BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.

Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!

Que veure a París?

Doncs si estimats lectors, en pocs dies… I’m trowing my arms around Paris! Per primer cop des de que al 2008 vaig visitar els cèlics paisatges Irlandesos, finalment tinc unes vacances estivals de més d’un cap de setmana! I realment ho necessitava, després d’hores i hores al sòl, amb la suor gotejant sobre els plànols que intentava dibuixar, necessito urgentment escapar de la rutina i desconnectar de l’arqueologia i l’humida xafogor barcelonina!

I que millor per oblidar la fosca Espanya de xaranga i pandereta, amant d’obscures tradicions obsoletes, així com  l’ombliguisme victimista del nacionalisme català,  que escapar-me a la capital de les llums i la raó? Aquell país si que va saber arrancar des de l’arrel a l’Antic Règim i tota la seva Familia Real, sobreposant el racionalisme de l’Il·lustració a la tradició, als privilegis feudals i al romanticisme medieval, tot i que darrere el seu republicanisme sempre hi hagi lloc per a napoleònics imperialistes i auto-proclamats salvadors de la Pàtria. La ciutat de Focault, Sartre, Proust, Guidé, Levi Strauss, Victor Hugo, Moliere, entre tants i tants genis que van fer d’aquell indret l’epicentre del glamour i la cultura durant uns quants lustres.

L’únic cop que hi vaig estar, de passada tornant de Suïssa, tindria uns 12 anys i tan sols recordo que em vaig negar a  anar a Eurodisdey, per sorpresa dels meus pares, doncs en aquella tendre edat ja sentia aversió per la nyonyeria infantiloide i vaig preferir visitar els monuments més emblemàtics de la capital francesa.

Podria haver-hi tornat en el viatge de final de curs de 3r de BUP, però com em duia bastant malament amb la resta de garrules ordinàries del meu curs, vaig anar posposant el retorn fins a una millor ocasió que mai acaba d’arribar!

I bé, durant una setmana tindré temps de sobres de gaudir amb calma i deteniment el Codi de Hammurabbi,  donar un petó a la tomba d’Oscar Wilde, recrear-me en la majestuositat barroca de Versalles, dinar a la sisena planta del Museu Charles Pompidú…

Peró no em vull perdre cap experiència en aquest esperat viatge, doncs a saber quan tinc la oportunitat de tornar a passejar pels seus romàntics carrerons! Així doncs, estic obert a tot tipus de recomanacions turístiques d’aquells que hi hagueu estat; estalvieu-vos, això si aquelles referències més òbvies de les postals, ja sé que existeix la Notre Dame i la Torre Eiffel gràcies! Però de ben segur que hi ha algun racó imprescindible molt millor que els monuments evidents! Vinga, no sigueu tímids!