcions per combinar les seves indumentàries i abrigalls diversos, mentre els mascles es veuen resignats  a escollir entre una insulsa gama de grisos.

Més enllà de les modes underground i alternatives, on les combinacions son infinites, és evident que les vestidures destinades a ser consumides pels membres virils de l’oligarquia burgesa occidental reuneixen un seguit de característiques un tant preocupants:

  • Uniformitat: Jaqueta, camisa, armilla, corbata i pantaló, gris o negre. Fi de la història. Amb la qual cosa resulta veritablement difícil distingir el prestigi social i la categoria econòmica d’algú a simple vista per la seva roba. Meres fotocòpies indistingibles, destinades a esborrar la identitat individual i convertir la masculinitat en un ramat.
  • Previsibilitat: Mentre que els vestits femenins sempre són motiu de comentari per la premsa rosa a cerimònies dels Oscar o bodes reials, dubto que ningú presti la menor atenció a cap embolcall masculí!
  • Anti-erotisme: Aquí no hi han escots ni faldilles curtes on insinuar pitregam o petxuga, ni cap mena de teixit arrapat per remarcar la silueta. Mentre la dona ha d’esforçar-se constantment per ser un objecte sexual en potència, sempre disposada a aixecar els fal·lus del seu voltant, l’home ha de semblar gris, monòton i asexual.

Però ha estat sempre així? Doncs ni molt menys!! Observeu per un instant aquesta imatge del Rei francès Lluis XV (1710-1774):

Perruca de tirabuixons, mitges de seda amb llacets, capa amb bordats daurats, sabates de tacó, maquillatge, collarets, joies i garlandes a dojo… vaja, que ni a la drag-queen més barroca i atrevida se li passaria pel cap emular a la monarquia francesa del segle XVIII.

Doncs si! La Revolució Francesa i la substitució de la noblesa per la burgesia com a classe dominant, va portar també un canvi de mentalitat estètica i de gènere, que va arribar a la seva culminació durant la puritanista època victoriana anglesa. Exceptuant el minoritari dandisme del perseguit Oscar Wilde entre altres, en aquest moment els burgesos es carreguen de perjudicis sexuals que els impulsen a aprofundir una divisió sexual de les costums i la homofòbia, expressant mitjançant el seu fons d’armari els rols als quals estaven destinats els diferents gèneres: les dones a seduir i els homes a gestionar el poder, de forma seria i formal.

Clar que la ment humana és superior a qualsevol convenció i sempre hi haurà qui desenvolupi les més perverses fantasies sexuals envers les corbates i les jaquetes…