Feudalisme i Vassallatge Universitari

Molt s’està parlant darrerament de l’endogàmia i privilegis d’una suposada “casta” política. Precisament alguns dels udols més barroers, rancuniosos, sectaris i excloents provenen d’un altre món que en alguns casos ha arribat a ser molt més tancat, antidemocràtic i aïllat de la realitat laboral: els departaments universitaris. En la meva trajectòria política mai he vist tanta enveja, travetes, punyalades, caïnitisme o ferotges lluites per aconseguir poder i diner com en algunes facultats.

No dic que sigui la norma ni molt menys, però en certs departaments he arribat a presenciar una rèplica exacte del sistema de vassallatges i fidelitats que es vivia a Europa durant el feudalisme medieval. Una piràmide jeràrquica on els catedràtics, amb sous exorbitants i poques hores de docència, ocupen el vèrtex de poder; per sota tenen als diferents professors titulars, aquests, el seu temps tenen una cort de retallables professors precaris, i just per sota els més pringats de tots: els becaris de tercer cicle.

Un sistema de poder que en ocasions permet atorgar beques als vassalls més fidels, tot i que les seves notes potser no siguin les més brillants, que converteixen les oposicions per places fixes en un fals teatre on el designat a dit aconsegueix sempre la plaça, tot i tenir un currículum pitjor que els competidors desafectes. I ai del pobre del que gosi desafiar aquest sistema! He vist doctorands ser expulsats d’un projecte, simplement per tenir amistat amb estudiants d’un grup d’investigació rival.

Que augmenten les privatitzacions i el preu de les matricules? Que hi ha precarietat absoluta en el món laboral d’una disciplina?  I que? Que els importa a certs catedràtics i titulars que tenen la seva vida resolta i mai han conegut l’atur? En comptes d’unir-se per fer front a la misèria, les retallades han incentivat la ferocitat de les punyalades fratricides i la velocitat en que es destrueixen les ments més brillants que gosen fer ombra a una vaca sagrada. Algunes Dives dels Departaments sempre secundaran, amb rimbombant retòrica revolucionaria, tota vaga que els permeti donar encara menys docència per tal de poder dedicar més temps a ordir i tramar conspiracions per aconseguir un nou microscopi, emprant becaris com a mers peons en el seu particular joc de trons.

A vegades em pregunto si certs personatges recorden que l’estat els paga per crear coneixement útil i públic, doncs el fosc secretisme amb que guarden els resultats de els seves investigacions fa pensar el contrari. Per ells tota cautela es poca davant els grupuscles conspiradors dels equips rivals; la socialització de la ciència i les humanitats es el de menys, un fútil passatemps prescindible. I clar, com han de preparar ells als estudiants per al món laboral real si mai l’han conegut? Viuen tan obsessionats en perpetuar el seu punt de vista sobre una matèria, una veritat que han imposat com a absoluta amb l’únic pes del seu càrrec i poder, que només els preocupa trobar ments joves i dòcils a qui domesticar per tal que repliquin la seva teoria un cop ells ja no hi siguin. I això en l’afortunat cas que investiguin i no es limitin simplement a llegir esgrogueïdes fotocòpies amb caduca bibliografia dels anys 50’s, clar.

I no, en cap cas estic defensant cap mena de liberalització o privatització del ensenyament, al contrari. Es perqué m’estimo la universitat pública que em sap tan greu veure com persisteix en el seu interior un sistema de feus i castes, allunyada de la meritocràcia i d’una democràcia real, que amb prou feines si es dona entre els alumnes.