Petites coses que em treuen de polleguera

 No, avui no us parlaré sobre cap dels meus grans odis, els que tant m’enerven quan els poso a parir i que els lectors fidels ja coneixen de sobra (feixisme, vulgaritat, cristianisme, intolerància…). El post d’avui versa sobre aquells petits detallets de la vida quotidiana que em sulfuren sense  cap causa racional aparent, aquelles xorradetes a les que procures no donar importància fins que un dia esclates i acabes clavant una forquilla al ull d’algú:

                                   

 · Que m’esclafin la mà per saludar-me: Vale, tu ets un hetero molt orgullós de la teva hipermasculinitat viril, d’acord, em sembla perfecte, tranquil que no et tiraré els trastos… Però les meves falanges i els meus metacarps no en tenen cap culpa!!! Amb lo maco que es donar-se dos petons…homee

.

.

·Que la gent no sàpiga ballar correctament la coreografia de YMCA (Village Peolple): A veure si fos el “Vogue” de Madonna, ho entendria! Però per favor, que només es tracta de deletrejar quatre lletres amb els braços, no costa tant fer-ho bé! Si jo tingués una discoteca faria immediatament fora a qui no en fos capaç!!!  Quina ofensa al glamour! 

.

·Els tuneros: Aquesta subespècie humana ha sobrepassat qualsevol límit racional del horterisme tant en la seva  espantosa forma de vestir (mitgetes blanques, a mitja cama? Capes verdes?…horribleee) com en la seva cruel manera d’atemptar contra les nostres oïdes amb himnes al holocaust musical com “Clavelitos, clavelitos” o “No te vayas de Navarra”.

.

………………..

·Que la gent m’expliqui tan alegrement les seves experiències escatològiques amb merdes, tampons, regla… De veritat: NO M’INTERESSA saber si aneu restrets, teniu morenes, o si us suqueja la compresa, guardeu-vos aquesta part de la vostra experiència vital per explicar-li al coixí, al vostre confessor o al  psiquiatra si ho preferiu, però jo crec que puc seguir vivint perfectament sense esdevenir partícep d’aquestes prescindibles intimitats! 

·Demanar la tanda a les botigues: No, no puc! De veritat que tinc una fòbia irracional a la expressió “Qui és la última?” , és una cosa que em supera! Sempre que les inevitables circumstàncies del destí no m’han deixat més remei que pronunciar la  frase maleïda, ho he fet tan fluixet que realment ningú m’ha escoltat i m’ha tocat fer el doble de cua… Però es que em dona la sensació que la marabunta marujil es girarà de cop, començarà a riure’s violentament  a la meva cara  i en dirà “Tu no ets de les nostres! Que fas aquí, intrusa??” Aggghhh!!

.